diumenge, 12 d’octubre del 2025

DOS POEMES

 


MIRADES

 

D’aquest paisatge enfosquit,

potser n’emanaria encara

la claror que fa temps compartíem,

si no ho veiérem tot tan distint

en escometre el present

sense la sorpresa d’aquells dies.

I ens preguntem per què

els nostres ulls ja no miren

igual que antany;

com era aquella pluja

que enardia el nostre desig;

en quin moment

vam abaixar els braços.

Però la memòria no vol veritats

quan el passat ens demana compte

de totes les nostres renúncies.




AHIR I HUI

 

Ara sabem que som el que queda

d’un ahir intentat, de tot allò

que un dia haguera pogut ser.

I aquesta és la buidor que cantem

a l’hora d’escriure els versos.

Sempre hem volgut tindre

al nostre abast el domini del temps,

però els anys han fet que la vida

esdevinga una pròrroga fingida,

un després que allunya el demà.

Hui som més nosaltres que mai

perquè hem perdut la por de no ser res.

dissabte, 4 d’octubre del 2025

LA DOBLE VARA DE MESURAR


Una de les pràctiques més esteses en el món de la política, és que els dirigents i càrrecs representatius dels partits que són a l'oposició es posen les mans al cap i demanen responsabilitats de tot tipus, fins i tot les penals, per qüestions que més endavant, quan arriben al poder després d'una victòria electoral, tracten d'una manera molt distinta. I no em referisc ara a aquells casos que des de l'oposició es fan crítiques i peticions sobre bases falses, sense més propòsit que desqualificar el govern i minvar el seu recolzament electoral. Ben al contrari, del que vull parlar ací és de quan l'oposició té la raó i diu coses que, de portar-se endavant, serien bones per a la democràcia. Així, per exemple, l'exigència d'una major transparència i d'un control més efectiu que acompanye l'exercici del poder.
Fet l'anterior aclariment, resulta interessant que ens preguntem sobre la raó per la qual l'accés al poder fa perdre la memòria als polítics, i s'obliden d'aquelles propostes que, quan no governaven, tant ells com una majoria de ciutadans consideràvem necessàries. A parer meu, una de les possibles explicacions és que allò que els convenia quan eren a l'oposició, ja no els convé quan es troben en possessió del poder. Aquesta consideració, em fa arribar a dos conclusions preocupants: a) La primera és que el polític opositor, quan actua de la manera descrita, es comporta de manera hipòcrita, perquè exigeix l'adopció de decisions i comportaments que ell no seria capaç de prendre i mantenir si governara. b) La segona conclusió és que aquesta pràctica es manté al llarg del temps perquè el polític governant, en perdre el poder, actua igual que ho feia el seu antecessor en l'oposició, i passa de dir blanc a dir negre sense cap problema.
El resultat de tot això és que allò que seria de profit per a l'interés general resta inèdit, i va estenent-se entre la ciutadania el convenciment que entre uns i altres hi ha una connivència a fi que els problemes que dificulten la plena realització de la democràcia no se solucionen.
Seria bo que desapareguera aquesta pràctica de la vida política, puix que se'n derivarien molts avantatges. Així, els polítics que són a l'oposició incorporarien al seu discurs un to realista i més constructiu. A més, l'electorat restaria meravellat en comprovar que hi ha un comportament coherent en la vida política, és a dir, que tot no val per tal d'aconseguir i mantenir el poder. Des del punt de vista del govern, la conseqüència més notòria seria que els seus responsables no podrien recórrer tan sovint a la demagògia i haurien de contestar les crítiques de l'oposició de manera fonamentada.
En definitiva, milloraria molt les coses que els polítics deixaren de fer servir la doble vara de mesurar, que és una de les causes de la polarització que estem patint. Això els faria guanyar credibilitat i les institucions i la mateixa democràcia es vorien reforçades perquè assolirien una major confiança de la ciutadania.

dijous, 25 de setembre del 2025

CHARLIE PARKER

Un dels contes més reeixits de Julio Cortázar és "El perseguidor", inspirat en el saxofonista Charlie Parker, sobrenomenat "Bird", un dels iniciadors als anys quaranta del segle passat d'un nou estil jazzístic anomenat "bebop", que es caracteritza pel seu ritme furiós i l'acumulació en un breu espai de temps d'una gran quantitat d'idees harmòniques i melòdiques. El protagonista del relat defineix molt bé aquest estil, quan diu:
-Esto del tiempo es complicado, me agarra por todos lados. Me empiezo a dar cuenta poco a poco de que el tiempo no es como una bolsa que se rellena. Quiero decir que aunque cambie el relleno, en la bolsa no cabe más que una cantidad y se acabó. ¿Ves mi valija, Bruno? Caben dos trajes, y dos pares de zapatos. Bueno, ahora imagínate que la vacías y después vas a poner de nuevo los dos trajes y los dos pares de zapatos, y entonces te das cuenta de que solamente caben un traje y un par de zapatos. Pero lo mejor no es eso. Lo mejor es cuando te das cuenta de que puedes meter una tienda entera en la valija, cientos y cientos de trajes, como yo meto la música en el tiempo cuando estoy tocando, a veces. La música y lo que pienso cuando viajo en el metro.
Hi ha una pel·lícula molt bona de C. Eastwood, titulada "Bird", que reflecteix molt bé l'ambient en què es va crear el "bebop" i la personalitat artística d'aquest artista increïble.
Un dels millors biògrafs de Parker és Ross Russell, i arriba a la següent conclusió:
L'estil del jazz, des de 1920 fins a la Segona Guerra Mundial, va semblar brollar d'Armstrong. Charlie Parker va canviar el curs d'eixe riu i va organitzar un nou complexe de forces. Quasibé únicament amb les seues mans va emancipar el temps i el so per als qui el seguirien. Tot començant amb Miles Davis, que el va seguir amb devoció quan era jove i que va tocar al seu costat durant els seus anys de formació, tot instrumentista des de 1950 deriva de l'estil de Parker.
Ací teniu Charlie Parker acompanyat de Gillespie, l'altre fundador del bop:

  

dilluns, 15 de setembre del 2025

MÀGICA O REAL

Atentament t'escric aquesta carta sense principi
ni final, per dir-te que una llum d’horabaixa
encara centelleja al fons de la meua aflicció.
Perviu, doncs, de manera sorprenent, una certa
claror que ningú, ni tan sols jo mateix,
fa temps, hauria pogut preveure. És difícil
endevinar per què la tristesa obri la porta
a noves il·lusions, després de tantes pèrdues.
És molt difícil explicar per què ens mantenim
dempeus amb aquesta càrrega a l'esquena.
Potser serà màgica la força que ens encoratja
a sobreviure als capricis del destí,
com un pensament que s'enfila impetuós
al cim del nostre somni més cobejat.
Però la sent tan real com l’olor a terra
mullada que neteja les nostres faltes,
perquè jo m’he vist així, pur de pecat,
amb els braços oberts de bat a bat, a punt
de lliurar tot l’amor que no he donat, prest
a deixar-me abrasar per la flama del cos
que, des d’ un lloc desconegut, viatja cap a mi
seguint el rastre d’aquests versos.

dissabte, 30 d’agost del 2025

DOS POETES VALENCIANS DE LA GENERACIÓ DELS 50: MARIA BENEYTO I FRANCISCO BRINES

Dedique aquesta entrada a dos importants poetes valencians de la generació dels 50: Maria Beneyto i Francisco Brines.

Deia Maria Beneyto que "el llenguatge poètic i l’expressió poètica requereixen també una sensibilitat intel·lectual i emotiva que no tot el món posseeix". I és que l'experiència poètica és complexa. Per a Brines, aquesta complexitat estava íntimament unida al procés creador:

"Mi poesía es un resultado de mi persona, y mi vida es todo lo que me sucede. Estos sucesos, en densa continuidad, originan mis experiencias vitales, conscientes unas veces, inconscientes otras. La poesía parte de esta realidad existente para hallar, como ya hemos dicho, una nueva realidad, la cual no le es conocida, pero que existe en potencia, y que por eso podrá llegar a ser. El resultado final es una nueva y singular experiencia, que podemos denominar experiencia poética". I així arriba a la conclusió que "llega, con el desarrollo del poema, la manifestación de una realidad desconocida".

Tot seguit, vos he seleccionat sengles poemes dels nostres poetes que m'agraden molt:


De Maria Beneyto, 

HEREUS

El meu batec de vida, no aqueix dring de paraules

retallades, podades, fetes música fàcil.

Sols el batec, la vida solament per a dir-vos

que estic viva, dissolta en vèrgens alegries.

Ai companys meus d’origen, els que viviu en terra,

quina abraçada meua o llaç de llum o força

-d’aqueixa nua i tendra i terrible com l’aigua-

acoste en el silenci que em tanca i em limita!

Pot ésser que en jorns àcids no sospiteu encara

aquest lluminós cercle de garlandes i braços.

Sóc voluntat feréstega de romandre dins l’aire,

i en l’espai d’algun dia ja sabreu que sóc vostra.

Ocorrerà de sobte, netament, sens miracle,

com van ocórrer sempre les més senzilles coses.

Direu: què és aqueix núvol blanquinós i festívol

que se’n va per deixar-nos alt i pur el nou dia?

Què és aquest mar blau vívid, amb veus de sol petites

dient-nos a l’uníson frases mai no escoltades?

O millor, qui és qui abaixa aquest bell ram d’estrelles

als afores més trists de la ciutat, cridant-nos?

I jo estaré entre Déu i l’alegria

dient-vos: “Ací estic. Jo sóc aquella”.


De Francisco Brines,

MERE ROAD

Todos los días pasan,
y yo los reconozco. Cuando la tarde se hace oscura,
con su calzado y ropa deportivos,
yo ya conozco a cada uno de ellos, mientras suben en grupos o aislados,
en el ligero esfuerzo de la bicicleta.
y yo los reconozco, detrás de los cristales de mi cuarto.
Y nunca han vuelto su mirada a mí,
y soy como algún hombre que viviera perdido en una casa de una extraña ciudad,
una ciudad lejana que nunca han conocido,
o alguien que, de existir, ya hubiera muerto
o todavía ha de nacer;
quiero decir, alguien que en realidad no existe.
Y ellos llenan mis ojos con su fugacidad,
y un día y otro día cavan en mi memoria este recuerdo
de ver cómo ellos llegan con esfuerzos, voces, risas, o pensamientos silenciosos,
o amor acaso.
Y los miro cruzar delante de la casa que ahora enfrente construyen
y hacia allí miran ellos,
comprobando cómo los muros crecen,
y adivinan la forma, y alzan sus comentarios cada vez,
y se les llena la mirada, por un solo momento, de la fugacidad de la madera y de la piedra.

Cuando la vida, un día, derribe en el olvido sus jóvenes edades,
podrá alguno volver a recordar, con emoción, este suceso mínimo
de pasar por la calle montado en bicicleta, con esfuerzo ligero y fresca voz.
Y de nuevo la casa se estará construyendo, y esperará el jardín a que se acaban estos muros
para poder ser flor, aroma, primavera,
(y es posible que sienta ese misterio del peso de mis ojos,
de un ser que no existió,
que le mira, con el cansancio ardiente de quien vive,
pasar hacia los muros del colegio),
y al recordar el cuerpo que ahora sube
solo bajo la tarde,
feliz porque la brisa le mueve los cabellos,
ha cerrado los ojos
para verse pasar, con el cansancio ardiente de quien sabe
que aquella juventud
fue vida suya.
Y ahora lo mira, ajeno, cómo sube
feliz, encendiendo la brisa,
y ha sentido tan fría soledad
que ha llevado la mano hasta su pecho,
hacia el hueco profundo de una sombra.

dimecres, 20 d’agost del 2025

PREVENCIÓ I COORDINACIÓ

 


Per a frenar el desprestigi de les institucions, resulta imprescindible que els partits polítics siguen capaços de traslladar a la societat, tant en la teoria com en la pràctica, que anteposen l’interés general als seus interessos particulars a curt termini. Això els obliga, si fallen a la societat, a assumir responsabilitats, i davant d’una situació catastròfica a cooperar entre si i a actuar de manera coordinada.

Dissortadament, tant la dana del 29 d’octubre de 2024, com els incendis d’aquest més d’agost, per posar dos exemples ben recents i d’extraordinària gravetat, estan augmentant el sentiment de desconfiança de la gent del poble vers les institucions, perquè no hi ha hagut, en temps i forma, una resposta clara sobre el que cal fer i les administracions públiques no han donat una imatge d’unitat que tranquil·litze la ciutadania.

Hi ha lleis que regulen les competències de les diverses institucions, tant a nivell territorial com funcional, però a l’hora de la veritat és ben difícil descartar la sospita que en les decisions que es prenen o es deixen de prendre, hi ha un component important de càlcul de tipus electoralista o partidari.

És clar que tant la dana com els incendis han posat de manifest, tant en matèria de prevenció com de resposta a les catàstrofes, que hi ha moltes coses encara per fer, i que importants projectes s’han anat ajornant o s’han gastat els fons disponibles (molts d’ells europeus) de manera poc eficaç.

Davant d’aquesta realitat, en les circumstàncies crítiques actuals, seria més lògic, per una banda, que els partits i les institucions que governen feren autocrítica i, a banda de culpabilitzar al contrari, se centraren a examinar les seues pròpies mancances. Per una altra banda, seria també molt pertinent que els partits deixaren fora de la lluita política els temes de protecció civil on resulta fonamental l’existència d’una coordinació entre totes les institucions.

L'Informe Especial 16/2025, elaborat pel Tribunal de Comptes Europeu (TCE), avalua l'ús que fan la Comissió Europea i els Estats membres sobre el finançament de la UE per a abordar la prevenció, preparació i restauració després dels incendis forestals. Aquest informe destaca, entre altres aspectes, la necessitat d’una millor coordinació entre la prevenció, preparació i restauració per a maximitzar l'eficàcia de les accions.

L'informe també destaca la importància de desplegar polítiques públiques coherents i alineades per a abordar la desertificació i els incendis forestals. El TCE recomana que la Comissió Europea i els Estats membres prenguen mesures per a abordar aquestes deficiències i millorar l'eficàcia del finançament de la UE per a la gestió d'incendis forestals.

La política forestal és responsabilitat dels Estats membres, encara que la UE té competències en àmbits com l'agricultura i el medi ambient que poden abastar qüestions relacionades amb els boscos. El paper de la Comissió en relació amb els incendis forestals és donar suport a les activitats dels Estats membres mitjançant el finançament en el marc de la política de desenrotllament rural i de cohesió de la UE. La Comissió i els Estats membres comparteixen la responsabilitat de la bona gestió financera del gasto pressupostari de la UE destinat al desenrotllament rural i regional.

El TCE conclou que la prevenció és una estratègia encertada, però per a generar un impacte durador enfront dels efectes del canvi climàtic requereix planificació territorial adequada, seguiment eficaç i un compromís financer a llarg termini.

Sense l’existència d’uns consensos bàsics a nivell social i polític és pràcticament impossible que es puguen complir aquests objectius.

dilluns, 4 d’agost del 2025

"EL CUSTODI", DE TROLLOPE

La literatura ens permet aprofundir en la realitat a través de la ficció. Tot i que, de primer, puga semblar esta afirmació un tant incoherent, si pareu esment, convindreu amb mi que està carregada de lògica, perquè sempre hi ha una part de la realitat que roman amagada i la literatura ens ajuda a descobrir allò que no podem albirar a través dels sentits. Grans científics, com Stephen Hawking, ens han anunciat que un dia aconseguirem entendre l'origen i l'estructura de l'Univers, perquè estan convençuts que no hi ha cap aspecte de la realitat fora de l'abast de la ment humana. La gran paradoxa és que este optimisme epistemològic l'hem de fer compatible amb el desconeixement que tots experimenten en la vida quotidiana quan intentem saber les motivacions que mouen, fins i tot, a un parent o a una persona pròxima, a actuar d'una determinada manera. I és que, per al científic, la realitat és allò que es pot demostrar empíricament i, per tant, és susceptible d'explicar-se mitjançant lleis, però no hi ha lleis capaces d'endevinar com actuarà una persona concreta en un moment donat. I ací és on la literatura juga un paper important, perquè s'ocupa d'eixe món paralel a la vida real que ens ajuda a explicar els comportaments individuals.
En la novel·la d'Anthony Trollope, "El custodi", ens trobem davant d'un text commovedor, que ens conta la història d'un ésser humà que, per raons de consciència, sense que ningú l'obligue, sent el deure moral de renunciar al càrrec de custodi d'un asil, que li dona unes bones rendes, perquè ha comés un error en l'exercici del càrrec que la majoria de la gent consideraria disculpable. En la novel·la es fa evident que quasi ningú actuaria així, però a ell això no el consola, i a la fi assumeix la seua responsabilitat que el portarà a la ruïna.
El que la literatura ens recorda en esta nove·la és que, enllà de l'aparença i front a la mediocritat regnant, hi ha o poden haver-hi persones rectes, que no s'enganyen a si mateixes per conveniència, i que es fan responsables sense excuses dels seus actes, quan el que resultaria més còmode seria mirar cap a un altre costat i practicar l'autoengany en benefici propi. És possible, per tant, la grandesa humana.
Com podreu deduir del que acabe de dir, es tracta d'un text literari que, tot i haver sigut escrit a mijan segle dinou, no ha perdut gens ni mica d'actualitat. Prou bé podrien els nostres polítics de tota condició fer-li una ullada i recapacitar un poc sobre el mal exemple que donen, ells que haurien de donar-ne de bo, quan redueixen la seua moral utilitària a condemnar les iniquitats dels altres i amagar o disculpar les pròpies. Al meu poble, això li diuen la llei de l'embut, i sembla que lluny de perdre vigor, manté tota la seua vigència hui dia. La llei de l'embut val per a un trencat i per a un descordat, fins i tot per a trobar consol on caldria patir vergonya: ara es presenten els casos de corrupció com un partit de futbol en què també és un mèrit l'empat.

dilluns, 28 de juliol del 2025

QUÈ S'HA FET D'AQUELLES FLORS?

Hui vull compartir amb vosaltres una troballa extraordinària: Marlene Dietrich canta el tema de Pete Seeger "Where have all the flowers gone?":

Què s'ha fet d'aquelles flors?
Fa tants dies.
Què s'ha fet d'aquelles flors?
Fa tant de temps.
Què s'ha fet d'aquelles flors?
Les xiques les han collides totes.
Com és que no aprenen mai?
Com és que mai aprendran?

Què s'ha fet d'aquelles xiques?
Fa tants dies.
Què s'ha fet d'aquelles xiques?
Fa tant de temps.
Què s'ha fet d'aquelles xiques?
Han portat les flors als xics, totes.
Com és que no aprenen mai?
Com és que mai aprendran?

Què s'ha fet de tots aquells xics?
Fa tants dies.
Què s'ha fet de tots aquells xics?
Fa tant de temps.
Què s'ha fet de tots aquells xics?
Han marxat a ser soldats, tots.
Com és que no aprenen mai?
Com és que mai aprendran?

Què s'ha fet d'aquells soldats?
Fa tants dies.
Què s'ha fet d'aquells soldats?
Fa tant de temps.
Què s'ha fet d'aquells soldats?
Han anat a la tomba, tots
Com és que no aprenen mai?
Com és que mai aprendran?

Què s'ha fet d'aquelles tombes?
Fa tants dies.
Què s'ha fet d'aquelles tombes?
Fa tant de temps.
Què s'ha fet d'aquelles tombes?
Estan cobertes de flors, totes.
Com és que no aprenen mai?
Com és que mai aprendran?

Què s'ha fet d'aquelles flors?
Fa tants dies.
Què s'ha fet d'aquelles flors?
Fa tant de temps.
Què s'ha fet d'aquelles flors?
Les xiques les han collides totes.
Com és que no aprenen mai?
Com és que mai aprendran?


dissabte, 12 de juliol del 2025

LLEIS SENSE EMBUTS


Un recurs del qual es val sovint el poder per convéncer els ciutadans de les seues bones intencions de cara a resoldre un problema, és fer-nos creure que la seua solució s’esdevindrà per la via d’una reforma legal. Tanmateix, sol passar que una vegada aprovada la nova ordenació ens trobem davant d’una realitat que no ha canviat gaire respecte de la situació anterior. Aleshores, el que haurem de preguntar-nos és si la normativa derogada era ineficaç i imperfecta, o si pel contrari l’arrel del problema no era tant la llei quant la seua maldestra aplicació pel propi poder. I quan parlem de “maldestra aplicació” no ens referim tan sols a una mancança de diligència o de voluntat a l’hora de fer-la complir, sinó també a tota una variada mostra de subtileses que, malgrat contradir l’esperit de la norma, són enginyades i consentides pels qui tenen encomanada com a responsabilitat principal la funció d’aplicar i interpretar les lleis.
Soc dels qui pensen que l’exercici de la funció de legislar, igual que passa amb tantes altres activitats humanes, ha de donar més importància a la qualitat que no a la quantitat. Però de res no valdrà promulgar una llei excelsa si després resulta inaplicada o tergiversada. Al capdavall, tan injusta és l’aplicació d’un text legal dolent com la inaplicació de la millor de les lleis o, el que encara és pitjor, la seua aplicació discriminatòria, que fa recaure tot el pes de la llei sols sobre els ciutadans més indefensos.
No cap, però, la resignació ni l’acceptació d’aquestes desigualtats efectives com si foren normals o indefugibles. La primera cosa que cal exigir d’una llei aprovada pel parlament és el seu compliment general i sense embuts. És un deure democràtic elemental, que ve dictat pel mateix sentit comú. Per això, la qualitat d’una democràcia haurà de jutjar-se per la seua capacitat de fer que les lleis s’apliquen, i no –com volen fer-nos creure alguns polítics– pel número de lleis publicades.