dissabte, 2 de març de 2019

"JO SÓC JO I EL MEU LLENGUATGE" (EMILIO LLEDÓ)

Deia Ortega: "Yo soy yo y mis circunstancias". En canvi, Emilio Lledó considera més exacte dir: "Yo soy yo y mi lenguaje". Perquè, per a este filòsof, l'ésser humà és llenguatge. L'educació en eixe llenguatge resulta fonamental, ja que pot servir-nos per il·luminar la realitat.
I és que cadascú "inventa" el seu propi llenguatge, i este acte creador pot portar-nos a la veritat o a la falsedat, segons l'utilització que en fem.
Emilio Lledó, amb sàvies paraules, para esment en la doble faceta del llenguatge, personal i col·lectiva:
El lenguaje, territorio común de una colectividad, es, en su más íntima estructura, privado territorio de aquel que lo utiliza. Cada acto de habla emerge del fondo personal en el que cada mente, situada en una historia, en un tiempo determinado, modula el inconfundible mensaje de la lengua matriz.
El lenguaje se hace, pues, peligroso porque su asimilación y su uso no sólo dependen del hecho lingüístico común a los distintos individuos de una comunidad sino, sobre todo, de los múltiples sesgos y perspectivas en que tiene lugar el particular aprendizaje. Precisamente su carácter especulativo, su imprecisa y sutil presencia en nuestra intimidad, hace que, en ese espejo interior que ha de sostener la memoria, se reflejen todas las luces que han alumbrado el nacimiento de la estructura personal.
El más rico tesoro, el lenguaje; pero también el más peligroso. El más rico porque en él se recobra el pasado, se organiza el sistema de ideas que forjan al hombre y se edifica el silencioso diálogo que, desde la apertura de la consciencia, conforma la esencia de la humanidad como especie capaz de ser y de saberse ser. Y el más peligroso porque, aunque heredamos ese impresionante caudal, su riqueza parece como si dependiera de aquel que la administra; como si su inmenso, objetivo, valor, estuviera supeditado, en muchos momentos, al sujeto que, al manejarlo, lo recrea, lo reconstruye; casi lo inventa.
Per això, Lledó apunta que somos un lenguaje, una posibilidad de leer, de interpretar, de sentir. El mundo de las imágenes es un mundo sin palabras, un mundo sordo y ciego para quien no sabe rechazarlas o amarlas, para quien no sabe dialogar con ellas, o ara quien no sabe descifrar la manipulación que, tantas veces, la contamina.
Per tant, el millor antídot contra la manipulació és la utilització d'un llenguate que cal enriquir. En efecte, quan més ric siga el nostre llenguatge més fàcil ens resultarà despullar aquell que ens vol enganyar, perquè sabrem interpretar les seues mentides.
És una manera de conéixer-nos que és necessària per conéixer els altres, la qual cosa comporta un compromís moral amb nosaltres mateixos i amb la societat. Qui sap on té la dreta i on té l'esquerra i el que signifiquen estes paraules, quan ho integra en la seua manera de ser, viu com una desfeta la negació d'eixa evidència, tant a nivell personal com col·lectiu. L'exemple que he posat és elemental, però jo no el trobe exagerat, ja que vivim un temps en què hi ha molta gent que s'ofén quan li dius que dos i dos són quatre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada