ESTIU
Es torna eterna la paraula morta
quan porta dins la flama de la vida
Bernat Artola
Sent el
xerric fastijós de mil xitxarres
a l’hora
punta de l’abrusidor ponent.
Aquest
fragor obsessiu em fa dubtar
dels
antics romanços que em condormen.
Ara tot
esdevé soroll pertinaç;
un
guirigall abrupte a la desbandada.
Estic a
l’aguait per tantes pèrdues,
inventant
paraules que enfilen càntics
dignes
dels qui més m’han estimat.
Jo i els
meus records, i tot el que escric
per a
trastornar l’oblit, em fan saber
que no
callaré mentre un vers despullat
em demane
la vesta acolorida
amb què
escometre l’esdevenidor.
No
callaré en el clamorós estiu,
quan el
desconcert m’incite a escartejar
els llibres
que guarden trencadissa crònica
de tot
l’amor que m’han volgut donar.
PROESA
El temps
ens afaiçona
a la seua
manera,
i així
anem convertint
els
anhels d’abans,
amb la
seua força creadora
d’afectes
i perseverances,
en una
sonsònia que ens adorm.
Recordem
un passat
en què
érem distints
i allò
que transcendia
a la
fugacitat del moment
era el
desig d’haver-lo viscut,
de
copsar-lo en plenitud
sense
deixar-nos res fora.
A partir
d’una certa edat,
aspirem a
la proesa
d’avançar
sense desmai,
amb el
pas canviat;
de
resistir en un món
tan
diferent del d’ahir
que no el
sabem com mirar.
El temps
ens afaiçona
a la seua
manera,
i així
anem prenent consciència
que
l’esperança ha passat
a noves
mans i seran altres
els qui
reviuran, fent-los propis,
els
nostres somnis cansats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada