Encara que
la novel·la és el gènere literari preferit pels lectors, personalment m’atrauen
més les formes breus, com la poesia i el conte. Hi ha escriptors, com Julio
Cortázar, que en el camp de la narrativa breu han assolit una mestria inigualable. I és que en un bon conte, malgrat les seues poques
pàgines, cap tota la literatura. Entre els múltiples relats magnífics escrits
per Cortázar, n’hi ha un que em commou profundament cada vegada que el llegisc.
El seu títol és “Final del juego”, i tracta de tres xiquetes que es diverteixen
fent l'estàtua quan passa el tren, a fi de suscitar l'admiració dels
passatgers. Una d'aquestes xiquetes, afectada per una discapacitat física que
no és pas apreciable des del tren, s’encapritxa d’un jove passatger que li
llança notes afalagadores per la finestra. Al cap d’uns dies, una nova missiva
de l’admirador li fa saber el dia que baixarà del tren, en una estació pròxima,
per a conéixer-la. La xiqueta experimenta com al seu interior es desperta el
terror, a mesura que s'acosta el moment en què el jove descobrirà la seua discapacitat,
i en compte d'acudir a la cita li fa arribar una carta on li conta la paràlisi
que pateix. Així, espera impacient que passe el tren de l’endemà, per a comprovar
la reacció del seu misteriós amic després d’haver-lo assabentat de la realitat.
És el final del joc, perquè la xiqueta entra cruament en l'edat adulta en
adonar-se que el jove la mira entre indiferent i decebut des del vagó. A
banda del contingut del relat, que toca el cor de qualsevol persona sensible,
el que més m'impressiona d'aquest conte és la imaginació extraordinària de
Cortázar, que posa en acció elements de gran originalitat, com el tipus de joc
que fan les xiquetes i la manera en què es coneixen i es comuniquen el jove i
la xiqueta discapacitada, des del tren i a través de notes.
Aquest conte
em va inspirar un poema, que fa així:
FINAL DEL JOC
Tot el dia al
carrer, amunt i avall,
sense parar de
descobrir altres colors,
noves paraules bones
per a expressar
el que un sent quan
es mira a l’espill
i sols veu la vida
lluint-li als ulls,
perquè no està en
edat d’endevinar
allò que el mirall
no reflecteix,
com si un llampec
d’esperança
marcara la traça als seus jocs innocents.
No se n’adona, de
l’intrigant perill
que amaguen certes
preguntes
d’estil funest,
encara ajornades,
i segueix cap a
endavant
fins que –en cedir
la bardissa a l’evidència–
un astorament
inexplorat
el planta de bell
nou davant del cristall,
on per primera
vegada, ara sí,
quan es mira a
l’espill, veu el buit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada