ELS MALS MENTIDERS

Una de les coses que més em crida l’atenció de la vida política actual és la mancança d’ideals. És prou difícil, a hores d’ara, trobar un polític que faça prevaldre les seues conviccions i creences per damunt d’interessos de curta alçada. Dit d’una altra manera: són ben pocs els polítics que actuen amb generositat i són capaços de mantenir-se ferms en la defensa dels seus principis. Més aviat, el que passa és que s’ha erigit l’egoisme i la mediocritat subsegüent en l’autèntic far que il·lumina el comportament dels qui ens representen i governen, i això els aboca a la mentida, a l’encobriment i a la corrupció.

El nivell de desvergonyiment és tan elevat, que els partits polítics emparen i amaguen a vertaders delinqüents, i no sols ho fan en privat sinó que si cal donen la cara per ells en públic, amb arguments que fan riure per la seua incoherència i falta de credibilitat. No es tracta pas de defensar una postura raonable, tot i que puga dir-se que resulta equivocada, sinó de negar l’evidència de la manera més descarada possible, sense vergonya ni patiment de cap mena.

Joan Fuster, en el seu Diccionari per a ociosos, amb la ironia i l’escepticisme que el caracteritzen, va dedicar als mals mentiders aquestes mordaces paraules:

Mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat. Abunden els mentiders; però, en general, són mals mentiders: se'ls coneix que menteixen. Un infundi no hauria de ser honorablement qualificat de mentida sinó quan és perfecte: quan presenta una aparença justa de veritat. Per això sempre resulta preferible de dir la veritat, la pròpia i exacta veritat, en el cas que siguem incapaços d'inventar mentides invulnerables. Les mentides poc convincents, de més a més, tenen el desavantatge de desacreditar aquell qui les propala. En l'ordre de les relacions normals d'home a home, el principi de "credibilitat" és essencial: hem de "creure" el nostre interlocutor perquè sigui possible d'entendre'ns-hi. El mentider, el bon mentider, es fa creure: el seu falsejament de fets o d'idees s'ofereix amb uns aires de versemblança tan nets, que no dubtem a acceptar-lo com a veracitat. Amb un bon mentider ens podem entendre —o malentendre—, i, encara que en sortim perdent, el tràmit serà còmode i simpàtic. El mal mentider, per contra, ens deixa en una situació inquietant. Sabem que està mentint-nos, i no podem "creure'l": li retirem la nostra confiança. Amb ell no hi ha res a fer: la relació resulta penosa, queda viciada des de l'origen, s'estableix —si s'estableix— sobre bases fictícies per ambdues parts. Una bona mentida val per una veritat. I, repeteixo, "mentir bé" exigeix tants i tan rigorosos dots d'imaginació i de malícia, que les persones no proveïdes d'una tal genialitat hauríem de desistir-ne i procurar ser verídics sempre i per principi. Encara que dir la veritat sigui o ens sigui desagradable. En aquest punt, com en molts d'altres, la "utilitat" dóna raó als moralistes més repatanis.
Estic convençut que una persona tan intel·ligent i, per tant, tan escèptica com Fuster, hauria lamentat especialment la mediocritat dels mals mentiders que, des del Govern, es declaren afins a les seues idees. No em resulta fàcil imaginar un autèntic fusterià que es trague totes les mentides del "procés", encapçalat per uns polítics que no són capaços d'alçar un gat del rabo. Però no per això els falten mitjans de comunicació afins avesats a riure'ls totes les gràcies, que més aviat fan plorar pel seu infantilisme. Evidentment que estic a anys llum de distància d'aquells que gaudeixen de veure tancats a la presó uns polítics que haurien d'estar al parvulari. La presó és un càstig absolutament desproporcionat per a uns governants que s'han comportat com uns manifessers sense malícia. Si Rajoy no fóra un immens mediocre, hauria sabut que la millor manera d'afrontar una situació així és dialogant perquè no tenia ningú a l'altra banda que sabera quina cosa fer després de les seues bravates, que no eren més que una fugida cap a endevant. M'agradaria, per tant, que es produira l'alliberament de tots els presos, i que se'ls convidara una temporada a treballar al camp, en companyia dels llauradors del meu poble, a veure si així s'encomanen una mica del seu sentit comú. Així aprendran que no es pot jugar al póker i anar de farol amb els sentiments de tanta gent.