divendres, 22 de juny de 2018

CONTES DE TOKYO


La millor pel·lícula que he vist en ma vida és “Contes de Tokyo”, del japonés Yasujiro Ozu, que va ser estrenada l’any 1953. És una pel·lícula que semblarà lenta als qui estan acostumats als ritmes trepidants dels films nord-americans actuals, que monopolitzen les pantalles. I és cert també que els protagonistes hi tenen poques ganes de parlar, perquè el silenci juga un paper fonamental en aquesta obra d’art (com en tantes altres). Per tant, l’espectador s’ha d’interessar pels moviments fatigats d’una parella d’ancians, que es desplaça a Tokyo per visitar els seus fills casats. Aviat s’adonen que el desitjat viatge sols serveix perquè experimenten en carn pròpia la humiliació de sentir-se una molèstia per als seus descendents, que els envien a un balneari per llevar-se’ls de damunt. Sols la seua nora, vídua de guerra, paper encarnat per la immensa actriu Setsuko Hara, és capaç de tractar-los amb afecte.
Aquesta és, en essència, tota la història, i tanmateix difícilment el cinema abastarà mai unes cotes de poesia i sensibilitat paregudes a les que Ozu desplega a mans plenes en aquesta obra mestra. Perquè en “Contes de Tokyo” els personatges es comporten amb una naturalitat difícil de superar. Els amants del cine ens hem acostumat a eixa manera de fer tan nord-americana, que es caracteritza per la presència d’un toc romàntic. El propi Coppola, director de la trilogia “El Padrí”, que és un monument cinematogràfic, va reconéixer que la primera part li va eixir massa romàntica, i ho va tractar d’esmenar en la segona part. Però sempre hi ha en les pel·lícules nord-americanes una certa exacerbació dels sentiments, una manipulació dels caràcters, que ajuda a l’espectador a prendre partit per un protagonista o per una idea, perquè aquells són repolits de tal manera, que es potencien clarament els seus aspectes més admirables, i s’amaguen els trets més vulgars o dolents.
En canvi, “Contes de Tokyo” és ben distinta, ja que es tracta d’una pel·lícula realista per excel·lència, on tot sembla quotidià, poc brillant, moralment neutral, perquè el director no pren partit per cap dels protagonistes: es limita a contar una història, tal com qualsevol de nosaltres la podríem viure, com a pares o com a fills. I, així, deixa que la sensibilitat de cadascú siga la que mane i diga per on vol anar en la vida, perquè no hi ha que absoldre ni perdonar a ningú, només es tracta de sentir el que senten els personatges, i Ozu és un mestre en mostrar-nos-ho d’una manera ben natural, sense crits, llàgrimes ni aldarulls.
No hi ha millor definició de l’art que la d’Ozu en “Contes de Tokyo”, i podria resumir-se així: la vida és també això que passa a la pantalla, tot i que tu, espectador, encara no te n’havies adonat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada