En l’exercici de les nostres professions, tots patim, en major o menor
mesura, una certa deformació professional que ens fa veure les coses de manera un
tant unidimensional. I això pot esdevindre un problema seriós perquè la
realitat és molt diversa i, si ens preocupa encertar, hem de fer sempre l’esforç
d’incorporar distints punts de vista a les nostres percepcions, a fi d’enriquir
l’opinió que ens fem sobre el tema tractat. Al mateix temps, per a analitzar
els fets de manera exacta, serà necessari no deixar-nos condicionar per idees
alienes a l’assumpte que ens ocupa, ja que estes poden condicionar les nostres
decisions dirigint-les en la direcció equivocada.
Un jutge, per exemple, té la seua ideologia, però la seua obligació és ser
objectiu i analitzar els fets de manera freda, aprofundint en totes les
circumstàncies de cada cas. Tota sentència, perquè siga justa, ha de tindre en
compte les particularitats dels fets jutjats i de les persones que han intervingut
en la seua execució.
Al capdavall, el gran problema que es pot plantejar és que un professional
no puga exercir diligentment la seua activitat perquè no aconseguisca interpretar
la realitat correctament, bé perquè no siga capaç d’assolir-ne una visió completa,
bé perquè els seus prejuís li impedisquen fer una anàlisi rigorosa del problema a resoldre.
En l’àmbit de la política, donada la seua singularitat, es donen aquestes dificultats de manera superlativa, perquè el polític viu en una contínua
competició externa i interna. De cara a l’exterior, disputa amb els altres partits
accedir o mantindre’s en el poder. Així mateix, totes les decisions que prén
afecten els ciutadans que l’han de votar i ha de tindre molta cura de la
impressió que l’electorat se’n forma. A nivell intern, la disputa no és tampoc
amable, ja que dins de cada partit hi ha molta gent que, en un moment donat,
estaria encantada de desplaçar el líder i posar-se en el seu lloc.
Crec que els condicionants esmentats són una càrrega molt pesant per al
polític que ha de governar, i a l’hora de prendre decisions importants, pot
resultar nefast que, en compte de donar prioritat a la solució del problema,
pesen més el càlcul electoralista i les consideracions alienes al tema a
decidir, en funció de la conveniència de no posar en perill els equilibris
interns i externs necessaris perquè el governant seguisca en el poder.
Davant catàstrofes tan greus com la DANA del 29 d’octubre, s’ha
posat de manifest que els polítics no han pres les decisions encertades, tant
abans com després, perquè no miren la realitat de front, i on un ciutadà veu un
perill o una necessitat, els governants han vist competències a repartir i
protagonismes a respectar. En casos com este, en què es tracta d’evitar una catàstrofe i reparar els seus efectes devastadors el més prompte possible, la preocupació dels polítics
hauria de ser la de procurar els mitjans organitzatius i materials necessaris perquè els tècnics més
qualificats adopten les mesures adequades, a partir d’una interpretació de la
realitat exempta de càlculs espuris. Crec que resulta fonamental reivindicar l’existència
d’unes Administracions públiques on polítics i tècnics convisquen en harmonia,
però tenint molt clar el paper que ha de jugar cadascun d’estos dos grups.
