dimecres, 16 de desembre de 2020

UN CONTE DE JULIO CORTÁZAR

Encara que la novel·la és el gènere literari preferit pels lectors, personalment m’atrauen més les formes breus, com la poesia i el conte. Hi ha escriptors, com Julio Cortázar, que en el camp de la narrativa breu han assolit una mestria inigualable. I és que en un bon conte, malgrat les seues poques pàgines, cap tota la literatura. Entre els múltiples relats magnífics escrits per Cortázar, n’hi ha un que em commou profundament cada vegada que el llegisc. El seu títol és “Final del juego”, i tracta de tres xiquetes que es diverteixen fent l'estàtua quan passa el tren, a fi de suscitar l'admiració dels passatgers. Una d'aquestes xiquetes, afectada per una discapacitat física que no és pas apreciable des del tren, s’encapritxa d’un jove passatger que li llança notes afalagadores per la finestra. Al cap d’uns dies, una nova missiva de l’admirador li fa saber el dia que baixarà del tren, en una estació pròxima, per  a conéixer-la. La xiqueta experimenta com al seu interior es desperta el terror, a mesura que s'acosta el moment en què el jove descobrirà la seua discapacitat, i en compte d'acudir a la cita li fa arribar una carta on li conta la paràlisi que pateix. Així, espera impacient que passe el tren de l’endemà, per a  comprovar la reacció del seu misteriós amic després d’haver-lo assabentat de la realitat. És el final del joc, perquè la xiqueta entra cruament en l'edat adulta en adonar-se que el jove la mira entre indiferent i decebut des del vagó. A banda del contingut del relat, que toca el cor de qualsevol persona sensible, el que més m'impressiona d'aquest conte és la imaginació extraordinària de Cortázar, que posa en acció elements de gran originalitat, com el tipus de joc que fan les xiquetes i la manera en què es coneixen i es comuniquen el jove i la xiqueta discapacitada, des del tren i a través de notes.
Aquest conte em va inspirar un poema, que fa així:
FINAL DEL JOC
Tot el dia al carrer, amunt i avall,
sense parar de descobrir altres colors,
noves paraules bones per a expressar
el que un sent quan es mira a l’espill
i sols veu la vida lluint-li als ulls,
perquè no està en edat d’endevinar
allò que el mirall no reflecteix,
com si un llampec d’esperança
marcara la traça als seus jocs innocents.
No se n’adona, de l’intrigant perill
que amaguen certes preguntes
d’estil funest, encara ajornades,
i segueix cap a endavant
fins que –en cedir la bardissa a l’evidència–
un astorament inexplorat
el planta de bell nou davant del cristall,
on per primera vegada, ara sí,
quan es mira a l’espill, veu el buit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada