PRESENTACIÓ DEL POEMARI "ARMONÍA Y ESTRAGO", DE MANUEL MORENO DÍAZ

Hui he presentat a la Biblioteca Municipal de Carcaixent el poemari de Manuel Moreno Díaz, "Armonía y estrago". Per si esteu interessats, us transcric tot seguit el text de la meua intervenció:

Tot poema parteix d’una realitat que, en un moment donat, ha commogut al poeta. Poc importa que eixa realitat siga interior o exterior perquè, a la fi, en convertir-se en paraules, és a dir, en poesia, esdevindrà una nova realitat, que és una realitat fictícia, imaginada, potser deformada per la pròpia capacitat d’invenció que aplica el poeta en les seues composicions.

No té el poeta vocació de periodista sinó d’inventor: al poeta sols li interessa la realitat com a matèria que ha de ser sotmesa a un procés de transformació. Si per a Pessoa el poeta és un fingidor, és perquè no es limita a copiar la realitat sinó a recrear-la o a crear-ne una altra distinta. Però esta impostura no va més enllà d’eixa substitució d’un món real per un món inventat, ja que el món inventat que s’imagina el poeta aspira a reflectir una veritat essencial.

Per tant, podem declarar que no hi ha poesia sense veritat: el que busca el poeta és revelar a l’ésser humà allò pel que és humà, amb totes les seues conseqüències. I esta revelació suposa penetrar en un misteri que no té consistència física, sinó psíquica, perquè som humans quan pensem, quan sentim, quan experimentem sensacions que som capaços de racionalitzar, i com que estes experiències es presenten barrejades les unes amb les altres al nostre “jo”, el que intenta el poeta és expressar-les a través dels seus poemes.

La poesia, normalment, provoca estranyesa en el lector, perquè intenta il·luminar les zones d’ombra de la naturalesa humana, i això sols es pot aconseguir d’una manera provisional, a ràfegues, amb més dubtes que certeses. No pot el poeta fer afirmacions ni negacions rotundes, ni tampoc transmetre la confiança que és pròpia dels científics o dels qui ho refien tot al sentit comú.

Per altra banda, quan el poeta s’enfronta amb el misteri de l'ésser humà, s’ha de valdre d’unes paraules que han nascut per a expressar realitats diferenciades més que realitats barrejades i confuses com les que hem vist que són pròpies de la poesia. En la vida real, podem dir que estem cansats i que per això ens volem anar a dormir. Però al poeta no li interessa eixa realitat, sinó una altra més profunda: la que fa que els éssers humans se senten cansats quan no tenen raons objectives per a estar-ho. Davant d’este misteri, el poeta força el sentit de les paraules per tal d’augmentar la seua expressivitat i de transmetre’ns de la manera més aproximada possible la barreja de sentiments, sensacions i pensaments que experimenta un ésser humà en eixa situació. Així, les paraules s’impregnen de la substància del poema i adapten el seu significat a allò que el poeta vol expressar. Per aconseguir este efecte, la poesia es converteix en el regne de la metàfora, del símbol, que xoca profundament als lectors, als espectadors de l'artifici literari.

Anem a parar, així, a la gran paradoxa: la poesia busca desentranyar el misteri de l’ésser humà i amb esta finalitat, al poeta, no se li acudeix res millor que escriure poemes que desconcerten el lector amb la seua estranyesa. És, al capdavall, com si el poeta gaudira d’afegir més misteri al que ja és misteriós per si mateix. Però no seria just fer-li este retret al poeta, perquè la dificultat del poema no és gratuïta sinó una manera d’expressar l’inefable, la qual cosa comporta que el contingut del poema no està adreçat tant a la raó com a l’emoció. Si abans he dit que no pot haver-hi poesia sense veritat, ara hi afegisc que també és necessària l’emoció. I així complete el tancament del cercle dient que el poeta busca una veritat essencial per comunicar-la als lectors a través de l’emoció. Ací rau el secret de la poesia, i com bé podeu deduir, per comunicar mitjançant l’emoció és tan necessari treballar el fons com la forma del poema. Els millor llibres de poesia són aquells en què s’aconsegueix un equilibri entre la forma i el fons, perquè en el poema la paraula juga un paper formal o estètic, a més del paper de signe dotat d’un significat amb què s’empra en el llenguatge utilitari..

Si he fet estes consideracions sobre la poesia, en general, és perquè pense que el llibre que hui presentem: “Armonía y estrago”, de Manuel Moreno Díaz, és un poemari que s’identifica plenament amb el plantejament que acabe de fer i, per tant, que el seu autor comparteix la meua mateixa manera de veure la poesia, tot i que a l’hora de fer poemes ho fem d’una manera distinta, perquè la poesia és també llibertat, i cada poeta busca comunicar-se amb el lector, a través de l’emoció, d’una manera distinta.

Manuel Moreno Díaz és un poeta nascut a Tomelloso l’any 1964, que és professor de llatí a l’institut de Castelló de la Ribera i que d’un any ençà viu a Carcaixent. L’any 2005 va guanyar l’important premi de poesia “Emilio Alarcos”, en la seua IV edició, pel poemari “La saliva del sol”, que va ser publicat per l’editorial Visor l’any 2006. Ha escrit també una “Guía para ver y analizar Ser o no ser de Ernst Lubitsch” (Nau llibres-Octaedro, 2003), i va ser redactor en cap de la revista de creació literària El Cardo de Bronce. Cal destacar, per tant, que “Armonía y estrago”, editat per Renacimiento, és el seu segon poemari. Del primer, “La saliva del sol”, el gran poeta Ángel González, president del Jurat que el va premiar, va dir que era “un llibre de sentiment contingut, molt precís en la paraula i poblat d’imatges molt belles”.

Estos trets amb què Ángel González definia “La saliva del sol” són traslladables a “Armonía y estrago”, amb la sola excepció de la referència que feia el poeta de la generació dels 50 al “sentiment contingut”. Perquè “Armonía y estrago” és també un llibre molt precís en la paraula i ple de belles imatges, però jo crec que en este últim llibre trobem uns sentiments que ja no són solament continguts sinó que arriben a ser esgarrats. Perquè, en efecte, com el propi títol suggereix, hi ha harmonia al poemari, però és una harmonia que es trenca fàcilment i esdevé estrall i destrucció.

Però, a fi de parlar de tot això, m’ajustaré a l’estructura del llibre, i així, al mateix temps que us parle de les seues parts aniré desgranant-vos una visió general del poemari.

El llibre consta d’un poema introductori, “Afueras de la luz”, i cinc parts, que porten per títol “Luz orfebre” (13 poemes), “Oficio de humildad” (11 poemes), “Al amor de las sombras” (14 poemes), “Tantum corpus” (11 poemes) y “Sol doméstico”, que formalment és un únic i llarg poema, sense signes de puntuació.

Quant al poema introductori, “Afueras de la luz”, cal dir que tant per la seua posició com pel seu contingut juga un doble paper: per una banda, explica el títol, i per altra banda condensa en pocs versos el sentit general del poemari. El poema comença fent-se ressò d’un món en flames, que seria l’estrall a què fa referència el títol, però acte seguit ens parla, en la següent estrofa, de l’harmonia que encara és possible enmig de tanta destrucció, perquè quan tot s’acaba és el moment de reconciliar-nos amb nosaltres mateixos i amb les persones que estimem, de mirar cap al passat i ser purs en la nit. És una invitació a descobrir la grandesa allí on els somnis van perdent-se. Hi ha, per tant, una porta oberta a l’esperança, tot i que siga minúscula.

A la primera part, que porta per títol “Luz orfebre”, està molt present un astre que juga un important paper en els dos poemaris publicats per Manuel Moreno: el Sol. Es tracta, per descomptat, d’un símbol que no sempre juga el mateix paper, ja que de vegades es tracta d’un sol d’hivern i malaltís, d’altres d’un sol naixent i provisional, d’altres d’un sol elemental i transitiu. En qualsevol cas, el sol juga un paper de contrast amb la nit i l’ombra, i d’esta manera el poeta simbolitza un altre contrast de tipus existencial: el que hi ha entre la plenitud de l’ésser humà que s’obri a la vida, i la decadència que experimentem amb el pas del temps, tant en l’aspecte físic com en el de les il·lusions.

La mirada del poeta és, en general, desencantada, tot i que hi ha rebrots aïllats condemnats al fracàs per la seua brevetat, com el de la “Mañana de niebla”, en què tots acabem sent “hermanos de la lluvia”, o el de “La noche de San Juan”, en què el poeta arriba a pensar que “ya nunca será de noche aquí”. En altres poemes, però, resta clar que el sol “unánime y maestro” ja és una cosa passada, perquè sols és capaç d’alçar “repúblicas de infancia”. El poeta, a hores d’ara, mira el sol com un “candil de llama enferma”, com un “sol apócrifo que miente claridad”, com “el óbolo que baja cada noche a enterrarse en la boca de los muertos”.

A la segona part, “Oficio de humildad”, el poeta “solo en lo elemental busca su pulso”, i per aixó fixa la seua mirada en la naturalesa i el paisatge, i ens parla de l’aigua, de la brisa, dels núvols, de diverses espècies vegetals i animals, de la pluja i de les teulades de la seua infància. Són poemes que tenen una forta càrrega simbòlica, perquè la naturalesa serveix d’excusa per establir correspondències entre el món sensible i el món espiritual. Així, per exemple, quan el poeta ens parla d’un arbre abatut pel vent, acaba dient-nos que el seu rumb el porta cap a la cendra; quan fa un elogi de la brisa, la defineix com “el callado estertor del abandono”, i quan dedica un poema a les cigales, veu en elles com “el barro se hace vuelo/y las tinieblas canto”. A parer meu, el millor poema d’esta part és el que dedica a les teulades del seu poble natal, Tomelloso. M’agrada especialment la imatge del xiquet que puja a les teulades per descobrir el món, i quan ja s’ha fet major encara conserva el record d’eixe descobriment, amb l’enyorança amarga de qui ha estat expulsat del paradís de la infància. Així, el poema, en el seu colpìdor final ens diu que “entre los escombros tu mirada/todavía descifra/el manso silabeo de la lluvia,/la efímera sintaxis de las nubes,/la prédica tenaz de las estrellas,/aquello que aprendiste,/como un dios indolente,/subido en los tejados de la infancia”.

La tercera part, “Al amor de las sombras”, és la que més referències culturals incorpora als seus poemes. Així, hi ha una referència implícita al poeta fingidor de Pessoa, dues referències cinematogràfiques (Lubitsch, que és conegut com un “director de portes”, perquè dominava l’art de fer comèdia amagant els protagonistes darrere d’una porta tancada, i William Holden, que va morir a causa d’un estúpid accident domèstic), dues musicals (el bluesman Robert Johnson que, segons la llegenda, va fer un pacte amb el diable, i el fundador del bebop Charlie Parker, que va morir d’un atac de riure). Per a mi, les dues referències més interessants són les bíbliques: una, dedicada a l’Antic Testament, més en concret a l’Èxode, i l’altra al passatge del Nou Testament, Evangeli segons Sant Marc, en què Jesús ressuscita una xiqueta pronunciant estes paraules: “Talitha qum” (“Amb tu parle, xiqueta, alçat”). Este poema és commovedor i està dedicat a les xiquetes impunement assassinades a Ciudad Juárez. Us llegiré la seua última estrofa:

Devuélvanme a mi madre,

que me estará buscando todavía.

No puedo andar, recojan mi esqueleto

en cualquier saco y dénselo nomás,

que vista esta osamenta

el traje de su amor y de sus besos.

Díganle, por favor, que ya no lloro,

que no me duele ya, que tengo frío,

que la noche era hermosa y que el desierto

se parecía como nunca al mar.

Així passem a la quarta part del poemari, titulada “Tantum corpus”, que està formada per poemes que ens parlen de la mort, del dolor físic i de les pèrdues. És ací on es produeix un autèntic trencament amb el poemari anterior, ja que en estos poemes els sentiments desborden la contenció de què ens parlava Ángel González.

Són poemes intensos, en els quals el dolor és descrit físicament amb tot detall. Així, en “La mosca en la herida”, l’última estrofa fa així:

Y pienso estremecido

que lo único que vale para ti

de mí es mi herida,

que quieres hacer de ella

la cuna de tus larvas,

que si pudieras, con tu trompa

me absorberías por entero,

y que solo me salva mi tamaño.

I en “Profanación”, un poema curt, però d’una expressivitat que talla l’alé, el poeta ens diu:

Yo sé que el mar ensaya sus mareas

en el leve oleaje de mi pulso,

que la tierra recuerda ya mi olvido

y el silencio de arcilla de mi cuerpo,

que el sol se reconoce desde siempre

en el remoto calcio de mis huesos,

que el aire, al ingresar en mis pulmones,

se hace cabal idea de la muerte.

El poemari, com he dit abans, acaba amb un llarg poema, que porta per títol “Sol doméstico” i està dedicat als seus pares. El poema està escrit en un moment en què “nunca la luz nos prometió tan poco”, ja que és “la luz interpretada de los muertos”. El poeta ha assolit l’edat de la maduresa i creu que és arribada l’hora de “partir mi pan con los humildes/para que al fin podáis reconocer/mis antiguas heridas y dejar/un ramo de perdón junto a mi sangre”. Es tracta, doncs, de recordar la seua infància, perquè és la infància la que pot explicar la persona que és en l’actualitat. I per a portar endavant eixa celebració de la memòria, l’espai elegit és la casa dels seus pares, que descriu mitjançant una imatge molt expressiva: “el sol de octubre siempre es el de casa/el que aprendió a leer en nuestra infancia/y se quedó a vivir entre los huesos”. Un sol d’octubre és un sol apagat, que suggereix una certa grisor com a color dominant del paisatge. De la mare ens diu coses bellíssimes: que “guarda el mar en los ojos de sus hijos”, que “mi madre me pensaba cada noche/modelaba mis miembros con la arcilla/de su vientre el corazón los brazos/la lengua y otra vez el corazón/las palabras con que la llamaría/los pasos con los que iba a regresar/de todas mis muertes a su lado/mi madre aún me sueña cada noche/cada noche más huérfano más solo/enviudando de mí toda su vida/olvidó sus caricias en mis dedos”. També quan ens parla del pare fa ús d’imatges commovedores: “padre tú no envejezcas más que yo/lo haré por ti serás de nuevo el hijo/de la triste aritmética y los mapas/del luto que vistió tus estaturas/qué importa el nombre si es el mismo miedo/mis pies se irán calzando con tus pasos/asumirán mis venas tus latidos/tu sangre tan pequeña y asustada”. El poeta voldria tornar als dies d’infància, perquè el sol de hui ja és gairebé nit: “...son tus rayos arañazos/de puro miedo a no salir mañana”. Conscient d’esta realitat crepuscular, el poeta es desespera perquè sobrevisca el xiquet que un dia va ser. I per això s’adreça als seus pares per dir-los: “ahora venid venid conmigo siempre/no me dejéis que cante solo más/ni que pierdan mis labios su memoria/quiero hermanar mi sombra con la vuestra/que mi nombre traduzca vuestro olvido”. Del que es tracta és d’aprendre a ressuscitar tots els dies, d’alçar eixe sol “que arde ahora en el cielo de la sangre”, i d’esta manera ser memòria viva dels nostres morts, que és una memòria que ens fa sentir-nos acompanyats: “repartir nuestros huesos por los cuerpos/de los que alguna vez nos sostuvieron”.

En fi, a mena de conclusió, vull destacar que he gaudit molt llegint este poemari, perquè Manuel Moreno fa una poesia de gran bellesa i rigor. És la seua, una poesia existencial que també es preocupa del gaudi estètic, per això no m’estranya que el compositor carcaixentí Aureli Chorro trobe en estos poemes una font d’inspiració per a les seues composicions, com tindrem l’oportunitat de comprovar en este acte.