De vegades em pregunte quinta classe de poeta
soc o intente ser jo. I la primera idea que em ve al cap és que m’agrada, en
general, fer servir un llenguatge realista. És a dir, que no li tinc massa
afecció al llenguatge simbòlic. La segona idea que m'acudeix és que
m’agrada reflexionar en els meus poemes, la qual cosa reforçaria, en principi,
el meu tarannà poètic realista. Però, després d’haver assolit aquestes dos
certeses provisionals, m’adone que hi ha una tercera idea que m’inquieta perquè
em fa dubtar de les dues anteriors: el que busca la meua poesia és recollir i
transmetre sentiments, per damunt de les idees: quan escric jo sent més que
pense i vull que els meus hipotètics lectors facen el mateix. Aleshores, com es
menja tot això? Per a contestar a aquesta pregunta, s’obri pas una quarta idea:
soc un poeta aparentment realista, ja que faig ús del llenguatge realista i de la
reflexió, no per un afany d’objectivitat, sinó amb una clara voluntat
subjectivista i prou sovint irònica, amb el propòsit fonamental de commoure’m i
commoure, que és el que realment m’importa: no la idea, sinó l’emoció. En fi,
totes aquestes divagacions, una darrere de l’altra, el que em fan és portar-me d’un
a l’altre extrem, i tots els extrems acaben tocant-se, de manera que el meu
realisme poètic del principi esdevé una excusa per a arribar a una mena d’irracionalisme,
on els conceptes naveguen com formes capricioses que sols responen a la lògica
de les emocions.
Tot seguit transcric un poema que reflecteix
prou bé el que acabe de dir:
UN SILENCI CURT
Un silenci curt pot ser el preludi
d’un dolor que
s’expressa a crits,
o el final d’un goig
inefable,
quan l’amant, exhaurit, oblida
paraules i promeses recents.
Un silenci curt pot
ser també
un bocí de silenci
primigeni,
o millor: tot el
silenci de l’univers,
concentrat en un
punt de l’espai
i del temps, com un
amor que calla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada