dissabte, 15 de març del 2025

EL PRINCIPI DE DESCONFIANÇA


Montesquieu era, sens dubte, un home prudent. Per això va pensar que la divisió de poders jugava un paper fonamental en democràcia, a fi d'evitar l'abús dels governants. Aquell francés il·lustrat tenia capacitat de penetració psicològica i sabia molt bé que la concentració del poder en una sola instància suposaria a la llarga una tornada a l'absolutisme.

La divisió de poders suposa, per una banda, que tot el poder no ha de concentrar-se en una sola persona o institució. I, per una altra, que l'exercici del poder ha de sotmetre's a un control efectiu, a fi d'evitar la vulneració de la legalitat i l'interés general.

Si bé ho mirem, totes les consideracions precedents podrien resumir-se en una de sola: la desconfiança vers els governants resulta fonamental en un sistema democràtic. És clar que estic parlant d'una desconfiança institucionalitzada, és a dir, asèptica, que va més enllà de la bonhomia o simpatia de tal o qual polític i de l'actitud de cada ciutadà. Es tracta d'una qüestió de supervivència del sistema, que no es pot permetre el luxe de baixar la guàrdia front als que disposen d'unes possiblitats d'actuació extraordinàries sobre la seguretat, la llibertat i els drets dels ciutadans.

Arribats a aquest punt, potser serà útil fer esment d'una paradoxa essencial que es dona en democràcia: els ciutadans elegeixen els seus representants, la qual cosa suposa fer-los creditors de la seua confiança. Ara bé, els governants s'han de guanyar cada dia aquesta confiança. A tal fi, les lleis articulen mecanismes de control que han d'operar com una mena d'examen continuat de la seua gestió. Confiança i desconfiança són, doncs, al mateix temps, dos dels pilars democràtics principals.

La realitat pura i dura ens diu que els mecanismes de control resulten sovint ineficaços, bé perquè el poder vulnera les lleis que els estableixen, bé perquè actua d'una manera més subtil en propiciar interpretacions jurídiques que deixen inermes els esmentats controls.

Hi ha una concentració de poder en els partits polítics tan gran que resulta habitual contemplar com els seus dirigents, a esquenes dels parlaments, ho negocien tot, i després els diputats, es limiten a donar el vistiplau als acords que s'han cuit al marge d'ells. La via del decret llei es fa servir de manera absolutament abusiva. I els governants eviten donar compte al Legislatiu sempre que poden. Resulta preocupant, davant d'aquesta realitat, que es vulga escometre una reforma judicial, i no perquè no siga necessària, sinó perquè cal desconfiar pregonament del que els nostres polítics pretenen amb eixa reforma.

Per a confiar en els governs, resulta fonamental l'existència d'uns controls, i si eixos controls no funcionen correctament la democràcia es posa a panteixar.

divendres, 28 de febrer del 2025

LA JUTGESSA DE CATARROJA

El periodista alzireny Salvador Enguix va publicar el passat dia 9 de febrer, en La Vanguardia, un excel·lent article sobre la instrucció que està realitzant la jutgessa de Catarroja sobre la dana.

Sobra comentar que la tasca instructora se centra en les possibles responsabilitats penals. Una altra cosa són les responsabilitats polítiques, que també caldrà aclarir, tot i que ací no tenim una instructora que, amb el rigor degut, es preocupe perquè sure la veritat. En l’àmbit de la política pesa més la conveniència de cada partit que cap altra consideració. A parer meu, hi ha un punt de partida incontestable que no es pot eludir: el president de la Generalitat no estava en el seu lloc quan la responsabilitat del seu càrrec li ho exigia, i hauria de dimitir. Caldrà aclarir el que van fer els titulars d’altres càrrecs, però la dimissió del Sr. Mazón ajudaria molt a posar ordre on sols hi ha confusió en aquest moment.

I és que la situació del president és insostenible: per a previndre possibles responsabilitats penals ara sosté que no era present en el Cecopi quan es va enviar l'alerta de mòbil a la població a les 20.11 hores, ni per descomptat en els moments previs. Però aquesta al·legació, des del punt de vista polític, resulta inadmissible, ja que suposa reconéixer que el màxim càrrec polític autonòmic, en uns moments de gravetat extrema per a la població, no se sap on estava.

Fins ara, i al llarg de quatre mesos, s'havia donat per bona la versió que el president de la Generalitat havia arribat al Cecopi passades les set de la vesprada (posteriorment va començar a parlar-se de les set i mitja), per la qual cosa mai s'havia posat en dubte que Mazón estiguera en el moment d'enviar-se l'alerta i durant la seua discussió. Ara, davant la instrucció penal, ha canviat la versió que dona la Generaliat i el desconcert és absolut.

L’article del riberenc Enguix diu el següent:

La jueza de Catarroja que ha iniciado la instrucción para esclarecer la gestión de la dana que causó 227 muertos y miles de damnificados se llama Nuria Ruiz Tobarra. A partir de los autos conocidos, contundentes, es razonable concluir que la instructora, respaldada por varios fiscales, ha dejado clara su determinación por conocer la verdad de lo ocurrido y su valentía para solicitar toda la información necesaria. Esto incluye a todas las instituciones y organismos implicados, comenzando por el Cecopi y Emergencias, seguido de la Generalitat Valenciana, el Gobierno y entidades como la Confederación Hidrográfica del Júcar (CHJ) o Aemet, que desempeñaron un papel crucial en los días previos y durante la fatídica jornada del 29 de octubre. En adelante, cada paso de esta instrucción llevará el nombre de la jueza; recuerden, Nuria Ruiz Tobarra.

Este escenario explica, en parte, el nerviosismo que se ha desatado en las administraciones y sus representantes políticos, quienes directa o indirectamente tomaron decisiones relacionadas con la gestión de la tragedia. Actores del poder que, cada uno a su manera, están construyendo relatos defensivos dirigidos más para preparar el terreno ante la instructora que pensando en una opinión pública ya agotada por las múltiples versiones, acusaciones, desmentidos e incluso bulos difundidos en todos los medios, tanto tradicionales como digitales. Estas interpretaciones interesadas y/o parciales perderán relevancia cuando la jueza comience a citar, uno a uno, a todos los responsables para examinar el papel que desempeñaron durante aquellas horas dramáticas en las que los cadáveres flotaban en las aguas que inundaron decenas de localidades valencianas.

No parece esta jueza dispuesta a perder el tiempo, a pesar de los intentos de algunas administraciones por retrasar la entrega de documentación o aclaraciones solicitadas. Su ritmo es tan acelerado que las comisiones de investigación creadas en Les Corts Valencianes y en el Senado podrían quedar en un segundo plano, ya que la instrucción judicial avanza a gran velocidad. No sería extraño que los citados, ya sea como testigos o imputados, declaren primero ante la jueza que ante las comisiones parlamentarias. Este ritmo ha llevado a que varios políticos y gestores estén preparando ya sus defensas con la ayuda de reputados letrados, no solo valencianos. No se descarta, en el futuro, un macrojuicio con decenas de abogados involucrados.

Recomiendo leer las informaciones publicadas sobre los autos de la jueza, especialmente el más reciente. Consultados un juez y un periodista especializado en tribunales, ambos coinciden en que la instructora está estableciendo un “marco” de investigación basado en las querellas presentadas por los afectados y por quienes perdieron a seres queridos en la dana. Este marco sugiere la hipótesis judicial que apunta a que no se alertó adecuadamente a la población sobre lo que se avecinaba, y busca conocer con detalle cómo fluyó la información durante aquel día entre las instituciones. Además, con ambición, ya que ha solicitado incluso los contenidos emitidos por los medios de comunicación durante la tragedia. Se inicia una instrucción larga y compleja; yo viví en persona la del caso de la rotura del pantano de Tous, que tardó 15 años en resolverse.

La jueza de Catarroja ha decidido esclarecer la verdad y abrir la puerta a que la justicia actúe. Es lo que quieren los afectados, que a estas alturas rechazan todas las estrategias de comunicación diseñadas para eludir responsabilidades ante la sociedad. Tacticismo que, en estos momentos, no solo no sirve de nada, es que además irritan a los damnificados. Los periodistas, de hecho, estaremos muy atentos a los pasos que dé la instructora. Se llama Nuria Ruiz Tobarra, y su trabajo podría convertirse en uno de los episodios más relevantes de la historia judicial en España.

dimecres, 19 de febrer del 2025

ACÍ FALTA EL RESPECTE DEGUT A LA NOSTRA LLENGUA



El dia 10 de febrer últim, es va publicar al DOGV la disposició que regula i convoca el procediment de consulta als representants legals de l'alumnat per a triar la llengua base aplicable a partir del curs escolar 2025-2026, de conformitat amb el que estableix la disposició transitòria segona de la Llei 1/2024, de 27 de juny, de la Generalitat, per la qual es regula la llibertat educativa.

En efecte, l’any passat, el PP i VOX van aprovar una llei que eixampla més enllà del que resulta constitucionalment admissible la llibertat educativa dels representants legals de l’alumnat, a fi de possibilitar que aquests trien, no sols el model educatiu, sinó també els instruments lingüístics, que junt amb els continguts educatius i els procediments didàctics i avaluadors formen un bloc competencial que hauria d’estar reservat a les autoritats educatives i els docents, perquè no afecten les creences de les famílies sinó els drets educatius i lingüístics de tots els valencians.

Es tracta, per tant, d’una llei que adopta un punt de partida totalment equivocat, ja que volent defendre una suposada llibertat educativa realment el que fa és atacar els drets dels valencians. Cal no oblidar que l’article 19.1 de la Llei 4/1983, de 23 de novembre, de la Generalitat, d’Ús i Ensenyament del Valencià, disposa que es tendirà, en la mesura de les possibilitats organitzatives dels centres, al fet que tots els escolars reben els primers ensenyaments en la seua llengua habitual, valencià o castellà. Al seu torn, l’article 19.2 d’aquesta llei assenyala que, sense perjuí de les excepcions regulades en l’article 24, al final dels cicles en què es declara obligatòria la incorporació del valencià a l’ensenyament, i qualssevol que haguera sigut la llengua habitual quan es van iniciar aquests, els alumnes han d’estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà.

Per altra banda, i això ha de ser titllat de ceguera imperdonable,  la llei oblida que el valencià no és una llengua normalitzada, i la tracta com si convisquera harmònicament amb el castellà, ignorant per complet l’aristotèlica definició de justícia, que el nostre Tribunal Constitucional ha beneït en reiterades ocasions: tractar igual els iguals i desigual els desiguals. Per això, l’article 6é, apartat cinc, de l’Estatut d’Autonomia declara que la recuperació del valencià mereix una especial protecció i respecte.

En l'anomenada llei de llibertat educativa, en canvi, no hi ha protecció sinó desprotecció del valencià. La Universitat de València, en un estudi que va fer l'any passat, ja va advertir que la norma prescriu “de manera arbitrària” una reducció del temps lectiu en valencià i imposa el topall del 20% màxim entre la franja d'escolarització en la llengua pròpia i la que es verifique en castellà, “sense cap mena de fonamentació pedagògica”. També “discrimina” l'alumnat de les zones castellanoparlants perquè “fomenta la desafecció cap al valencià i vulnera el seu dret a accedir a l'educació plurilingüe en les mateixes condicions que l'alumnat valencià parlant”. En aquest sentit, el dit informe arriba a la conclusió que la llei interpreta l'exempció d'aprendre valencià i en valencià com un “exercici de llibertat”, quan en realitat és “una privació de drets que debilita al conjunt social i dificulta la cohesió i la vertebració dels nostres territoris en un únic espai compartit”.

dissabte, 8 de febrer del 2025

"DOS AMORS", POEMA


DOS AMORS

 

Amor humà

i amor diví

volen fer junts

un llarg camí.

 

L’un sap prou bé

que pot perir,

l’altre és etern,

tot s’ha de dir.

 

El que és mortal

sols és feliç

quan sent que el temps

està adormit.

 

El durador

sap com gaudir

fent de les hores

pur compromís.

 

Amor humà

i amor diví,

o són germans

o són cosins.

 

Els dos plegats,

els dos junyits,

tenen secrets

a compartir.

 

Hi ha un goig humà

i un goig diví,

un cel de blau

i un de setí.

 

Tots dos són cel,

tots dos delit,

l’un va pel sòl,

l’altre va al cim.

 

Amor humà

no es vol submís

i planta cara

al seu destí.

 

Ben al revés,

amor diví

acata lleis

pels descosits.

 

El goig de viure

també és diví,

i tots els cels

tenen clevills.

 

Un déu busquem

quan ens sentim

esmeperduts,

prop del gran buit.

 

Un déu de carn

o un déu de guix,

no ve d’un pam,

tot és diví,

 

tot és humà,

principi i fi

del que esperem,

del que vivim.


 

dimecres, 29 de gener del 2025

"HAVEM ESCRIT PAPERS...", DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

La poesia interconnecta l'ordinari amb l'extraordinari, per a posar cada cosa en el seu lloc. Allò que semba més gran, segons com ho mirem, pot esdevindre vulgar. En canvi, hi ha menudeses que són meravelloses.

Una de les perles que podem trobar en el llibre d'Estellés "La clau que obri tots els panys", és un poema que arriba a l'ànima a través dels papers.

És un poema sense títol:

Havem escrit papers, innombrables papers.papers.

Havem dit on nasquérem i quin dia nasquérem

de quin mes i any; havem dit nostre sexe;

havem dit nostre estat; havem dit nostre ofici;

havem dit on vivim… I havem firmat després.

Havem dit nostre nom i després el cognom

patern i en altre lloc nostre cognom matern.

Havem firmat moltíssims, innombrables papers.

Ens semblava impossible que en pogués haver tants.

Cada dia tornem a escriure més papers.

Mirem el nostre nom com si no fos el nostre:

som nàufrags: hem perdut l’emoció del nom…

Sàpien-ho: em dic Ningú, i Ningú m’anomene.

No tinc nom. No tinc casa. No tinc anys. No tinc pàtria.

Soc un paper, només: un arbre de papers.

I crec, malgrat açò, en la immortalitat

de l’ànima: no crec que un, en morir, es torne

paper, un full amb dades, un muntó de papers.

diumenge, 19 de gener del 2025

LA VULNERABILITAT DE LA POLÍTICA VALENCIANA

Em sembla molt interessant l’article que recentment ha publicat Juan R. Gil en el diari Levante-EMV, amb el títol “La Comunitat Valenciana, bajo el 155”.

El que destaca aquest periodista és que, ni en el PSPV ni en el PPCV, es discutirà cap decisió que es prenga en la seu central de les seues organitzacions. No és que no hi haja possibilitat alguna d’oposició, és que no queda ningú que tinga dret de rèplica.

Com diu hui mateix Fernando Vallespín en el diari El País, “PSOE y PP han empezado a imponer una nueva dinámica territorial. La Moncloa se entromete en la selección de sus líderes en algunas comunidades, y los populares dejan claro que tendrán una única voz”.

Ambdós articulistes, que publiquen en mitjans diversos, coincideixen en la mateixa apreciació: els dos partits d’àmbit estatal més importants imposen una disciplina ferrenya a sengles líders territorials valencians a fi que els interessos valencians es dissolguen en els interessos dels seus partits en l’àmbit estatal.

El que diu Juan R. Gil és açò:

Resulta muy difícil entender el propósito de la gira por Valencia realizada esta semana por el líder nacional del PP, Alberto Núñez Feijóo. Estamos acostumbrados a pensar que en política siempre hay una estrategia, buena o mala, tras cada acción. No es del todo así. En política, como en la vida, también hay ocurrencias, salidas de curva, pasadas de frenada. Da la impresión de que este es el caso.

Feijóo ha estado, desde la Gran Riada, tres veces en Valencia, contando esta. La primera vino para impulsar el relato de que el Gobierno del PSOE y Sumar era el culpable y el Consell del PP, la víctima. Lo hizo de forma tan apresurada, que dejó con el pie cambiado incluso a Mazón, que a esas horas se deshacía en elogios hacia Pedro Sánchez. La segunda fue con motivo de los funerales celebrados en la catedral de Valencia, con presencia de los Reyes y de algunos (no todos) de los familiares de las víctimas. Feijóo tuvo el acierto de acudir: no se puede alegar, como hizo parte de la izquierda, que la ceremonia era religiosa cuando ninguna autoridad civil, ni autonómica ni central, había sido capaz de organizarla. Y Sánchez erró no asistiendo. Pero el líder del PP tuvo la oportunidad aquel día de mostrar empatía con los damnificados. No lo hizo.

Pero si las otras dos tenían un propósito táctico claro o se inscribían en la obligación que un dirigente público adquiere ante los ciudadanos, esta tercera solo resulta comprensible desde el estrecho y ponzoñoso marco mental en que está instalada la política en Madrid, donde todo, desde el franquismo hasta la DANA, es susceptible de ser utilizado como arma de destrucción masiva contra el otro. El líder del PP se equivocó gravemente haciendo que sus voceros adelantaran su visita pregonando que «Sánchez está con Franco y Feijóo, con los valencianos». A partir de ese eslogan, no transmitido oficialmente pero sí jaleado por los canales habituales del PP como parte del argumentario del día, todo adquirió una dimensión sectaria y alejada de la preocupación por los que han sufrido la catástrofe que teóricamente se quería demostrar.

Muchos medios han interpretado el viaje de Feijóo como una suerte de respaldo a Mazón. En mi opinión, ha resultado lo contrario. El miércoles, lo único que quedó claro de la minivisita rigurosamente controlada a la zona cero que realizó el líder del PP es que el presidente de la Generalitat aún no puede hacerla y que Feijóo tampoco lo quiere en esa foto junto a él. El jueves, en la comparecencia conjunta que ambos hicieron ante la prensa, el jefe del Consell quedó relegado a jugar un papel gregario. Bajo la mirada atenta de Feijóo, Mazón protagonizó el ataque más duro que un presidente autonómico ha lanzado nunca contra un presidente del Gobierno, tildando a Sánchez de cruel y falto de escrúpulos, justo cuando desde todos los sectores, incluso desde el seno de su propio Consell por boca del vicepresidente Gan Pampols, lo que se está pidiendo es una desescalada entre ambos Ejecutivos que permita avanzar en la reconstrucción. La intervención de Mazón en esa declaración no fue, por tanto, en beneficio de los ciudadanos que gobierna, sino en interés de la batalla sin cuartel que su jefe de filas y Sánchez libran por La Moncloa.

La vulnerabilidad de la política valenciana está llegando a un punto en el que cabe preguntarse si nos habrán aplicado un 155 y no lo han declarado. Ya sé que el Consell no ha violado la Constitución ni ninguna de las leyes que sostienen la convivencia, como ocurrió en el ‘procés’. Y que, por tanto, de iure no hay nada. Pero en cuanto a la potestad política, los valencianos la hemos perdido toda. Diana Morant, la ministra secretaria general del PSPV, trabaja a tiempo completo como portavoz de Sánchez en la tierra. Y Carlos Mazón, arruinado todo liderazgo por la pantanada, depende exclusivamente de Feijóo para mantenerse en el puesto o incluso para confiar en que le den salida si en algún momento la cúpula del PP decidiera desprenderse de él. Tanto Sánchez como Feijóo, por si faltaba algo, fomentan la desestabilización en beneficio de sus propios cálculos. El primero alienta la contraposición entre Morant y la delegada del Gobierno, Pilar Bernabé, tanto como el segundo promueve las especulaciones sobre las posibilidades de que sean la alcaldesa de València, María José Catalá, la ‘número dos’ del Consell, Susana Camarero, o hasta el presidente de la Diputación valenciana, Vicente Mompó, los llamados a encabezar la candidatura del PP en unas próximas elecciones, con él apartado. Y lo hacen, Sánchez y Feijóo, con la tranquilidad de tener a sus respectivos partidos en la Comunitat Valenciana cautivos y desarmados. Nadie, ni en el PSPV ni en el PP, va a discutir ninguna decisión que se tome en las sedes nacionales de sus organizaciones. No es que no haya posibilidad alguna de oposición, es que tanto en un caso como en otro no queda, ni siquiera, nadie que tenga derecho de réplica. No hay, por tanto, al menos por lo que toca a los dos principales partidos, política alguna que se haga en Valencia y se traslade a Madrid, sino consignas que a diario y desde Madrid se imponen a Valencia. Si eso no es suspender de facto la autonomía, ya me dirán qué es.

dissabte, 11 de gener del 2025

PARAULA EN EL TEMPS



Antonio Machado considerava que la poesia és l'art que posa la paraula en el temps de la nostra vida i ens dona l'emoció del temps.
Jo escric poesia des de la meua infantesa, i al llarg de la meua vida he anat evolucionant, però crec que
al llarg del temps he mantingut una certa continuïtat en la meua manera de ser poeta, tant en la forma com en el fons.
En aquesta entrada, adjunte quatre poemes escrits o publicats entre 1974 i 2023:

                                      [EN LA SOLEDAD DE MI ALCOBA…]
 
En la soledad de mi alcoba,
mientras contemplo la noche de luna,
una música lejana hiere mi corazón.
Las lágrimas ahogan sus latidos.
 
Mis ansias mueren un momento,
abandonadas a un pedazo de cielo, de noche;
a un trozo invisible de nube.
 
El viento caprichoso recoge mi llanto,
juega con él,
dibuja sus lágrimas en el aire,
rompe su asfixia y la deja olvidada
en el silencio del camino.
 
En una alcoba, hay una luz.
Una sola luz es mi compañía,
una sola canción,
una sola noche,
una sola luna.

(Poema inèdit, 1974)
 
             L'OFICI DE VIURE
 
                                      A Pasqual Boqueta
 
El mar busca el teu cos nu sobre l'arena,
de tant en tant una ona t'acarona els peus,
aviat la fúria de l'oceà t'arrossegarà, immensa,
cap a l'illa remota on reposen els somnis.
 
Arribaràs feliç a les platges més blanques,
on l'escuma s'inventa paraules desconegudes,
i les palmeres datileres es vinclaran humilment
per saludar l'arribada d'una nova innocència.
 
De la claror que il·luminava les penes i treballs
que eren la teua vida, potser no en diràs res,
i admiraràs les meravelles del nou horitzó
que es desplega davant teu per oferir-se.
 
La confusió, però, a poc a poc es farà sentir,
quan mires el passat i recordes aquell paisatge
que et naixia gris i pintaves de mil colors,
fent d'unes senzilles mans el teu ofici de viure.
 
(Subtils desenganys. Edicions 96, 2009)
 
CANVI D’IDENTITAT
 
Demà serà un nou dia
i tindrem l’ocasió de despertar
amb la sorpresa de descobrir
que som uns altres. Així,
el que ara ens sembla impossible,
potser s’hi esdevindrà fàcilment
i podrem mirar-nos a l’espill
com si fora la primera vegada.
 
Quin alleujament experimentar
que un ja no és el mateix
perquè ha canviat d’identitat,
fins a l’extrem de no recordar
les seues faltes ni els seus encerts
i, per tant, sense que li calga
perdonar ni demanar perdó,
sinó tan sols recomençar.
 
És com si el món es posara d’acord
a deixar-nos tranquils, i de sobte
ens abandonaren completament
els sentiments de culpa i de vergonya.
Seria tant com dir: “Oblida’t de tot
i celebra aquesta aurora que et concedeix,
magnànima, una nova oportunitat
de ser trist a la teua manera”.
 
(Hores ingrates. Edicions Bromera, 2015)
 
     RECORDS
 
No tots els records semblen la pàl·lida còpia
d’una vivència gravada a la memòria
que sobreviu al passat per a identificar-nos.
Hi ha records que no són innocents,
i els hem creat per a fer-los romandre
al nostre costat com una presència
que ens dona ales malgrat la nostra fragilitat.
Són una llum encesa que arrossega el desig
lluny del previsible fracàs, i així estimem
amb confiança una idea que no podrà ser provada.
No tots els records estan fets d’una substància
tan real com l’experiència; també n’hi ha, de volàtils,
i no es cansen mai d’abraçar el que ignorem
perquè la seua matèria no és la vida,
sinó allò que inventem per a estimar-la.

(Memòria de la llum, Edicions del Sud, 2023)