Tot el que floreix
en mi va sempre amb mi,
i la teua tristor
sols la veig amb els meus ulls,
encara que no
siguen capaços d’arribar
al fons de l’abisme
on els teus anhels
s’afonen com pedres
llançades a l’oceà.
No sabria repetir cap
de les teues estranyes paraules,
si mai haguera
aprés a parlar bé el meu idioma,
i no m’és possible
entendre el teu amor abstret
sense esbrinar
abans el que jo sent quan estime,
tot i que siga
distint i no et reconegues mirant-me.
Només soc el qui
vull ser quan ets prop de mi;
no renuncie a res
anant al teu darrere,
perquè he aprés a
trobar-me sol acompanyant-te,
i sent tan meua
aquesta soledat, no em sap greu
que el teu silenci
no puga ser el meu silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada