dimarts, 11 de setembre de 2018

CREEDENCE CLEARWATER REVIVAL

Hui parlarem una mica d'una banda americana de rock que només va durar cinc anys (1967-1972), durant els quals va editar set discos de llarga durada, i amb eixe curt temps i una obra tan escassa en va tenir prou per deixar a la posteritat un recull de cançons extraordinàries. CCR és, sens dubte, un dels millors grups de rock de la història. El seu líder, John Fogerty, cantava amb una veu plena d'energia i de ràbia, que era hereva de la rica tradició musical americana, sobretot del sud: country, rock and roll, blues, soul. Quan versionava les cançons d'altres, el grup sabia fer-les seues, perquè no es limitava a copiar-les, sinó a recrear-les i donar-los el seu segell inconfusible.
Jo vaig escoltar per primera vegada els CCR a finals de l'any 1971: era el tema Sweet Hitch-Hiker, que van passar per la TV unes quantes vegades. Em va impressionar tant este rock esgarrat de l'ultim LP de la banda, que no parava de posar-me'l a la bolera on anava a passar les vesprades  del diumenge. Després, gràcies a un amic que era un fanàtic dels Creedence, vaig poder escoltar la majoria dels seus discos, i ja per sempre vaig restar marcat per estes cançons que transporten l'oient al límit de l'emoció.
Esta vesprada, mentre feia el meu passeig diari, m'he posat el disc Cosmo's factory, que està considerat la seua obra mestra, i puc assegurar-vos que l'experiència ha estat molt grata. El disc comença amb Ramble Tamble, que és una cançó fantàstica, de gran originalitat. És coneguda per la seua llarga secció instrumental i els canvis de tempo notables. No es pot demanar un començament millor.
Després vénen alguns temes que són una mostra excelsa del que eren capaços de fer els CCR en els diferents estils que barrejaven. Així, ens trobem amb un rhythm and blues de "Bo Diddley", que la banda interpreta com si fóra un rock & roll: Before you accuse me. D'esta manera és fàcil apreciar el lligam que hi ha entre "Bo Diddley" i Elvis Presley. Tot seguit passem a un rock and roll fulminant, que et deixa sense respiració: Travelin' Band. És un tema inspirat en Little Richard i ens parla de com és la vida d'un músic a la carretera. D'ací passem a un rockabilly, que abans havia interpretat Roy Orbison: Ooby Dooby. El rockabilly és un estil dels anys 50 del segle passat, que anunciava la immediata aparició del rock and roll, amb la seua barreja de country i rhythm and blues. I perquè no falte de res, ens trobem també amb un country: Lookin' out my back  door. Cal advertir que els CCR admiraven Hank Williams i la seua escola, i esta cançó ret un tribut a eixa tradició. Òbviament, encara que es tracte de música country, els Creedence no s'estan de donar-li un aire rocker a tot el que fan. El tema que ve a continuació és magistral: Run through the jungle, la cançó preferida de John Fogerty, que la comparava al somni d'un músic, perquè sense canviar de clau, és a dir, amb una tècnica compositiva senzilla, sabia mantenir l'interés tot el temps. Ací hi ha una base de música negra molt important, com també la hi ha en Up around the bend, que és un rhythm and blues de Crudup, en el qual la banda s'emplea a fons, i en I heard it through the grapevine, que és una cançó de la factoria Tamla Motown, que va ser donada a conéixer per Marvin Gaye i Gladys Knight and The Pips. La versió dels Creedence és poderosa: sembla com si agafaren una petita peça musical i la transformaren en una sinfonia. En un to més relaxat, cal destacar dues cançons precioses: Who'll stop the rain i Long as I can see the light. Malgrat tractar-se de propostes més melòdiques, John Fogerty canta amb tant de convenciment, que esdevenen experiències arrabatadores, de les que et deixen exhaust. Per acabar, no vull oblidar-me del tema Up around the bend, que és un clàssic de la banda, amb el seu emocionant riff de guitarra.
En fi, un gran disc este Cosmo's factory, i una gran banda els Creedence Clearwater Revival, les cançons dels quals m'han acompanyat tota la vida i formen part de la banda sonora de la meua joventut. Ningú no hauria de privar-se del do d'escoltar estes cançons, perquè t'encomanen una emoció difícil d'igualar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada