URBANISME I SENTIT COMÚ

El Tribunal Suprem s’ha posat seriós i ha començat a anul·lar tots aquells plans urbanístics aprovats, durant l’època que bé es podria qualificar com la de l’urbanisme “a la carta” (anys 2000-2007), sense l’informe de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. Ha calgut que fóra el Tribunal Suprem el que donara una passa endavant, ja que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, en el seu dia, va acceptar que es prescindira del dit informe, si se n’aportava un altre fet per l’empresa concessionària d’aigües potables.

És clar que era un desficaci confiar una exigència tan important, com és l’existència i sostenibilitat dels recursos hídrics, a unes empreses subjectes a les pressions dels governs municipals, prou sovint interessats a urbanitzar tot allò que un promotor espavilat els proposara.

En aquella època, molts ajuntaments van aprovar plans urbanístics, sense l’informe de la Confederació i menyspreant els milers d’al·legacions presentades pels veïns.

Va ser una època nefasta per a la democràcia i la racionalitat mediambiental i urbanística, al llarg i ample de tot el territori valencià. De la nit al matí, a través d’un PAI, es decidia urbanitzar a pler allí on el planejament general havia previst un destí agrícola. És clar que unes modificacions tan ràpides i econòmicament rentables eren una ocasió propícia per a la corrupció i l’engany, ja que molts xicotets propietaris venien els seus terrenys, ignorant allò que sí sabien els seus compradors, gràcies a la informació privilegiada de què disposaven: que els terrenys anaven a ser reclassificats i multiplicarien el seu valor extraordinàriament.

Em sorprén que d’aleshores ençà no hagen arribat als tribunals més casos de corrupció relacionats amb l’urbanisme d’aquella època. La raó d’aquesta impunitat serà, potser, la mateixa legislació, que era tramposa, oberta a tot tipus d’arbitrarietats i confusa, la qual cosa facilitava la realització de tot tipus d’abusos de poder.

Bona prova del que acabe de dir és la jurisprudència que he comentat al principi. La legislació no estava gens clara, però el Tribunal Suprem ha donat una lliçó als picaplets que viuen de capgirar el sentit de les lleis, i ha vingut a dir, implícitament, que si la llei no és racionalitat i sentit comú no mereix tal nom, i que cal fer prevaldre aquelles lleis que sí s’ajusten als dits principis elementals, en cas de conflicte entre normes. Tant de bo l’exemple s’estenga, i a partir d’ara puguem comptar amb una jurisprudència menys permissiva amb els desgavells administratius.