Antonio Machado considerava que la poesia és l'art que posa la paraula en el temps de la nostra vida i ens dona l'emoció del temps.
Jo escric poesia des de la meua infantesa, i al llarg de la meua vida he anat evolucionant, però crec que
al llarg del temps he mantingut una certa continuïtat en la meua manera de ser poeta, tant en la forma com en el fons.
En aquesta entrada, adjunte cinc poemes escrits entre 1974 i 2024:
[EN LA
SOLEDAD DE MI ALCOBA…]
En la soledad de mi alcoba,
mientras contemplo la noche de luna,
una música lejana hiere mi corazón.
Las lágrimas ahogan sus latidos.
Mis ansias mueren un momento,
abandonadas a un pedazo de cielo, de noche;
a un trozo invisible de nube.
El viento caprichoso recoge mi llanto,
juega con él,
dibuja sus lágrimas en el aire,
rompe su asfixia y la deja olvidada
en el silencio del camino.
En una alcoba, hay una luz.
Una sola luz es mi compañía,
una sola canción,
una sola noche,
una sola luna.
(Poema inèdit, 1974)
L'OFICI DE VIURE
A Pasqual Boqueta
El mar busca el teu cos nu sobre l'arena,
de tant en tant una ona t'acarona els peus,
aviat la fúria de l'oceà t'arrossegarà, immensa,
cap a l'illa remota on reposen els somnis.
Arribaràs feliç a les platges més blanques,
on l'escuma s'inventa paraules desconegudes,
i les palmeres datileres es vinclaran humilment
per saludar l'arribada d'una nova innocència.
De la claror que il·luminava les penes i treballs
que eren la teua vida, potser no en diràs res,
i admiraràs les meravelles del nou horitzó
que es desplega davant teu per oferir-se.
La confusió, però, a poc a poc es farà sentir,
quan mires el passat i recordes aquell paisatge
que et naixia gris i pintaves de mil colors,
fent d'unes senzilles mans el teu ofici de viure.
(Subtils desenganys. Edicions 96, 2009)
Demà serà un nou dia
i tindrem l’ocasió de despertar
amb la sorpresa de descobrir
que som uns altres. Així,
el que ara ens sembla impossible,
potser s’hi esdevindrà fàcilment
i podrem mirar-nos a l’espill
com si fora la primera vegada.
Quin alleujament experimentar
que un ja no és el mateix
perquè ha canviat d’identitat,
fins a l’extrem de no recordar
les seues faltes ni els seus encerts
i, per tant, sense que li calga
perdonar ni demanar perdó,
sinó tan sols recomençar.
És com si el món es posara d’acord
a deixar-nos tranquils, i de sobte
ens abandonaren completament
els sentiments de culpa i de vergonya.
Seria tant com dir: “Oblida’t de tot
i celebra aquesta aurora que et concedeix,
magnànima, una nova oportunitat
de ser trist a la teua manera”.
(Hores ingrates. Edicions Bromera, 2015)
RECORDS
No tots els records semblen la pàl·lida còpia
d’una vivència gravada a la memòria
que sobreviu al passat per a identificar-nos.
Hi ha records que no són innocents,
i els hem creat per a fer-los romandre
al nostre costat com una presència
que ens dona ales malgrat la nostra fragilitat.
Són una llum encesa que arrossega el desig
lluny del previsible fracàs, i així estimem
amb confiança una idea que no podrà ser provada.
No tots els records estan fets d’una substància
tan real com l’experiència; també n’hi ha, de volàtils,
i no es cansen mai d’abraçar el que ignorem
perquè la seua matèria no és la vida,
sinó allò que inventem per a estimar-la.
(Memòria de la llum, Edicions del Sud, 2023)
INVENTARI
La vida va a la seua,
però la voldríem distinta,
i tendim a considerar
que res pot contradir
els nostres propòsits més estimats
o que són motius d’una gran fe.
Per això, quan els tenim a l’abast,
ja els gaudim com a complits.
És tan fastigós el conflicte
entre els somnis confessats,
o les secretes cobejances,
i el que es queda a les portes,
que sovint també ens apropiem
d’allò que és una pura il·lusió
i no mereix l’honor
de ser tingut per viable.
Així és com entrem a distingir,
en el nostre inventari final
de béns i drets més preats,
entre la columna on descrivim
el que un dia vam fer nostre
només perquè podia ser,
i la que inclou tots els impossibles
que vam posseir com a reals.
(L’àngel que calla, inèdit, 2024)