Col·leccionar emocions: una cançó, una sonata,
un poema, una mirada, una paraula, un arbre, un paisatge… No conec cap altra manera
millor de sentir-me viu. I que conste que no identifique la plenitud vital amb
la felicitat. No es tracta pas d’això, sinó d’una altra cosa ben distinta: el
que vull dir és que de vegades em sent transportat a un món quasi oblidat, on
m’allibere d’una part de mi mateix (la més evident) i pren possessió de mi la
part amagada, on habiten els sentiments que em vénen de lluny i em fan pensar
que encara sóc aquell infant que mirava, innocent i desconcertat, el món com si
fóra una magrana recent esclatada. És com si per un moment una veu interior em
volguera enganyar dient-me que tot és possible, encara, perquè tot comença a
partir d’eixe moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada