"VAIVÉ" I "CARN I ÀNIMA", DOS POEMES

VAIVÉ

 

Afligits un dia, a l'altre alegres

        Al-Saqundi

 

Penes i alegries van i venen,

alternant-se en incessant vaivé.

Un dia trist i un altre dolç

s’entremesclen en eterna disputa

i ens inciten a prosseguir sense temor

que el desengany mai ens vença.

 

Sabem que es cova en tota espera

el pressentiment d’un desesper,

però el demà encara pot ser nou

si els seus colors canviants

ens permeten imaginar com mudarà

l’ombra que vela el nostre desig.

 

Entre l’espenta de les hores de fe

i la grisor d’aquelles altres de desgana,

avancem a redós d'una tímida flama

que roman encesa mentre la vida

ens ensenya que tot allò que arriba

se n’anirà per a retornar sempre.

 

CARN I ÀNIMA

 

La carn vol carn, l’arma son semblant cerca

Ausiàs March

 

Amor ens va explicar, per boca

d’aquell qui es deia Ausiàs March,

com la carn i l’ànima s’engendren

de semblants, i així vam saber,

gràcies al vol rasant de la poesia,

que cos i esperit mal s’avenen,

i quan viatgen junts es contradiuen,

i quan marxen a soles no es fan cas.

 

L’amor carnal vol que els amants

visquen esperant-se l’un a l’altre,

però la passió que els esperona

és de compliment imperfecte i sempre

troben a faltar alguna cosa

o senzillament els desencanta

que, després de jaure, els dos cossos

se separen i no puguen ser-ne un.

 

L’amor espiritual sol procurar

uns plaers més subtils i és l’ànima

dels amants la que s’esplaia

en les atencions que entre si es professen.

Amb tot, a vegades no resulta grat

bescanviar la carnalitat

per la puresa d’una devoció

que s’encomana a la immortalitat.

 

Quan l’amor carnal s’amera d’ànima,

sovint aquesta nega allò que el desig

reclama amb mundana impaciència.

Malgrat tal conflicte, cos i esperit

poden més plegats que no per separat

perquè estimen la carn i el seu record,

i si mor un amant, l’altre amant creu

que en el no-res pot haver-hi espera.

"ESTIU" I "PROESA", POEMES

ESTIU

 

Es torna eterna la paraula morta
quan porta dins la flama de la vida

Bernat Artola

 

Sent el xerric fastijós de mil xitxarres

a l’hora punta de l’abrusidor ponent.

Aquest fragor obsessiu em fa dubtar

dels antics romanços que em condormen.

Ara tot esdevé soroll pertinaç;

un guirigall abrupte a la desbandada.

Estic a l’aguait per tantes pèrdues,

inventant paraules que enfilen càntics

dignes dels qui més m’han estimat.

 

Jo i els meus records, i tot el que escric

per a trastornar l’oblit, em fan saber

que no callaré mentre un vers despullat

em demane la vesta acolorida

amb què escometre l’esdevenidor.

No callaré en el clamorós estiu,

quan el desconcert m’incite a escartejar

els llibres que guarden trencadissa crònica

de tot l’amor que m’han volgut donar.

 

PROESA

 

El temps ens afaiçona

a la seua manera,

i així anem convertint

els anhels d’abans,

amb la seua força creadora

d’afectes i perseverances,

en una sonsònia que ens adorm.

 

Recordem un passat

en què érem distints

i allò que transcendia

a la fugacitat del moment

era el desig d’haver-lo viscut,

de copsar-lo en plenitud

sense deixar-nos res fora.

 

A partir d’una certa edat,

aspirem a la proesa

d’avançar sense desmai,

amb el pas canviat;

de resistir en un món

tan diferent del d’ahir

que no el sabem com mirar.

 

El temps ens afaiçona

a la seua manera,

i així anem prenent consciència

que l’esperança ha passat

a noves mans i seran altres

els qui reviuran, fent-los propis,

els nostres somnis cansats.

"ESPIRAL" I "EXPERIÈNCIA", POEMES

 

ESPIRAL

 

Encara que ens ho prenem amb calma,

en completar cada òrbita quotidiana,

s’hi insinuen desviaments invisibles

que ens desplacen a passes comptades

cap a un centre que ens sedueix.

 

És una atracció constant la que exerceix

aquest encanteri que ens captiva i atrapa

amb les seues enganyifes, com una habitual

presència que mou els fils de la nostra sort

i sempre tractem amb indiferència.

 

És un lent desgast la vida que tenim,

i sabem que no té remei aquest abaltidor

avanç cap a l'interior de l'espiral: un trajecte

curvilini cada volta més estret

que recorrem fent-nos preguntes absortes.

 

Però hem aprés a esperar poques respostes,

després de tant caminar perdent el rumb,

i si ens aclapara el muntó de temps

que ha ensorrat els nostres somnis, també sabem

que hauríem pogut fer més del que vam fer.

 

 

EXPERIÈNCIA

 

No hi ha camins de llum. Tot és mentida

     Maria Josep Escrivà

 

Eren altres els temps i les paraules,

i ben diverses les obsessions

que ens mantenien desperts.

A poc a poc vam deixar d’esperar

el que esperàvem,

en canviar les intencions i amb elles

les nostres il·lusions.

 

No podem veure-ho tot igual,

si és tan distinta la nostra manera

de mirar el pas de les hores.

Abans, la insatisfacció tenia un després,

i no aquesta calma tramposa

que ens segella les eixides

causant-nos un gran regomello.

 

Som, per fi, allò que un dia vam pensar

que els altres arribarien a ser

quan nosaltres ens créiem distints.

L’experiència que donen els anys

ens ha fet saber, sense escarafalls,

que no hi ha destins providencials,

només una previsible acceptació.

 

"MIRADES" I "AHIR I HUI", DOS POEMES

 

MIRADES

 

D’aquest paisatge enfosquit,

potser n’emanaria encara

la claror que fa temps compartíem,

si no ho veiérem tot tan distint

en escometre el present

sense la sorpresa d’aquells dies.

I ens preguntem per què

els nostres ulls ja no miren

igual que antany;

com era aquella pluja

que enardia el nostre desig;

en quin moment

vam abaixar els braços.

Però la memòria no vol veritats

quan el passat ens demana compte

de totes les nostres renúncies.

AHIR I HUI

 

Ara sabem que som el que queda

d’un ahir intentat, de tot allò

que un dia haguera pogut ser.

I aquesta és la buidor que cantem

a l’hora d’escriure els versos.

Sempre hem volgut tindre

al nostre abast el domini del temps,

però els anys han fet que la vida

esdevinga una pròrroga fingida,

un després que allunya el demà.

Hui som més nosaltres que mai

perquè hem perdut la por de no ser res.

LA DOBLE VARA DE MESURAR

Una de les pràctiques més esteses en el món de la política, és que els dirigents i càrrecs representatius dels partits que són a l'oposició es posen les mans al cap i demanen responsabilitats de tot tipus, fins i tot les penals, per qüestions que més endavant, quan arriben al poder després d'una victòria electoral, tracten d'una manera molt distinta. I no em referisc ara a aquells casos que des de l'oposició es fan crítiques i peticions sobre bases falses, sense més propòsit que desqualificar el govern i minvar el seu recolzament electoral. Ben al contrari, del que vull parlar ací és de quan l'oposició té la raó i diu coses que, de portar-se endavant, serien bones per a la democràcia. Així, per exemple, l'exigència d'una major transparència i d'un control més efectiu que acompanye l'exercici del poder.
Fet l'anterior aclariment, resulta interessant que ens preguntem sobre la raó per la qual l'accés al poder fa perdre la memòria als polítics, i s'obliden d'aquelles propostes que, quan no governaven, tant ells com una majoria de ciutadans consideràvem necessàries. A parer meu, una de les possibles explicacions és que allò que els convenia quan eren a l'oposició, ja no els convé quan es troben en possessió del poder. Aquesta consideració, em fa arribar a dos conclusions preocupants: a) La primera és que el polític opositor, quan actua de la manera descrita, es comporta de manera hipòcrita, perquè exigeix l'adopció de decisions i comportaments que ell no seria capaç de prendre i mantenir si governara. b) La segona conclusió és que aquesta pràctica es manté al llarg del temps perquè el polític governant, en perdre el poder, actua igual que ho feia el seu antecessor en l'oposició, i passa de dir blanc a dir negre sense cap problema.
El resultat de tot això és que allò que seria de profit per a l'interés general resta inèdit, i va estenent-se entre la ciutadania el convenciment que entre uns i altres hi ha una connivència a fi que els problemes que dificulten la plena realització de la democràcia no se solucionen.
Seria bo que desapareguera aquesta pràctica de la vida política, puix que se'n derivarien molts avantatges. Així, els polítics que són a l'oposició incorporarien al seu discurs un to realista i més constructiu. A més, l'electorat restaria meravellat en comprovar que hi ha un comportament coherent en la vida política, és a dir, que tot no val per tal d'aconseguir i mantenir el poder. Des del punt de vista del govern, la conseqüència més notòria seria que els seus responsables no podrien recórrer tan sovint a la demagògia i haurien de contestar les crítiques de l'oposició de manera fonamentada.
En definitiva, milloraria molt les coses que els polítics deixaren de fer servir la doble vara de mesurar, que és una de les causes de la polarització que estem patint. Això els faria guanyar credibilitat i les institucions i la mateixa democràcia es vorien reforçades perquè assolirien una major confiança de la ciutadania.

CHARLIE PARKER

Un dels contes més reeixits de Julio Cortázar és "El perseguidor", inspirat en el saxofonista Charlie Parker, sobrenomenat "Bird", un dels iniciadors als anys quaranta del segle passat d'un nou estil jazzístic anomenat "bebop", que es caracteritza pel seu ritme furiós i l'acumulació en un breu espai de temps d'una gran quantitat d'idees harmòniques i melòdiques. El protagonista del relat defineix molt bé aquest estil, quan diu:

-Esto del tiempo es complicado, me agarra por todos lados. Me empiezo a dar cuenta poco a poco de que el tiempo no es como una bolsa que se rellena. Quiero decir que aunque cambie el relleno, en la bolsa no cabe más que una cantidad y se acabó. ¿Ves mi valija, Bruno? Caben dos trajes, y dos pares de zapatos. Bueno, ahora imagínate que la vacías y después vas a poner de nuevo los dos trajes y los dos pares de zapatos, y entonces te das cuenta de que solamente caben un traje y un par de zapatos. Pero lo mejor no es eso. Lo mejor es cuando te das cuenta de que puedes meter una tienda entera en la valija, cientos y cientos de trajes, como yo meto la música en el tiempo cuando estoy tocando, a veces. La música y lo que pienso cuando viajo en el metro.

Hi ha una pel·lícula molt bona de C. Eastwood, titulada "Bird", que reflecteix molt bé l'ambient en què es va crear el "bebop" i la personalitat artística d'aquest artista increïble.

Un dels millors biògrafs de Parker és Ross Russell, i arriba a la següent conclusió:

L'estil del jazz, des de 1920 fins a la Segona Guerra Mundial, va semblar brollar d'Armstrong. Charlie Parker va canviar el curs d'eixe riu i va organitzar un nou complexe de forces. Quasibé únicament amb les seues mans va emancipar el temps i el so per als qui el seguirien. Tot començant amb Miles Davis, que el va seguir amb devoció quan era jove i que va tocar al seu costat durant els seus anys de formació, tot instrumentista des de 1950 deriva de l'estil de Parker.

Ací teniu Charlie Parker acompanyat de Gillespie, l'altre fundador del bop:

  

MÀGICA O REAL

Atentament t'escric aquesta carta sense principi

ni final, per dir-te que una llum d’horabaixa

encara centelleja al fons de la meua aflicció.

Perviu, doncs, de manera sorprenent, una certa

claror que ningú, ni tan sols jo mateix,

fa temps, hauria pogut preveure. És difícil

endevinar per què la tristesa obri la porta

a noves il·lusions, després de tantes pèrdues.

És molt difícil explicar per què ens mantenim

dempeus amb aquesta càrrega a l'esquena.

Potser serà màgica la força que ens encoratja

a sobreviure als capricis del destí,

com un pensament que s'enfila impetuós

al cim del nostre somni més cobejat.

Però la sent tan real com l’olor a terra

mullada que neteja les nostres faltes,

perquè jo m’he vist així, pur de pecat,

amb els braços oberts de bat a bat, a punt

de lliurar tot l’amor que no he donat, prest

a deixar-me abrasar per la flama del cos

que, des d’ un lloc desconegut, viatja cap a mi

seguint el rastre d’aquests versos.