"REVELACIÓ" I "VIDA", POEMES

 

REVELACIÓ

 

Des d'un cant molt senzill

us llançaré paraules

Salvador Espriu

 

1

On giravolta el desconcert,

allí van els meus versos,

sense res a canvi,

en conversa solitària.

El ministeri que professe

mai em demanarà

silenciar el que m’aclapara,

i aquest és un gran privilegi.

 

Cada poema remou un vocabulari

en què les paraules més necessàries

s’amuntonen avergonyides,

atemorides o cansades.

Unes paraules que cal rescatar

per a donar-los la preeminència

que mereixen, i així puguen dir

tot el que anuncien o amaguen.

 

2

El poeta ha d’escriure recte

amb les línies torçades de la vida,

fent arriscats davallaments

cap al fondal atzarós

on la confusió irradia

una tímida lluminositat

que algun dia, potser,

esdevindrà el vers ufanós

que salvarà el poema.

 

No és la poesia un ofici

que es recree en certeses

necessitades de doctrina

per a ser contradites;

el seu objecte és cantar,

des de la seua cara oculta,

el que tothom veu,

revelar el misteri subjacent

a allò que té possibilitats de ser.

 

VIDA

 

I amb tot, la gran mentida

de la llum incorrupta a ran del viure

                    Maria Beneyto

 

Quan un cor es cansa d’anar més enllà

dels seus límits, per força aprenem

a recloure’l en un tancat estret.

Sembla un digne final, encara que trist.

 

Cada llum que s’apaga encén una pèrdua;

no es pot negar per sempre l’evidència:

un somni cap en una capsa de sabates,

si la veritat ens obliga a mirar-lo de front.

 

Aquesta és la nostra vida, sense componiments

ni vanes disculpes. És tot just el que resta

després de tants anys d’intentar que el desengany

siga tan lleuger com les nostres invencions.

"VAIVÉ" I "CARN I ÀNIMA", DOS POEMES

VAIVÉ

 

Afligits un dia, a l'altre alegres

        Al-Saqundi

 

Penes i alegries van i venen,

alternant-se en incessant vaivé.

Un dia trist i un altre dolç

s’entremesclen en eterna disputa

i ens inciten a prosseguir sense temor

que el desengany mai ens vença.

 

Sabem que es cova en tota espera

el pressentiment d’un desesper,

però el demà encara pot ser nou

si els seus colors canviants

ens permeten imaginar com mudarà

l’ombra que vela el nostre desig.

 

Entre l’espenta de les hores de fe

i la grisor d’aquelles altres de desgana,

avancem a redós d'una tímida flama

que roman encesa mentre la vida

ens ensenya que tot allò que arriba

se n’anirà per a retornar sempre.

 

CARN I ÀNIMA

 

La carn vol carn, l’arma son semblant cerca

Ausiàs March

 

Amor ens va explicar, per boca

d’aquell qui es deia Ausiàs March,

com la carn i l’ànima s’engendren

de semblants, i així vam saber,

gràcies al vol rasant de la poesia,

que cos i esperit mal s’avenen,

i quan viatgen junts es contradiuen,

i quan marxen a soles no es fan cas.

 

L’amor carnal vol que els amants

visquen esperant-se l’un a l’altre,

però la passió que els esperona

és de compliment imperfecte i sempre

troben a faltar alguna cosa

o senzillament els desencanta

que, després de jaure, els dos cossos

se separen i no puguen ser-ne un.

 

L’amor espiritual sol procurar

uns plaers més subtils i és l’ànima

dels amants la que s’esplaia

en les atencions que entre si es professen.

Amb tot, a vegades no resulta grat

bescanviar la carnalitat

per la puresa d’una devoció

que s’encomana a la immortalitat.

 

Quan l’amor carnal s’amera d’ànima,

sovint aquesta nega allò que el desig

reclama amb mundana impaciència.

Malgrat tal conflicte, cos i esperit

poden més plegats que no per separat

perquè estimen la carn i el seu record,

i si mor un amant, l’altre amant creu

que en el no-res pot haver-hi espera.

"ESTIU" I "PROESA", POEMES

ESTIU

 

Es torna eterna la paraula morta
quan porta dins la flama de la vida

Bernat Artola

 

Sent el xerric fastijós de mil xitxarres

a l’hora punta de l’abrusidor ponent.

Aquest fragor obsessiu em fa dubtar

dels antics romanços que em condormen.

Ara tot esdevé soroll pertinaç;

un guirigall abrupte a la desbandada.

Estic a l’aguait per tantes pèrdues,

inventant paraules que enfilen càntics

dignes dels qui més m’han estimat.

 

Jo i els meus records, i tot el que escric

per a trastornar l’oblit, em fan saber

que no callaré mentre un vers despullat

em demane la vesta acolorida

amb què escometre l’esdevenidor.

No callaré en el clamorós estiu,

quan el desconcert m’incite a escartejar

els llibres que guarden trencadissa crònica

de tot l’amor que m’han volgut donar.

 

PROESA

 

El temps ens afaiçona

a la seua manera,

i així anem convertint

els anhels d’abans,

amb la seua força creadora

d’afectes i perseverances,

en una sonsònia que ens adorm.

 

Recordem un passat

en què érem distints

i allò que transcendia

a la fugacitat del moment

era el desig d’haver-lo viscut,

de copsar-lo en plenitud

sense deixar-nos res fora.

 

A partir d’una certa edat,

aspirem a la proesa

d’avançar sense desmai,

amb el pas canviat;

de resistir en un món

tan diferent del d’ahir

que no el sabem com mirar.

 

El temps ens afaiçona

a la seua manera,

i així anem prenent consciència

que l’esperança ha passat

a noves mans i seran altres

els qui reviuran, fent-los propis,

els nostres somnis cansats.

"ESPIRAL" I "EXPERIÈNCIA", POEMES

 

ESPIRAL

 

Encara que ens ho prenem amb calma,

en completar cada òrbita quotidiana,

s’hi insinuen desviaments invisibles

que ens desplacen a passes comptades

cap a un centre que ens sedueix.

 

És una atracció constant la que exerceix

aquest encanteri que ens captiva i atrapa

amb les seues enganyifes, com una habitual

presència que mou els fils de la nostra sort

i sempre tractem amb indiferència.

 

És un lent desgast la vida que tenim,

i sabem que no té remei aquest abaltidor

avanç cap a l'interior de l'espiral: un trajecte

curvilini cada volta més estret

que recorrem fent-nos preguntes absortes.

 

Però hem aprés a esperar poques respostes,

després de tant caminar perdent el rumb,

i si ens aclapara el muntó de temps

que ha ensorrat els nostres somnis, també sabem

que hauríem pogut fer més del que vam fer.

 

 

EXPERIÈNCIA

 

No hi ha camins de llum. Tot és mentida

     Maria Josep Escrivà

 

Eren altres els temps i les paraules,

i ben diverses les obsessions

que ens mantenien desperts.

A poc a poc vam deixar d’esperar

el que esperàvem,

en canviar les intencions i amb elles

les nostres il·lusions.

 

No podem veure-ho tot igual,

si és tan distinta la nostra manera

de mirar el pas de les hores.

Abans, la insatisfacció tenia un després,

i no aquesta calma tramposa

que ens segella les eixides

causant-nos un gran regomello.

 

Som, per fi, allò que un dia vam pensar

que els altres arribarien a ser

quan nosaltres ens créiem distints.

L’experiència que donen els anys

ens ha fet saber, sense escarafalls,

que no hi ha destins providencials,

només una previsible acceptació.

 

"MIRADES" I "AHIR I HUI", DOS POEMES

 

MIRADES

 

D’aquest paisatge enfosquit,

potser n’emanaria encara

la claror que fa temps compartíem,

si no ho veiérem tot tan distint

en escometre el present

sense la sorpresa d’aquells dies.

I ens preguntem per què

els nostres ulls ja no miren

igual que antany;

com era aquella pluja

que enardia el nostre desig;

en quin moment

vam abaixar els braços.

Però la memòria no vol veritats

quan el passat ens demana compte

de totes les nostres renúncies.

AHIR I HUI

 

Ara sabem que som el que queda

d’un ahir intentat, de tot allò

que un dia haguera pogut ser.

I aquesta és la buidor que cantem

a l’hora d’escriure els versos.

Sempre hem volgut tindre

al nostre abast el domini del temps,

però els anys han fet que la vida

esdevinga una pròrroga fingida,

un després que allunya el demà.

Hui som més nosaltres que mai

perquè hem perdut la por de no ser res.