Parlar de l’ofici del poeta és complicat, ja que hi ha tantes maneres de
vore la poesia com poetes, i de poetes n’hi ha uns quants.
No pretenc, per tant, en aquesta modesta entrada, abordar un tema tan
complex. En tinc prou fent referència a algunes singularitats que són pròpies
de la poesia, com ara, el poder creador que tenen les paraules quan escrivim
els versos. Normalment, el poeta sap com comença el poema, però mai sap com
acabarà. A mi em passa que, a partir del primer vers, les paraules em donen
idees que em fan continuar amb el següent vers i així successivament, fins que
arribe a l’explosió final, que és una mena d’enlluernament o descobriment
d’especial intensitat que em fa pensar que el poema ja està acabat. El poder
creador de les paraules és tan important que, quan he acabat un poema, pense
que no l’he escrit jo. És com si les paraules tingueren la capacitat de poar en
el meu subconscient els versos que escric.
En la poesia, les paraules no sols importen pel seu significat, sinó també
perquè volen dir més del que signifiquen. La paraula poètica vol ser un plus
respecte a la paraula que està mancada de fulgor artístic. Quan s’aconsegueix
que dues paraules juntes diguen més del que cadascuna diu per separat, ens
trobem davant de l’efecte poètic.
M’agrada molt un poema de José-Agustín Goytisolo que es titula “El oficio
del poeta”, perquè hi descriu de manera senzilla i precisa que té d’essencial
la poesia:
Contemplar
las palabras
sobre el papel escritas,
medirlas, sopesar
su cuerpo en el conjunto
del poema, y después,
igual que un artesano,
separarse a mirar
cómo la luz emerge
de la sutil textura.
Así es el viejo oficio
del poeta, que comienza
en la idea, en el soplo
sobre el polvo infinito
de la memoria, sobre
la experiencia vivida,
la historia, los deseos,
las pasiones del hombre.
La materia del canto
nos lo ha ofrecido el pueblo
con su voz. Devolvamos
las palabras reunidas
a su auténtico dueño.
Per la meua banda, he escrit últimament alguns poemes que
parlen del que significa la poesia per a mi.
Ací en teniu un:
FASCINACIÓ
Mirem amb
afany el que s'alça
davant
nostre, a la vista del món,
i esforçadament tractem de descobrir
el que hi ha darrere seu,
però mai
ho aconseguim per complet.
Resulta
molt fàcil extraviar-nos
en el
propòsit d'avançar
pel
laberint ocult on la vida
alena amb desbordant intensitat.
Tenim
cinc sentits i així aprenem
que la gentilesa
existeix
i és
divina la imperfecció,
que la
natura imita l'art
i sempre
s’expressa per conjectures,
allunyant amb els seus dubtes
el que
sembla a l’abast.
I no
en tenim prou
amb les
nostres percepcions.
Necessitem
crear
allí on
el saber claudica.
El que es
veu i se sent,
i el que
s’olora, tasta i toca,
és tan
real com allò
que
secretament tempta
la nostra
capacitat de fascinació
perquè
imaginem la seua veritat
quan
escrivim els versos.
