“Allò que
pot semblar una bona acció pot ser només una aparença”
Bertolt Brecht
Salvador Pous i Vallés era un
important exportador citrícola de la Ribera del Xúquer, que havia fet molts
diners especulant amb els preus de les taronges. Aquests guanys li havien
permés d’eixamplar el seu patrimoni amb nombroses finques agrícoles i urbanes.
Per evitar-se sorpreses
desagradables amb la inspecció fiscal, s’amagava a casa tots els diners que
aconseguia alliberar de la penosa obligació de declarar a la hisenda pública.
Així va arribar a amuntonar, a la seua caixa de cabals encastada en una paret
del celler, prop de quaranta milions de pessetes.
Per moltes coses que haguera de
fer, no s’estava mai d’acudir als matins a la seua missa diària. Sols després
de combregar se sentia amb esma d’afrontar les cabòries del nou dia, convençut
que cada colp era més creditor a obtenir la gràcia del cel.
El cel era per a ell un immens
magatzem on milers d’àngels netejaven, triaven i embalaven de franc les
taronges. Quina felicitat més gran era aquella! No haver de pagar jornals,
cotitzar a la seguretat social, ni negociar amb els sindicats!
Gràcies a la seua pregona espiritualitat,
i no sense grans sacrificis, Salvador Pous havia pogut defendre’s prou bé, al
llarg de la seua vida, de les temptacions del món, del dimoni i de la carn.
Això no obstant, a mesura que s’aviava cap a l’edat provecta, li rondinava pel
cap una idea que no gosava de contar a ningú, per si fóra mal interpretada com
un incipient pecat de supèrbia: volia perpetuar d’alguna manera la seua memòria
en aquest món, i a aquest efecte desitjava que una important fundació del seu
poble, dependent de l’església i dedicada a obres benèfiques, l’anomenada Casa
de Caritat de Nostra Senyora dels Desemparats, canviara el seu nom pel de Casa
de Caritat del Senyor Salvador Pous i Vallés; al cap i a la fi ell era el seu
benefactor més important. Però mai no trobava el moment oportú d’iniciar els
contactes escaients; el retreia la por de fer el ridícul, que la seua proposta
tan innocent rebera com a resposta un no desagraït o l’exigència d’unes
contrapartides econòmiques desaforades.
Potser mai no s’hauria decidit
a fer res per assolir el seu propòsit, però de vegades un fet inesperat
desencadena un reguitzell de nous fets que acaben canviant-ho tot.
Una nit, en tornar a casa, va trobar la porta del celler
oberta i la seua benvolguda caixa de cabals forçada, buida de diners. La
primera cosa que va acudir a la seua ment fou queixar-se al ser suprem: “Que
mala vida ens dones als rics, Déu meu! Bé està que ens poses difícil l’entrada
al cel, encara que jo sempre he pensat que la història del camell te la vas
inventar per despistar els pobres, però que ens pertoque a nosaltres patir tots
els robatoris no em sembla just”.
Després va pensar que la millor cosa que podia fer era
estar-se callat, perquè els diners eren negres com el carbó, i si denunciava el
robatori corria el perill de posar la policia en la pista dels seus mancaments
fiscals.
Els diners robats, per la seua
banda, iniciaren un camí no exempt de dificultats i dissorts. El lladre, en
ensopegar amb una parella de policies municipals que aguaitava en una
cantonada, va pensar que la millor cosa que podia fer era abocar el cos del
delicte en un contenidor del fem, i tornar a per ell quan escampara el perill.
Que lluny estava d’endevinar el que tot seguit anava a passar!
En efecte, al contenidor
s’aixoplugaven dos captaires molt coneguts al poble. No cal dir quina cara van
posar en guaitar el contingut de la bossa que miraculosament els havia vingut
com caiguda del cel: quaranta milions de pessetes tirats al fem!
De primeres, restaren
immobilitzats pel desconcert, és a dir, mirant-se entre si bocabadats; després
es va apoderar d’ells una sensació d’alegria folla, que es va manifestar en
forma de rialles histèriques, crits i bots eixordadors dintre el contenidor;
tot seguit passaren a una situació transitòria de prudent silenci i malfiança
vers un possible enemic exterior; i a la fi va dominar-los un fort sentiment de
mútua malvolença i rancúnia, que els empenyia a negar el dret de l’altre sobre
el trobament. Tot això va passar en pocs minuts, els suficients perquè
s’agarraren l’un a l’altre del coll fins a escanyar-se. Durant la brega, la
bossa amb els diners va eixir disparada del contenidor vers el carrer, i va
quedar enganxada a la reixa d’una casa, a l’espera d’un nou propietari.
En efecte, la roda fatal va
continuar, perquè de continent va passar per allí una dona que vivia amb prou
feines, maltractada pel marit, i que desitjava per damunt de tot fer-se
fonedissa amb la companyia del seu fillet de tres anys, anomenat Tonet.
Tot just va fer la troballa, es
va adonar que era arribat el moment d’executar el pla que tantes voltes havia
somiat, i se’n va anar a la pensió on vivia, rabent, a fi d’arreplegar el seu
fill i les coses més necessàries abans de fugir del poble, ben lluny, on no els
poguera trobar mai el bàrbar del seu marit.
I així ho va fer. En arribar a
la pensió, primer de res va amagar els diners sota el matalaf del llit, per
tenir-los en lloc segur mentre preparava el lleuger equipatge, però la mala
fortuna no va deixar tranquil·la, tampoc en aquesta ocasió, la pobra dona. Quan
ja estava a punt d’eixir de la pensió, amb Tonet agafat de la mà, la va
sorprendre el seu espòs, el qual –en olorar-se les intencions de la dona– es va
transformar en una màquina de pegar tota classe de colps, punyades i potades.
Mentre el xiquet plorava desesperat i els altres hostes de la pensió cridaven
la policia, perquè posara fi a aquell escàndol, fou tal la pallissa que el
brètol aquell va propinar a la infeliç senyora, que el seu cos no va poder
resistir cap colp més, i es va quedar erta enmig un toll de sang. El parricida
va fugir, sense preocupar-se per la sort del seu fill.
La policia es va fer càrrec del
xiquet, amb la intenció de lliurar-lo a un establiment d’acollida de menors, on
romandria fins que l’adoptara alguna família. L’assassí fou detingut als deu
dies de fer-se escàpol, i els diners, que la pobra dona va amagar sota el
matalaf, van ser descoberts per la mestressa de la pensió.
Que bé li vindrien els quaranta
milions a la mestressa! Feia un any que estava apercebuda per l’ajuntament de
clausurar-li la pensió per falta de salubritat. Sabia que fent un bon donatiu
al partit governant se solucionava el problema, tal com li havia assegurat un
cosí seu que era funcionari municipal, però –a falta de diners– encara no havia
lliurat cap quantitat. Ara sí que podria actuar!
El cosí va aconsellar la màxima
discreció. En assabentar-se de la important quantitat de diners que s’havia
trobat la seua parenta, es va oferir, fent-se el desinteressat, a col·locar-li’ls
en lloc segur: “Destinarem cinc milions a callar algunes boques i paralitzar
alguns expedients, i la resta si vols jo m’encarregaré d’administrar-te-la. No
et convé tenir ací tants diners, te’ls podrien robar!”, li advertí el molt
bandarra. I així va ser com els quaranta milions passaren a mans del cosí, que
va decidir pel seu compte lliurar al partit en el poder tots els quaranta
milions de pessetes, a canvi d’un important ascens en l’escala funcionarial
que, a la llarga, li proporcionaria encara una major rendibilitat, lliure de
tot risc. La cosina, quan es va assabentar de la mala acció del cosí, es va
morir d’un infart. Les seues últimes paraules foren: “Que imbècil sóc!”.
El capitost del partit
governant, en veure’s els diners a la butxaca, va aprofitar l’avinentesa i els
destinà a cobrir algunes necessitats personals. Al cap i a la fi eren ja molts
els favors que havia fet al partit, bé estava, doncs, que aquest li’n tornara
algun.
No endevineu el que va fer el
molt bord? Com que el món és més menut que un mocador, va tenir l’ocurrència de
comprar la finca de tarongers que posseïa a Cullera el nostre vell conegut
Salvador Pous, que no valia ni cinc milions de pessetes, però el seu propietari
l’havia revalorada a força d’escampar per tot arreu que en valia quaranta,
donades les seues extraordinàries possibilitats d’acollir una urbanització de
luxe.
Per fi el bo de Salvador Pous i
Vallés va respirar tranquil. No sols havia recuperat els diners, sinó que els
havia blanquejat, en fer-se l’operació de venda dels terrenys dintre la més
estricta legalitat, tret que el polític corrupte no va figurar a l’escriptura
com a comprador, sinó una persona de confiança que li feia de testaferro.
Salvador Pous va saber de
seguida el que calia fer:
“Ara sí que és la meua! Parlaré
amb l’arxiprest que presideix la Casa de Caritat, i li diré que estic disposat
a fer una donació de quaranta milions de pessetes a la fundació. Estic
convençut que, en sentir aquestes paraules, de manera espontània em proposarà
d’acceptar que la Casa de Caritat porte el meu nom. Jo faré com que refuse, i
després que m’insistisca consentiré, com qui fa un sacrifici”.
Tot va eixir tal com Salvador
Pous havia previst, tret que la fundació –per guardar el respecte degut a la
Nostra Senyora dels Desemparats– va mantenir la seua denominació inicial,
afegint entre parèntesi el nom i cognoms del seu il·lustre benefactor. Així, va
passar a anomenar-se: “Casa de Caritat de Nostra Senyora dels Desemparats (i
del Senyor Salvador Pous i Vallés)”. Tots els impresos de la fundació es van
adaptar a aquest nom.
El dia que Salvador Pous va
fer, en acte solemne, el lliurament dels quaranta milions de pessetes a la
“seua” fundació, l’emoció no el va deixar quasi parlar; amb prou feines va
poder dir que tot el que es fera pels pobres era poc, car els Evangelis
obliguen a ajudar el necessitat. El bisbe estava present, així com les primeres
autoritats locals. Per tal de donar més autenticitat a l’acte, va ser un dels
orfes acollits a la Casa de Caritat el que fou designat per rebre, en nom de la
institució, el maletí amb els diners. Curiosament –ja veus, una altra
coincidència!–, l’orfe que es va adreçar cap a Salvador Pous a rebre els
quaranta milions de pessetes era Tonet, el fill de la senyora que van matar a
la pensió.
La crònica s’acaba en el mateix
moment que, innocentment, per ell i pels altres orfes, el xiquet avançava cap a
Salvador Pous amb el braç estés i el puny clos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada