He llegit la nova novel·la de Josep Lozano, que porta per títol Spagnoletto (Editorial Afers), i crec que es tracta d’un
text enlluernador, tant per la gràcia i riquesa d’una prosa memorable, plena de
detalls i molt treballada, com pel rigor històric de la narració, que manté en
tot moment un prudent equilibri entre la ficció i la veritat històrica.
Molt s‘ha parlat sobre la novel·la històrica i la barreja de realitat i
ficció que la caracteritzen. I és que, en aquest tipus de novel·la, tot no pot
ser ficció sinó que s’ha de mantindre una fidelitat al passat, i això exigeix
una important tasca de documentació. És a dir, com que és ficció, la imaginació
de l’autor hi està present, però subjecta al límit de la veritat històrica, ja
que aquesta veritat és la que busca l’escriptor per a recrear-la literàriament.
Es tracta d’una limitació autoimposada, perquè la imaginació del creador és
lliure i podria haver optat per escriure un altre tipus de gènere literari,
però si opta per fer una novel·la històrica, és clar que les regles del joc són
distintes a si opta per fer una novel·la fantàstica o de ciència ficció. El que
passa és que les classificacions són molt sofrides i prou sovint es titlla de
novel·la històrica el que no ho és.
Ateses les consideracions anteriors, em sembla natural concloure que la
novel·la històrica ha de resultar versemblant com a novel·la i respectuosa amb
els fets del passat en la mesura que és històrica. En aquest sentit, Spagnoletto és tot un exemple a seguir.
Pel que fa a la versemblança, crec que –en la novel·la històrica– és més difícil
d’aconseguir que quan es tracta d’escriure una novel·la de caire realista
ambientada en l’actualitat, ja que hi caldrà adaptar la psicologia dels
personatges al que és propi de l’època en què van viure, i evitar
interpretacions actualitzades dels fets històrics que es conten. A parer meu,
aquesta dificultat es dona en grau superlatiu quan el relat se centra en un
personatge històric, i més encara si no existeix sobre aquest personatge, pel
que fa a la seua vida personal, massa informació fidedigna. Ací s’obri un camp
propens a tot tipus d’abusos “imaginatius”, i jo personalment preferisc que, en
aquest àmbit de les relacions personals del protagonista, l’autor mantinga –com
fa Lozano– un equilibri prudent entre la invenció i la realitat coneguda.
Quant al rigor històric, crec que resulta essencial, però això no vol dir
que l’autor haja d’escometre els fets històrics com si fora un historiador. La
novel·la és una creació literària, no científica ni periodística, i la gràcia
de l’escriptor és la que mana fent servir el seu domini del llenguatge que, si
és gran, sabrà crear un retaule històric viu on la màgia de les paraules farà
que prenga vida un temps ja vençut.
He considerat oportú fer les reflexions precedents per a justificar millor
per què crec que Spagnoletto és una
novel·la de gran valor literari, tot un model que hauria de ser tingut en
compte pels altres escriptors que s’interessen per la novel·la històrica. En
concret, vull destacar tres aspectes que m’han crida’t especialment l’atenció:
Primer, trobe molt encertat que la narració es faça en primera persona pel
mateix Ribera. Per a mi, aquesta opció és tota una declaració d’intencions. El
que interessa a Lozano és contar la vida d’un genial pintor xativí de la manera
més fidedigna possible, i res millor per a això que siga el protagonista qui la
conte. Ell sap millor que ningú el que paga la pena contar, donada la seua
singularitat, i el que no té interés perquè és comú a molta altra gent. Per
això se centra fonamentalment a referir les seues experiències relacionades amb
la pintura, i deixa en un segon plànol la seua vida familiar i social. Ell és
pintor, un gran pintor, i la seua vida és la pintura. Des que va descobrir,
sent un xiquet, la seua fascinació pel dibuix, no va defugir mai cap sacrifici
per a fer realitat la seua ambició de pintar com ho feien els més gran pintors
de la seua època.
Segon, crec que Lozano dona la importància que mereix al procés de formació
de Ribera com a pintor. La primera pregunta que un pot fer-se, abans de
començar a llegir la novel·la, en relació amb aquest procés, és com el fill
d’una família humil de Xàtiva va ser capaç de convertir-se en un dels millors
pintors del Barroc, corrent artística a la qual s’adscriuen alguns dels millors
pintors de la història. La resposta la trobem en la narració i està escrita
d’una manera molt bella: Ribera tenia una gràcia especial per a la creació
artística i gràcies a l’ajuda de mestres i familiars va anar forjant la
voluntat ferrenya d’esdevindre un gran pintor. Em sembla molt interessant que
l’admiració professada per Ribera a Caravaggio es genere, segons la novel·la,
quan el nostre pintor xativí encara era un xiquet que estava formant-se amb Ribalta. El quadre del martiri de Sant Pere fet a l’obrador del
gran pintor italià encara es pot contemplar a València, al museu de l’església
del Patriarca i resulta impactant.
Tercer, em sembla una opció molt encertada, una vegada Ribera es trasllada
a Itàlia i comença a prosperar com a pintor, centrar la narració en els fets
històrics més importants que hi es van produir. M’ha semblat meravellosa la
narració que s’hi fa de la revolta de Masaniello.
