FÍSICA I CORRUPCIÓ

Bosó de Higgs o partícula de Déu

La física quàntica, que va nàixer a principis del segle XX, va demostrar que les coses infinitament grans, que estudiava la física clàssica, no poden ser explicades sense conéixer les coses infinitament petites. L’univers, amb els seus 300.000 trilions d’estrelles, està format per una quantitat incomptable de partícules infinitesimals, i aquest és el fil que cal estirar per descobrir no sols de què està formada la matèria, sinó també quin és el seu origen, a partir del no-res.

La física, així, arriba a un punt en què no sols rivalitza amb la filosofia, sinó també amb la poesia, perquè s’encara amb uns enigmes apassionants, que requereixen d’una quantitat enorme d’intuïció per poder avançar en el seu desxiframent. Una d’aquestes intuïcions, que segons alguns físics podria portar-nos a desvelar l’origen de tot, explica la formació original de la matèria com el resultat d’una força (la gravetat?) que, en un moment donat, actuaria des del no-res i faria que una munió increïble de porcions infinitesimals de matèria se separaren de l’antimatèria corresponent. Matèria i antimatèria serien, doncs, com dos pols, un positiu i l’altre negatiu, que quan estaven junts s’anul·laven.

D’aquesta manera, en el mateix origen de la matèria ja estarien presents les grans lleis que regeixen l’univers. No es descarta que puguen haver-hi molts altres universos, amb lleis distintes, ja que estarien formats d’una manera distinta al nostre.

Però no sols és important tenir en compte les coses infinitament petites en l’àmbit de la física quàntica; també són importats en tots els àmbits de la vida els petits detalls. Així, molts dels greus casos de corrupció que ara mateix estem patint, van començar d’una manera tan modesta que quasi ningú no va preveure en aquell moment la seua importància futura. Potser, el primer pas el donarien aquells que van decidir fer xicotets favors als amics, parents o simpatitzants, i d’ací es va passar a aplicar al propi partit polític unes regles de moralitat distintes a les que consideraven exigibles als altres. Però això, al principi, no es traduiria en greus delictes, sinó en un altre tipus d’irregularitats menys cridaneres: donar-li faena a un militant incompetent, incórrer en discrets abusos de poder, amagar els petits mancaments d’uns companys a canvi de favors, etc., fins que la bola s’ha fet tan gran que ja està fora de control. Hem passat de l’infinitament petit a l’infinitament gran, i caldria també exigir responsabilitats a aquells que, podent evitar-ho, miraren cap a un altre costat i deixaren que proliferaren les irregularitats anunciadores de la situació que ara patim.

Tanmateix, actualment romanen als seus escons i còmodes seients, sense que ningú no se’n recorde d’ells, tots aquells que –quan la democràcia era jove– van consentir que començara el seu deteriorament, perquè els preocupava més mantenir-se en el poder que no expulsar de la seua organització a tots aquells que no servaren una conducta honesta.