Cada vegada m'agrada més el jazz. Escric aquestes línies mentre escolte Teddy Wilson i la seua orquestra. Són enregistraments dels anys 1935-1936, però sonen bé. Teddy Wilson és un dels grans pianistes de l'època swing i formen part de la seua banda músics extraordinaris: Johnny Hodges, Chu Berry, Lionel Hampton, etc. Hi ha en aquesta música una elegància que és pausa, claredat d'idees, dosificació del swing perquè siga possible percebre una certa melangia, un to general de tristesa de la que encara no esgarra: un dolor més pressentit que no sentit, una espera que pot acabar bé, encara que segurament tot se n'anirà en orris. Si l'art ha de suggerir més que no dir, açò és art en la seua expressió més pura. I si no en teniu prou, encara resta la sorpresa final: la cantant és Billie Holiday en la seua primera etapa, quan era jove i ja era capaç d'esborronar-nos amb les seues interpretacions. Ens trobem a la dècada dels trenta del segle passat, en plena depressió: l'Era del Swing li diuen. El que dominava en aquella època eren les anomenades big bands (Ellington, Basie, Henderson, Lunceford, Goodman, Earl Hines, Webb, Calloway, etc.). Era una música pensada per a ser ballada, tanmateix, quan l'escoltes bé, darrere de la seua exuberància endevines una pesombre perduda entre les seues notes, un crit primari que sobrevola l'espai on les emocions es barregen: és la vida el que està present en aquesta música, amb els seus triomfs i fracassos.
Amb un clic podeu escoltar These Foolish Things, una cançó en què la Holiday ens deixa sense paraules perquè "aquestes tonteries em recorden a tu":
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada