dissabte, 30 de setembre de 2017

AQUELLA ESCOLA DE LA MEUA INFÀNCIA

Encara recorde el meu primer dia de col·legi. Era l'any 1962, al començament de la tardor. Jo tenia quatre anys i plorava desconsolat perquè no entenia l'interés dels meus pares a deixar-me abandonat en un lloc desconegut.
És cert que prèviament la meua mare havia tractat de preparar-me, fent-me preguntes enigmàtiques, com ara: “¿Que no t'agradaria anar a una casa plena de xiquets de la teua edat, on t'asseuries en unes cadires menudes i t'ensenyarien moltes coses?”.
Jo no entenia el significat d'aquelles paraules. Potser aquesta serà la causa que mai no les haja oblidat. Perquè la memòria és així d'eficaç: selecciona els records d'aquelles experiències que en el seu dia més ens van impressionar, bé per la seua importància en la nostra vida bé pel desconcert que ens produïren.
Tot i que vaig plorar molt aquell dia inaugural, a hores d'ara no sabria dir si fou un dia trist. Crec que sí, perquè hi vaig descobrir que havia de complir unes obligacions i pertanyia ja al passat aquella època en què podia dedicar tot el temps a jugar amb el meu germà i els amics del carrer.
No obstant això, a més dels plors, d'una manera vaga em vénen al cap sensacions positives, que van lligades a la satisfacció de trobar-me junt als altres xiquets de la meua edat, amb els quals compartia un destí comú, que era especialment gratificant durant el temps de l'esbargiment, quan ens deixaven lliures al pati i jugàvem a futbol i a “bufa-conill”.
Després del primer dia en van venir d’altres, i a mesura que passaven les setmanes la situació es va normalitzar. El meu col·legi es deia igual que ara: “Navarro Daràs”, i tenia una secció masculina i una altra femenina, que estaven separades pel parc. En aquella escola no volien veure'ns barrejats, els xiquets i les xiquetes, cosa que tenia ocasió de lamentar sempre que la meua cosina m'acompanyava fins a la porta del col·legi i m'hi invitava a entrar sense ella. Aquesta experiència em neguitejava, ja que no entenia pas la raó de l'acomiadament forçós. Potser d'una manera intuïtiva em semblava estrany que a l'escola es creara una barrera artificial entre xiquets i xiquetes, que no existia al carrer on jugàvem tots plegats.
Quan jo era menut, no era gens estrany que ens obligaren a servar uns costums i normes que nosaltres no enteníem. Així, una altra situació que havíem de patir els xiquets en aquella època era la discriminació a l'escola de la llengua que parlàvem a casa i al carrer. Els mestres, per prescripció governativa, sempre se'ns adreçaven en castellà. Per tant, es relegava el valencià a una situació de segona categoria.
L’educació sentimental dels xiquets de la meua generació està molt marcada per una sensació de desemparament davant d’unes institucions que amb una retòrica buida i uns plantejaments irracionals volien privar-nos d’aquelles coses amb les quals ens identificàvem d’una manera natural (la nostra llengua, la veritat que el sentit comú infantil era capaç de reconéixer, la contemplació de la vida com un joc i no com una vall de llàgrimes i tantes altres).
I és que a l'any 1962 la dictadura del general Franco encara mantenia tot el seu immens poder. Així, mentre que la democràcia necessita convéncer els ciutadans perquè les propostes polítiques isquen endavant, sota el comandament del dictador es defugien les explicacions, ja que l'instint de supervivència empentava aquell règim a no enraonar sobre allò que resultava indefensable. Ans al contrari, utilitzava la irracionalitat per reafirmar el seu poder, com ara, la imposició d'una moralitat hipòcrita que reprimia la gent i la feia sentir-se culpable i temorosa de tot.
És d'aquella època que em ve la meua prevenció instintiva davant tot tipus d'himnes. I és que tant a la primera hora del matí, com al final de la vesprada, ens feien entonar uns cants paramilitars la lletra dels quals no enteníem en absolut. Fer una cosa sense saber per què la fas, això és el que sentíem nosaltres cantant aquells himnes victoriosos. En aquell temps estava covant dintre meu una aversió a totes les exaltacions irracionals d'una grandesa que mai no pot raure en unes estrofes solemnes accentuades per una música emotiva, sinó en l'esforç contínuament renovat per véncer les dificultats diàries, amb els seus petits o grans èxits i fracassos.
Vist amb els ulls d'un xiquet de quatre anys, tanta exaltació patriòtica no era més que un joc fet per als adults, en el qual ens obligaven a participar-hi. Tots els xiquets teníem molt clar que no estàvem obligats a entendre unes lletres que no havien estat escrites per als infants. Per tant, ens limitàvem a fer el que ens manaven i a contemplar amb estranyesa tot el ritual que acompanyava aquell joc.
Un d'aquests himnes feia així:
Por Dios, la Patria y el Rey
lucharon nuestros padres.
Por Dios, la Patria y el Rey
lucharemos nosotros también.
Uns altres himnes incorporaven a les seues lletres presagis tan dolents com “si te dicen que caí” i “moriremos besando la sagrada bandera”.
Ja veus, quina gana tenien alguns que lluitàrem i morírem com herois. I és que l'obsessió d'aquell règim nefand era presentar-nos el món com un lloc de lluita constant. Així, “¡Viva la muerte!”, era una exclamació que no estava mal vista aleshores. Es cantava a la mort i no a la paraula. Ans al contrari, la paraula i el diàleg estaven mal vists, perquè serveixen per convéncer i aquell règim no volia pas que ningú no el convencera que estava equivocat ni necessitava convéncer a ningú per fer complir les seues ordres.
Arran d'aquesta experiència, en fer-me major, moltes vegades pensava que els xiquets, amb el nostre desconcert, érem els únics que aportàvem un poc de seny a aquell espectacle tan ridícul. Ara mateix, però, ho veig d'una altra manera, i crec que tots érem víctimes d'un règim que ens negava les llibertats més elementals: els adults, que d'una manera conscient o inconscient es veien obligats a participar en el joc, i els xiquets, que a poc a poc ens sentíem més i més aclaparats per la doctrina oficial, que havíem d'obeir cegament.
He dit abans que era l'any 1962 quan vaig començar anar a l'escola, i en aquell temps encara hi havia molts xiquets que no podien prendre's a casa un got de llet. Una de les coses que millor recorde d'aquells primers dies és el fred de l'hivern, que tractava de temperar una estufa de llenya encesa enmig de la classe, de la qual partia una xemeneia que abocava el fum al carrer en travessar un dels finestrals de l’aula. Un gran perol ple de llet bullia damunt de l'estufa. Els destinataris d'aquella llet érem nosaltres, i tots els dies la senyora Leonor ens en donava un got.
Malgrat totes aquestes frustracions, jo vaig tenir la sort de trobar-me amb dos mestres plens de bonhomia i paciència, que em feien anar a gust a aquella escola i sentir-me volgut. I és que davant de situacions adverses, l’esperança també es troba en aquelles persones que ens tracten amb una certa amabilitat.
Els dos primers anys, dels tres que vaig ser alumne del col·legi “Navarro Daràs”, la meua mestra va ser doña Emilia, que era l'esposa d'un altre mestre que li deien don José Chillida. Sempre la recordaré com una mestra afectuosa, que tractava els xiquets amb respecte. Es preocupava per tots els seus alumnes, i quan agafàvem una malaltia llarga ens visitava a fi d’interessar-se per la nostra salut.
El tercer i últim any d'estança en aquell col·legi el meu mestre va ser don Julián, que era també una bona persona i si ens castigava ho feia amb molta indulgència. Si parle dels seus càstigs és perquè després els recordava amb enyorança, en passar a altres col·legis on els ensenyants s'hi aplicaven d'una manera més desconsiderada i no per això més efectiva.
A don Julián li dec una experiència molt grata, que la meua memòria associa a una altra una mica dolorosa. Era per la vesprada, durant el temps de l'esbargiment, quan a través dels balustres d’una de les baranes del col·legi vaig albirar mon pare, que en adonar-se de la meua presència es va acostar al lloc on em trobava per saludar-me. A penes vaig poder dir-li cap cosa, perquè tot seguit va sonar el timbre i vaig haver de tornar a classe. Mai no oblidaré la immensa pena que vaig sentir en aquell moment: el meu pare era a l’altre costat de la barana i no havia pogut estar amb ell ni un sol minut. Les llàgrimes em regalimaven per les galtes, quan don Julián em va cridar perquè llegira. Normalment, ens agafava d'un en un i ens feia llegir al seu costat, mentre amb el dit índex anava seguint la frase perquè no ens perdérem. Doncs bé, aquell dia va ser el primer que vaig prendre consciència que ja sabia llegir correctament, és a dir, amb una certa fluïdesa. “Vuelve a tu sitio y no llores más, que ya sabes leer muy bien”, em va dir don Julián, satisfet de comprovar que el miracle de la lectura s'havia realitzat novament.
Sempre recordaré aquests dos mestres, que van ser els primers d'una llarga llista, com els més afables que mai no he tingut. Si per mi fóra, no me n'hauria anat d'aquell col·legi. Possiblement aquells van ser els tres anys més feliços de la meua infància, malgrat totes les anormalitats que en aquella època havíem de patir.
Han passat molts anys i la societat ha avançat, la qual cosa ha permés corregir moltes d'aquelles situacions extravagants. Cal no oblidar, però, que la humanitat sempre avança quan enderroca barreres artificials que limiten el desenvolupament de les persones. L'educació ha de servir per donar als ciutadans la preparació necessària perquè no ens enganyen, tot i que siga a través de formes molt depurades i subtils, imposant-nos d'amagat noves barreres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada