"DIVERTIMENT FINAL" I "PATRACOL", POEMES

 

DIVERTIMENT FINAL

 

Si un amor creara

el seu propi llenguatge,

seria tan clarivident

que diria sempre la seua

amb paraules recents,

acabades d’inventar.

 

També idearia

gestos intrigants

o misteriosos signes

que engrescarien els amants

en la sorpresa permanent

d’un joc d’amagatalls.

 

Arreu deixaria senyals

de gran originalitat,

i prest a improvisar

tot ho confiaria

a la força de la imaginació

i la sagacitat.

 

Dia a dia canviaria

la seua forma d’expressar

el que més importa,

o de comunicar sensacions

amb carasses eloqüents

o profunds sons guturals.

 

I el tindríem per generós

a l’hora de l’acabament,

en llegar-nos com a record

del seu pas pel món

un silenci tronador

de múltiples significats.

    PATRACOL

 

Totes les vides resumides s’assemblen

i són condemnades a una grisor

indigna de la glòria que meriten.

Els nostres somnis de grandesa no caben

en un compendi de poques paraules;

es necessiten milers de pàgines

per a calmar la pruïja d’eternitat.

El que ens embadaleix és esgrimir

uns bregosos volums on es descriuen

les fetes que jalonen la nostra biografia,

amb detalls inacabables i prolixos

degudament ornamentats.

 

Totes les vides resumides s’assemblen

i tanta brevetat no ens permet

trobar respostes pertinents

a qüestions elementals.

Per això, quan ens pregunten

si vam ser justos i ardits

i vam fer de la veritat

una manera d’estimar,

ens complau tindre a l’abast

el patracol on s’arreplega

la tirallonga d’excuses

que pel camí hem anat deixant.

"L'ÀNGEL QUE CALLA", POEMA

 

L’ÀNGEL QUE CALLA

 

A vegades parla i diu: Jo soc bella i t’ordene

que per amor a mi només estimes el que és Bell

       Charles Baudelaire

 

Mai has oblidat

aquell àngel protector

que amb un màgic frec

dels seus llavis,

en les nits de febra

de la teua infància,

pronunciava el teu nom

i mansament el desava

en la teua oïda

perquè en tingueres cura

i res no t’inquietara.

 

Tu i el teu nom,

sota les ales àuries

d’aquella clara criatura

que s’asseia a l’espona del llit

i amb la seua presència

procurava que la nit

no es fera llarga,

que la realitat no embrutara

aquell temps primer

en què la veritat encara espera

l’arribada de la seua hora.

 

Tu i el teu nom, ara i ací,

després de molts anys,

lluint l’evidència

de tantes conquestes banals

que un dia s'apoderaren

dels millors somnis.

Tu i el teu nom, un dia qualsevol,

a soles en la cambra, sentint

com remoreja un silenci viu,

sense saber si és un deliri funest

o simplement l’àngel que calla.

"CARN I ÀNIMA", POEMA

CARN I ÀNIMA

 

La carn vol carn, l’arma son semblant cerca

Ausiàs March

 

Amor ens va explicar, per boca

d’aquell qui es deia Ausiàs March,

com la carn i l’ànima s’engendren

de semblants, i així vam saber,

gràcies al vol rasant de la poesia,

que cos i esperit mal s’avenen,

i quan viatgen junts es contradiuen,

i quan marxen a soles no es fan cas.

 

L’amor carnal vol que els amants

visquen esperant-se l’un a l’altre,

però la passió que els esperona

és de compliment imperfecte i sempre

troben a faltar alguna cosa;

o senzillament els despaga

que, després de jaure, els dos cossos

se separen i no puguen ser-ne un.

 

L’amor espiritual sol procurar

uns plaers més subtils i és l’ànima

dels amants la que s’esplaia

en les atencions que entre si es professen.

Amb tot, a vegades no resulta grat

bescanviar la carnalitat

per la puresa d’una devoció

que s’encomana a la immortalitat.

 

Quan l’amor carnal s’amera d’ànima,

sovint aquesta nega allò que el desig

reclama amb mundana impaciència.

Malgrat tal conflicte, cos i esperit

poden més plegats que no per separat

perquè estimen la carn i el seu record,

i si mor un amant, l’altre amant creu

que en el no-res pot haver-hi espera.

"ESTIU" I "PROESA", POEMES

ESTIU

 

Es torna eterna la paraula morta
quan porta dins la flama de la vida

Bernat Artola

 

Sent el xerric fastijós de mil xitxarres

a l’hora punta de l’abrusidor ponent.

Aquest fragor obsessiu em fa dubtar

dels antics romanços que em condormen.

Ara tot esdevé soroll pertinaç;

un guirigall abrupte a la desbandada.

Estic a l’aguait per tantes pèrdues,

inventant paraules que enfilen càntics

dignes dels qui més m’han estimat.

 

Jo i els meus records, i tot el que escric

per a trastornar l’oblit, em fan saber

que no callaré mentre un vers despullat

em demane la vesta acolorida

amb què escometre l’esdevenidor.

No callaré en el clamorós estiu,

quan el neguit m’espente a escartejar

els llibres que guarden trencadissa crònica

de tot l’amor que m’han volgut donar.

 

PROESA

 

El temps ens afaiçona

a la seua manera,

i així anem convertint

els anhels d’abans,

amb la seua força creadora

d’afectes i perseverances,

en una sonsònia que ens adorm.

 

Recordem un passat

en què érem distints

i allò que transcendia

a la fugacitat del moment

era el desig d’haver-lo viscut,

de copsar-lo en plenitud

sense deixar-nos res fora.

 

A partir d’una certa edat,

aspirem a la proesa

d’avançar sense desmai,

amb el pas canviat;

de resistir en un món

tan diferent del d’ahir

que no el sabem com mirar.

 

El temps ens afaiçona

a la seua manera,

i així anem prenent consciència

que l’esperança ha passat

a noves mans i seran altres

els qui reviuran, fent-los propis,

els nostres somnis cansats.

"ESPIRAL" I "EXPERIÈNCIA", POEMES

 

ESPIRAL

 

Encara que ens ho prenem amb calma,

en completar cada òrbita quotidiana,

s’hi insinuen desviaments invisibles

que ens desplacen a passes comptades

cap a un centre que ens sedueix.

 

És una atracció constant la que exerceix

aquest encanteri que ens captiva i atrapa

amb les seues enganyifes, com una habitual

presència que mou els fils de la nostra sort

i sempre tractem amb indiferència.

 

És un lent desgast la vida que tenim,

i sabem que no té remei aquest abaltidor

avanç cap a l'interior de l'espiral: un trajecte

curvilini cada volta més estret

que recorrem fent-nos preguntes absortes.

 

Però hem aprés a esperar poques respostes,

després de tant caminar perdent el rumb,

i si ens aclapara el muntó de temps

que ha ensorrat els nostres somnis, també sabem

que hauríem pogut fer més del que vam fer.

 

 

EXPERIÈNCIA

 

No hi ha camins de llum. Tot és mentida

     Maria Josep Escrivà

 

Eren altres els temps i les paraules,

i ben diverses les obsessions

que ens mantenien desperts.

A poc a poc vam deixar d’esperar

el que esperàvem,

en canviar les intencions i amb elles

les nostres il·lusions.

 

No podem veure-ho tot igual

si és tan distinta la nostra manera

de mirar el pas de les hores.

Abans, la insatisfacció tenia un després

i no aquesta calma tramposa

que ens segella les eixides

causant-nos un gran regomello.

 

Som, per fi, allò que un dia vam pensar

que els altres arribarien a ser

quan nosaltres ens créiem distints.

L’experiència que donen els anys

ens ha fet saber, sense escarafalls,

que no hi ha destins providencials,

només una previsible acceptació.

 

"MIRADES" I "AHIR I HUI", DOS POEMES

 

MIRADES

 

D’aquest paisatge enfosquit,

potser n’emanaria encara

el resplendor que fa temps compartíem,

si no ho veiérem tot tan distint

en abordar el present

sense la gràcia d’aquells dies.

I ens preguntem per què

els nostres ulls ja no miren

igual que antany;

com era aquella pluja

que enardia el nostre desig;

en quin moment

vam abaixar els braços.

Però la memòria no vol veritats

quan el passat ens demana compte

de totes les nostres renúncies.

AHIR I HUI

 

Ara sabem que som el que queda

d’un ahir intentat, de tot allò

que un dia haguera pogut ser.

I aquesta és la buidor que cantem

a l’hora d’escriure els versos.

Sempre hem volgut tindre

al nostre abast el domini del temps,

però els anys han fet que la vida

esdevinga una pròrroga fingida,

un després que allunya el demà.

Hui som més nosaltres que mai

perquè hem perdut la por de no ser res.

LA DOBLE VARA DE MESURAR

Una de les pràctiques més esteses en el món de la política, és que els dirigents i càrrecs representatius dels partits que són a l'oposició es posen les mans al cap i demanen responsabilitats de tot tipus, fins i tot les penals, per qüestions que més endavant, quan arriben al poder després d'una victòria electoral, tracten d'una manera molt distinta. I no em referisc ara a aquells casos que des de l'oposició es fan crítiques i peticions sobre bases falses, sense més propòsit que desqualificar el govern i minvar el seu recolzament electoral. Ben al contrari, del que vull parlar ací és de quan l'oposició té la raó i diu coses que, de portar-se endavant, serien bones per a la democràcia. Així, per exemple, l'exigència d'una major transparència i d'un control més efectiu que acompanye l'exercici del poder.
Fet l'anterior aclariment, resulta interessant que ens preguntem sobre la raó per la qual l'accés al poder fa perdre la memòria als polítics, i s'obliden d'aquelles propostes que, quan no governaven, tant ells com una majoria de ciutadans consideràvem necessàries. A parer meu, una de les possibles explicacions és que allò que els convenia quan eren a l'oposició, ja no els convé quan es troben en possessió del poder. Aquesta consideració, em fa arribar a dos conclusions preocupants: a) La primera és que el polític opositor, quan actua de la manera descrita, es comporta de manera hipòcrita, perquè exigeix l'adopció de decisions i comportaments que ell no seria capaç de prendre i mantenir si governara. b) La segona conclusió és que aquesta pràctica es manté al llarg del temps perquè el polític governant, en perdre el poder, actua igual que ho feia el seu antecessor en l'oposició, i passa de dir blanc a dir negre sense cap problema.
El resultat de tot això és que allò que seria de profit per a l'interés general resta inèdit, i va estenent-se entre la ciutadania el convenciment que entre uns i altres hi ha una connivència a fi que els problemes que dificulten la plena realització de la democràcia no se solucionen.
Seria bo que desapareguera aquesta pràctica de la vida política, puix que se'n derivarien molts avantatges. Així, els polítics que són a l'oposició incorporarien al seu discurs un to realista i més constructiu. A més, l'electorat restaria meravellat en comprovar que hi ha un comportament coherent en la vida política, és a dir, que tot no val per tal d'aconseguir i mantenir el poder. Des del punt de vista del govern, la conseqüència més notòria seria que els seus responsables no podrien recórrer tan sovint a la demagògia i haurien de contestar les crítiques de l'oposició de manera fonamentada.
En definitiva, milloraria molt les coses que els polítics deixaren de fer servir la doble vara de mesurar, que és una de les causes de la polarització que estem patint. Això els faria guanyar credibilitat i les institucions i la mateixa democràcia es vorien reforçades perquè assolirien una major confiança de la ciutadania.