Les
finestres enceses anuncien
que
hi ha vida amagada. Cal, doncs,
no
refiar-se de la quietud postissa,
sinó
esperar qualsevol miracle,
abans
que la nit enfonse
les
ganes de cantar i el silenci
segelle
totes les boques.
És
temps d’intentar, sota la lluna,
un
nou camí que demà
ens
convide a continuar
la
recerca inexorable. És hora
d’inventar-se
la cuirassa
que
ens protegirà de tantes promeses
falses,
encara per desemmascarar.
Així,
entre desenganys, cada matí,
brollarà
una altra esperança,
que
esclatarà fresca com una rosa
i
es pansirà aviat,
perquè
sempre és jove la mort
quan
el desig impacient d’estimar
vol
anar enllà de l’amor.
Amic Robert,
ResponEliminaja fa temps que volia escriure't aquestes lletres en primer lloc per felicitar-te sobre aquesta necessària i magnífica iniciativa, com és el teu bloc. I en segon lloc per animar-te a que, sempre que pugues, ens ompligues cada dia amb qualsevol fragment de vida que és la teua poesia, o amb qualsevol pensament militant i trencador. La heterogeneïtat del teu bloc reflexa perfectament les teues inquietuts...des de la música de Bob Dylan fins l'Art contemporani. Per mi es un goig llegir-te. Un abráç.Vicent Estruch.
Amic Vicent, t'agraïsc les teues paraules d'encoratjament. Crec que has captat molt bé l'esperit del meu bloc: m'interessen moltes coses i m'agrada traslladar-les als lectors perquè en siguen partíceps. Escriure és una activitat solitària, però és també una manera de relacionar-se amb els demés. Salut.
ResponElimina