dimecres, 29 d’octubre de 2014

SOCIETAT DE CONSUM


De primeres, tothom lloava la feta de portar a la Terra aquella criatura tan eixerida, que els tripulants de la nau espacial CAMACUC-7 es van trobar, per casualitat, quan feien una visita de reconeixement al planeta K-243, situat a les darreries de la Via Làctia.
En prendre coneixement de la troballa, els màxims representants de les religions del planeta Terra, s’aveniren a no reconéixer la condició de ser humà a l’extraterrestre acabat d’importar, puix que tot feia pensar que una cosa així no podia tenir ànima: la seua aparença física era més pròpia d’un insecte que no d’una persona, amb un cap gros que descansava sobre una corpenta allargada i prima, tota recoberta d’una escata aspra; no tenia ulls, nas, boca ni orelles, sols dues antenes curtes al front que li proporcionaven els sentits de l’orientació i de l’oïda, i una xicoteta obertura a la sotabarba que servia per a menjar i respirar; tenia una sola extremitat anterior proveïda d’una mà de sis dits, que li naixia del pit, i dues cames inarticulades que l’obligaven a caminar d’una manera còmica.
El seu aspecte era, doncs, més aviat repulsiu, però una vegada et reposaves de la primera impressió, en conéixer-lo millor, acabaves descobrint alguns aspectes interessants de la seua personalitat; fins i tot podia acabar resultant-te simpàtic. De qualsevol manera, cal destacar que no s’hi trobava res de semblant a la intel·ligència sentent, la voluntat tendent i el sentiment afectant que caracteritza el gènere humà, com diria aquell filòsof tan profund.
Per als governants terrestres, sempre preocupats per classificar-ho tot, la qüestió estava molt clara: si aquell espantall no era persona, havia d’estar exclòs de la tutela jurídica que la llei dispensa als sers humans. S’obria la porta, doncs, a la possibilitat de comerciar amb criatures com aquesta, sempre que hom hi vera alguna utilitat pràctica.
Aquesta doctrina oficial, era molt afavoridora dels interessos econòmics d’una certa categoria d’empresaris, sempre a l’aguait de descobrir cap novetat que puga ser rendible. S’organitzà a nivell mundial una punyent corporació mercantil anomenada Importacions d’Extraterrestres, que primer s’encarregaria  d’investigar sobre les possibilitats de negoci que oferia portar a la Terra més criatures de la mateixa espècie. Si els resultats foren positius, aleshores es realitzarien les inversions escaients per importar-les en massa. Abans de gastar-se els diners, calia assegurar-se bé que el negoci era bo i rendible!
Els genis que portaren endavant la investigació, no tardaren a posar de relleu els trets d’identitat més importants d’aquella criatura extraterrestre:
En primer lloc, cridava fortament l’atenció la seua capacitat extraordinària de mimetitzar els moviments de les persones: imitava fil per randa tot el que feia una persona que es posava al seu davant.
En segon lloc, aquest alienígena era pregonament bondadós, no feia mal a ningú. En cap moment, no es van apreciar reaccions que feren pensar en l’existència d’algun instint perillós.
Emés el dictamen científic, absolutament favorable a la viabilitat tècnica i econòmica del projecte, els directius de la corporació mercantil Importacions d’Extraterrestres van dissenyar un programa d’actuació que es marcava l’ambiciós objectiu d’importar mil criatures del planeta K-243, en un termini no superior als sis mesos. No fou gens fàcil aconseguir-ho, però a la fi es va poder fer el viatge d’anada i tornada dintre del temps establert.
Quan van arribar els mil extraterrestres a la Terra, la seua primera destinació foren les gàbies d’un zoo abandonat, mentre els seus importadors decidien com calia vendre el producte. Els estudis de mercat aconsellaven vestir-los amb colors cridaners, i –després de molt de pensar-ho– consideraren més adient deixar a criteri del consumidor la decisió d’encadenar-los. El preu de venda al públic no estava a l’abast de totes les economies, però la corporació estava convençuda que els vendrien de seguida, i ja estaven preparant un altre viatge a K-243.
En efecte, el negoci fou redó: els mil extraterrestres es vengueren en una setmana, la qual cosa produí uns beneficis envejables als propietaris de la corporació importadora.
Les famílies que els compraren no tenien una idea fixa sobre la utilitat que anaven a traure d’ells: uns pensaven regalar-los als seus fills, perquè aquests jugaren i els feren tota classe de barrabassades; altres van creure que era millor aprofitar les seues facultats mimètiques i destinar-los a fer la feina de la casa. Era molt divertit agranar, fregar o netejar al seu costat: l’amo i el criat al mateix temps!
L’alegria, però, no va durar gaire, ja que al cap d’uns mesos començaren a manifestar-se situacions francament preocupants, com ara:
En una casa que tancaven l’extraterrestre a la mateixa habitació que dormia el gos, els esparverats propietaris comprovaren un dia que l’extraterrestre lladrava igual que un cànid.
Un extraterrestre que servia de joguina a uns xiquets, i que era víctima de tota classe de batzegades, la va mamprendre a colps amb un d’ells, i no el va matar perquè els pares aconseguiren deixar-lo sense sentit d’una forta garrotada al cap.
També es donaren casos de gent que va ser deslliurada pels bombers de la gàbia on els havien tancat aquelles criatures, imitant el que els seus amos feien amb ells.
Aquelles persones que compraren la parelleta, s’espantaren en veure la rapidesa amb què es reproduïen: a l’any de haver-los comprat en tenien més de cent, i ja no sabien a qui regalar-los.
El que va disparar totes les alarmes, fou el primer accident mortal que va protagonitzar un d’aquests elements: trobaren morta a sa casa una persona d’edat que tenia per costum maltractar la seua criatura extraterrestre.
Ràpidament, va anar estenent-se el neguit per tot arreu: la gent estava espantada de pensar en les conseqüències que podia tenir per a la Terra aquella dissortada iniciativa d’importar sers vius d’un altre planeta.
 La catàstrofe es va consumar quan una d’aquestes criatures, que era utilitzada com a mascota, es va fer forta –en companyia de cent més que hi van acudir per auxiliar-la– en una base militar, on s’emmagatzemava armament atòmic.
A hores d’ara, s’ha arribat a una situació límit: les criatures naturals de K-243, des de diversos punts de la Terra, estan enviant missatges al seu planeta perquè altres congèneres vinguen a ajudar-les a apoderar-se de la Terra. No es coneixen, encara, les intencions que alberguen vers la humanitat: els més optimistes estan convençuts que no ho faran pitjor que els actuals amos del món.
De moment, l’única explicació oficial que ha transcendit és que la capacitat de mimetització d’aquestes criatures supera les previsions inicials. Pel que es veu, els científics no pararen esment a considerar que els alienígenes podien arribar a fer en contra dels humans allò que prèviament els havien vist fer. En un món on la bondat imperara, podrien ser molt útils, però, per desgràcia, aquest no és el nostre cas.
Els líders espirituals del món, s’han reunit d’urgència per tal de reconsiderar la seua posició inicial: ara mantenen que aquestes criatures sí que tenen ànima, ja que poden escollir entre el bé i el mal, en les mateixes condicions de les persones, és a dir, en funció del codi genètic, de l’exemple donat pels ensenyants de tota mena i de les circumstàncies de l’entorn. De tota manera, cal advertir que no hi ha unanimitat sobre aquest punt.
La corporació mercantil Importacions d’Extraterrestres, està preparant un comunicat de disculpa, mentre els seus més importants directius preparen el viatge de fugida de la Terra, abans que es produïsca la invasió definitiva. Pel que es veu, aquesta gent ha estat molt previsora, i mentre es dedicava a jugar amb el foc, es preparava la retirada per si la flama escapava al seu control.
Sempre n’hi haurà, de classes!