Hi ha una novel·la de l'alemany Helmut Lange, que porta per títol "El concert", en la qual es planteja un dels grans dilemes de la interpretació d'una partitura, a saber: si és suficient amb la tècnica o si cal assolir una certa experiència de la vida per a poder desxifrar el seu misteri d'una manera absoluta. En la dita novel·la, s'hi parla d'un pianista jueu que van assassinar els nazis als vint-i-huit anys i, a causa d'això, no pot interpretar com cal la sonata nº 30 de Beethoven, perquè es va morir massa jove, sense haver viscut les experiències que una obra tan profunda pressuposa. Cal aclarir que, en la ficció ideada per l'autor, la frontera entre el món des vius i el dels morts hi desapareix i, així, els uns i els altres dialoguen entre si.
Certament la sonata nº 30 de Beethoven és una obra de maduresa, on el gran compositor aboca el fosc estat anímic que enterboleix l'última etapa de la seua vida. Junt amb la seua predecessora, la sonata nº 29 "Hammerklavier", i les seues dos sucessores, la nº 31 i la nº 32, formen un bloc compacte que, tot plegat, constitueix una de les cimes més altes assolides per la creativitat humana.
Ací teniu un fragment de la sonata nº 30, en la interpretació de G. Gould:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada