Segons Aristòtil, la poesia investiga les coses del món construint-ne còpies
conforme al que les coses del món poden arribar a ser. Per tant, el punt de
vista que adopta el poeta quan escriu és la recerca de la veritat, però no una
veritat evident sinó oculta. La veritat del poeta és la veritat del que pot arribar
a ser no del que és.
La poesia ens enfronta al que la raó mai podria comprendre plenament perquè
resulta confús i només s’albira entre boires. Però la poesia no és res sense la
veritat: tot poema ha d’expressar una realitat que, tot i que roman oculta,
forma part essencial de les nostres vides en l’aspecte més íntim i sincer.
El poeta místic Juan de la Cruz, amb gran lucidesa, deia el següent: «Tot
és símbol, tot és el que és i alguna cosa més». Eixa «cosa més» és la que busca
el poeta, no per a dir-la de qualsevol manera, sinó buscant l’efecte poètic,
que intensifica de manera extraordinària l’expressivitat del que es vol revelar: «Segons vas enllaçant les paraules / amb finor i cura per part teua
/ la teua expressió haurà sigut extraordinària / si una connexió magistral
aconsegueix / convertir un vocable conegut / en un nou» (Horaci).
He escrit últimament dos poemes que parlen de la poesia tal com jo la veig,
i que adopten com a punt de partida la identificació de la poesia amb la
veritat:
En “Càntics”, destaque com la poesia ha esdevingut en el món actual, que
tant menysprea la veritat, una presència que es podria titllar d’estrafolària,
si no fora tan dolorós reconéixer-ho. Per això, hi caracteritze el poeta com un
ser solitari que monologa quan escriu els seus versos. Però la poesia segueix
sent necessària, perquè la llei del més fort que tant impera hui dia es basa en
la mentida, que és la gran enemiga de la poesia.
En l’altre poema, “Sense tu”, tracte la paradoxa que hi ha implícita en la
creació poètica, donat que la poesia és ficció però és una ficció esclava de la
veritat, que no pot ser res si no està amerada de la vida, de les paraules
velles del poeta.
Ací teniu estos dos poemes:
CÀNTICS
Una saviesa antiga
per sempre trastornada,
la benvolguda
creença, el nostre afany més gran,
és el que hem
perdut i també les paraules
que ja no diuen
res, que s'han tornat inútils
per a lamentar
aquesta amarga desfeta.
A força de callar
el que ningú vol sentir,
hem descobert que
preferim el silenci
i cada poema ha
esdevingut un monòleg,
una manera de
passar el temps entonant
càntics que es resignen a restar desoïts.
Desoïts, sí, fora
de les ambicions humanes,
sense pretendre que
ningú els reconega
cap aspiració
primordial ni sincera.
Uns versos només, resistint en la jungla,
per a sobreviure a
la llei del més fort.
SENSE TU
Cada poema és una
fugida
dels cercles que
any rere any
vas recorrent amb
desgana;
un extraviament de
paraules
a la recerca d’un
pot ser.
Uns quants versos
has escrit
i ja penses que el
temps
habita fora del teu
cos,
en un lloc recòndit
on l’amor
fa gust a
eternitat.
I pas a pas, vas
avançant
cap a un tot
enlluernador,
cap a un no-res
recreat
per la força d’un
misteri
que no necessita
ser provat.
I així vius,
descobrint secrets
en els quals poder
creure;
inventant, sempre
inventant
una vida nova feta
de paraules
tan velles que no
poden ser sense tu.
