dijous, 24 de desembre de 2015

CULTURA PACTISTA

En política, tot pacte comporta una renúnica, que afecta tant a l'ideari dels partits com als seus interessos. Ara bé, tot pacte és també una conquesta, perquè la seua raó de ser és aconseguir uns objectius amb els quals coincideixen tots els participants, que són conscients de la impossibilitat de realitzar-los en solitari. Per tant, perquè siga possible el pacte és necessari que els partits rivals tinguen clar que és més important allò que poden atényer posant-se d'acord, que no el que poden perdre.
Si donem per bona esta primera conclusió, val a dir que no pot haver-hi una autèntica cultura pactista sense una bona dosi de generositat. I ací ens trobem davant del primer problema, ja que els partits polítics busquen el vot, per una banda, i per una altra, estan formats per persones que ambicionen el poder, i estos condicionants dificulten enormement les renúncies necessàries, perquè els pactes comporten el risc de perdre el recolzament d'una part de l'electorat, i esta pèrdua minva les aspiracions dels líders a guanyar o mantenir-se en l'exercici del poder.
Un dels símptomes més notoris de l'existència d'una crisi en el funcionament democràtic és l'inexistència de partits polítics disposats a posar per davant les qüestions fonamentals, tot i que això els obligue a deixar aparcades altres més accessòries o ajornables. Perquè els partits polítics tenen com a finalitat bàsica millorar la vida de la ciutadania, i això els obliga a fer un esforç màxim en la defensa dels interessos generals.
És clar que cada partit, segons el seu particular posicionament ideològic, interpretarà d'una manera distinta on rau l'interés general, en un moment donat, i és este un factor legítim de discrepància que pot justificar la impossibilitat d'un pacte, però també cal destacar que la generositat a la qual obliga la cultura pactista, que nosaltres entenem que és un deure democràtic, no permet justificar qualsevol desacord. Ans al contrari, la generositat democràtica obliga a esgotar la diligència en la recerca d'uns punts d'encontre.
Si passem d'un plànol general, a un altre més concret, i ens posem en el punt de vista de la ciutadania que ha votat els partits polítics, sense decidir-se a favor d'una majoria clara, resulta incontestable la pertinència del deure de generositat esmentat, perquè és una generositat exigida per les urnes, és a dir, hi ha una voluntat expressada democràticament d'arribar a acords, i els partits polítics no poden mirar cap a un altre costat.
Per això, hi ha una llei democràtica no escrita, que penalitza els partits que no s'han esforçat a arribar a pactes, en el cas que això determine la necessitat d'una segona elecció. I jo crec que esta llei pot ser decisiva a hores d'ara, perquè no veig massa generositat en els partits, però sí por a una segona elecció que els castigue. Dissortadament tothom parla de la necessitat de revitalitzar una cultura de pactes, però jo crec que ha estat tan abandonada esta cultura durant tant de temps que no és gens fàcil ressuscitar-la de la nit al matí. I quan dic que ha estat abandonada, em referisc a una cultura de pactes ben entesa, és a dir, basada en el rigor, la lleialtat i la confiança, perquè si falten estes qualitats no estem parlant de pactes, sinó de pur càlcul electoral i de conveniència, que no permeten per si mateixos arribar enlloc, sinó que provoquen el desprestigi dels qui protagonitzen estos paperots i de la mateixa democràcia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada