divendres, 6 d’octubre de 2017

L'AUTOENGANY

Com diu Eugeni Gregori, "l’autoengany consisteix a creure’ns alguna cosa contra l'evidència, encara que aquesta se’ns mostre fins a la sacietat. Senzillament, no la volem veure. Per tant, ens aferrem a les nostres fantasies malgrat que aquestes estiguen desmentides per allò real". Hi ha, per tant, en l'autoengany un component de renúncia a saber la veritat, perquè tenint-ne l'evidència defugim avenir-nos amb ella.
Moltes són les causes que poden desencadenar aquesta actitut, tot i que jo crec que les podríem classificar en dues grans categories:
a) Per una banda, caldria parlar d'un autoengany defensiu: hi ha qui adopta aquesta actitut tan irracional per necessitat o per por, bé perquè no té valor en un moment donat d'acarar la veritat tal qual és, bé perquè els seus interessos li impedeixen assumir una veritat que l'obligaria a actuar d'una manera distinta a la seua conveniència.
b) Però també hi ha un autoengany de caire més ofensiu, que no es limita a evitar situacions desfavorables, sinó que pretén aconseguir una finalitat determinada. Així, hi ha vegades en què la veritat ens destorba per arribar a la meta que ens hem marcat i, per això, prescindim d'aquella conscientment. A diferència de l'anterior, aquest autoengany és socialment més perillós, ja que no para esment a evitar perjudicis als altres. És un autoengany que respon a una estratègia predeterminada, és a dir, que es carrega de raons abans d'actuar, sense importar-li la seua notòria falsedat.
Tant l'autoengany defensiu com l'ofensiu poden obeir a interessos personals. La diferència, però, rau en que l'autoengany defensiu és menys agressiu i calculador: qui s'autoenganya per raons defensives s'acontenta amb eixir del pas davant d'una situació conflictiva. En l'autoengany ofensiu, en canvi, hi ha una aposta més meditada a favor de la mentida, que no es para davant de res per tal d'aconseguir els seus interessos. I és que, en la vida, tot és qüestió de matissos: no és el mateix creure's que defraudar a l'Hisenda pública no és indigne d'un bon ciutadà, que declarar-se objector fiscal per raons ideològiques i demanar a tothom que seguisca el seu exemple. En el primer cas, tenim l'actitud més aviat defensiva d'aquell qui no vol pagar a Hisenda i busca una justificació a la seua conducta, sense pretendre fer prosèlits. En el segon cas, hi ha el comportament desafiant d'aquell qui no sols està convençut de tenir raó, sinó que eleva el seu convenciment a la categoria de doctrina, la qual cosa l'espenta a l'aventura un tant mesiànica de propagar el seu exemple, tot i que siga convocant manifestacions, demanant el vot en unes eleccions o fundant una associació d'aduladors.
Jo crec que vivim en una societat en la qual abunden aquesta classe de mesies que adopten l'autoengany com estratègia per enganyar els altres i portar-los a la desesperació, perquè de vegades l'esperança necessita d'una mica d'autoengany, a fi que la veritat no se'ns faça del tot insuportable, però la mentida deixa de ser pietosa quan no calma el dolor sinó l'aguditza portant-nos a un camí sense eixida.
Fet i debatut, l'autoengany que resulta socilament perillós, i que és molt actual, és aquell que no es limita a l'individu que el concebeix sinó que aquest intenta propagar les seues conviccions desconectades de la realitat en cerca de les ments d'aquelles persones incautes que, desproveïdes de claredat d'idees, cauen con beneits al parany del seu discurs de predicador orat.
Entre els qui detenten algun tipus de poder abunden molt aquesta mena de predicadors que tenen la gosadia de demanar-nos la confiança, i no són capaços d'il·luminar-nos amb cap idea engrescadora. Uns volen canviar-ho tot i els altres no res, però ambdós s'abstenen sistemàticament d'articular un discurs convincent i coherent.
Recorde que després de la "pantanada" de Tous em van contar que, quan construïen l'autopista, les persones majors d'Algemesí s'acostaven encuriosides als operaris i tècnics de la concessionària a informar-los que calia fer-hi un pont en un punt determinat, ja que quan hi havia una riuada l'aigua sempre buscava eixe camí. No el van fer i, efectivament, quan va venir la "pantanada" una part important del terme es va inundar per culpa de la falta de previsió. Els qui projectaren l'autopista s'autoenganyaren pensant que això no passaria mai, però la gent del poble, ama d'una memòria col·lectiva, sabia que eixes coses passaven de tant en tant, inevitablement. Estaria bé que els predicadors de tota mena escoltaren més a la gent modesta que tant ha aprés contemplant la natura, perquè eixes veritats senzilles podrien evitar moltes catàstrofes, en estar lliures de sofisticats autoenganys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada