Deia Ortega:
"Yo soy yo y mis circunstancias". En canvi, Emilio Lledó considera
més exacte dir: "Yo soy yo y mi lenguaje". Perquè, per a este filòsof,
l'ésser humà és llenguatge. L'educació en eixe llenguatge resulta fonamental,
ja que pot servir-nos per il·luminar la realitat.
I és que cadascú
"inventa" el seu propi llenguatge, i este acte creador pot portar-nos
a la veritat o a la falsedat, segons l'utilització que en fem.
Emilio Lledó,
amb sàvies paraules, para esment en la doble faceta del llenguatge, personal i
col·lectiva:
El lenguaje,
territorio común de una colectividad, es, en su más íntima estructura, privado
territorio de aquel que lo utiliza. Cada acto de habla emerge del fondo
personal en el que cada mente, situada en una historia, en un tiempo
determinado, modula el inconfundible mensaje de la lengua matriz.
El lenguaje
se hace, pues, peligroso porque su asimilación y su uso no sólo dependen del
hecho lingüístico común a los distintos individuos de una comunidad sino, sobre
todo, de los múltiples sesgos y perspectivas en que tiene lugar el particular
aprendizaje. Precisamente su carácter especulativo, su imprecisa y sutil
presencia en nuestra intimidad, hace que, en ese espejo interior que ha de
sostener la memoria, se reflejen todas las luces que han alumbrado el
nacimiento de la estructura personal.
El más rico
tesoro, el lenguaje; pero también el más peligroso. El más rico porque en él se
recobra el pasado, se organiza el sistema de ideas que forjan al hombre y se
edifica el silencioso diálogo que, desde la apertura de la consciencia,
conforma la esencia de la humanidad como especie capaz de ser y de saberse ser.
Y el más peligroso porque, aunque heredamos ese impresionante caudal, su
riqueza parece como si dependiera de aquel que la administra; como si su
inmenso, objetivo, valor, estuviera supeditado, en muchos momentos, al sujeto
que, al manejarlo, lo recrea, lo reconstruye; casi lo inventa.
Per això, Lledó
apunta que somos un lenguaje, una posibilidad de leer, de interpretar, de
sentir. El mundo de las imágenes es un mundo sin palabras, un mundo sordo y
ciego para quien no sabe rechazarlas o amarlas, para quien no sabe dialogar con
ellas, o ara quien no sabe descifrar la manipulación que, tantas veces, la
contamina.
Per tant, el
millor antídot contra la manipulació és la utilització d'un llenguate que cal
enriquir. En efecte, quan més ric siga el nostre llenguatge més fàcil ens
resultarà despullar aquell que ens vol enganyar, perquè sabrem interpretar les
seues mentides.
És una manera de
conéixer-nos que és necessària per conéixer els altres, la qual cosa comporta
un compromís moral amb nosaltres mateixos i amb la societat. Qui sap on té la
dreta i on té l'esquerra i el que signifiquen estes paraules, quan ho integra
en la seua manera de ser, viu com una desfeta la negació d'eixa evidència, tant
a nivell personal com col·lectiu. L'exemple que he posat és elemental, però jo
no el trobe exagerat, ja que vivim un temps en què hi ha molta gent que s'ofén
quan li dius que dos i dos són quatre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada