La millor pel·lícula
que he vist en ma vida és “Contes de Tokyo”, del japonés Yasujiro Ozu, que va
ser estrenada l’any 1953. És una pel·lícula que semblarà lenta als qui estan
acostumats als ritmes trepidants dels films nord-americans actuals, que
monopolitzen les pantalles. I és cert també que els protagonistes hi tenen
poques ganes de parlar, perquè el silenci juga un paper fonamental en aquesta
obra d’art (com en tantes altres). Per tant, l’espectador s’ha d’interessar
pels moviments fatigats d’una parella d’ancians, que es desplaça a Tokyo per
visitar els seus fills casats. Aviat s’adonen que el desitjat viatge sols
serveix perquè experimenten en carn pròpia la humiliació de sentir-se una
molèstia per als seus descendents, que els envien a un balneari per
llevar-se’ls de damunt. Sols la seua nora, vídua de guerra, paper encarnat per
la immensa actriu Setsuko Hara, és capaç de tractar-los amb afecte.
Aquesta és, en
essència, tota la història, i tanmateix difícilment el cinema abastarà mai unes
cotes de poesia i sensibilitat paregudes a les que Ozu desplega a mans plenes
en aquesta obra mestra. Perquè en “Contes de Tokyo” els personatges es
comporten amb una naturalitat difícil de superar. Els amants del cine ens hem
acostumat a eixa manera de fer tan nord-americana, que es caracteritza per la
presència d’un toc romàntic. El propi Coppola, director de la trilogia “El
Padrí”, que és un monument cinematogràfic, va reconéixer que la primera part li
va eixir massa romàntica, i ho va tractar d’esmenar en la segona part. Però
sempre hi ha en les pel·lícules nord-americanes una certa exacerbació dels
sentiments, una manipulació dels caràcters, que ajuda a l’espectador a prendre
partit per un protagonista o per una idea, perquè aquells són repolits de tal
manera, que es potencien clarament els seus aspectes més admirables, i s’amaguen
els trets més vulgars o dolents.
En canvi, “Contes
de Tokyo” és ben distinta, ja que es tracta d’una pel·lícula realista per
excel·lència, on tot sembla quotidià, poc brillant, moralment neutral, perquè
el director no pren partit per cap dels protagonistes: es limita a contar una
història, tal com qualsevol de nosaltres la podríem viure, com a pares o com a
fills. I, així, deixa que la sensibilitat de cadascú siga la que mane i diga
per on vol anar en la vida, perquè no hi ha que absoldre ni perdonar a ningú,
només es tracta de sentir el que senten els personatges, i Ozu és un mestre en
mostrar-nos-ho d’una manera ben natural, sense crits, llàgrimes ni aldarulls.
No hi ha millor
definició de l’art que la d’Ozu en “Contes de Tokyo”, i podria resumir-se així:
la vida és també això que passa a la pantalla, tot i que tu, espectador, encara
no te n’havies adonat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada