L'OFICI DEL POETA

Parlar de l’ofici del poeta és complicat, ja que hi ha tantes maneres de vore la poesia com poetes, i de poetes n’hi ha uns quants.

No pretenc, per tant, en aquesta modesta entrada, abordar un tema tan complex. En tinc prou fent referència a algunes singularitats que són pròpies de la poesia, com ara, el poder creador que tenen les paraules quan escrivim els versos. Normalment, el poeta sap com comença el poema, però mai sap com acabarà. A mi em passa que, a partir del primer vers, les paraules em donen idees que em fan continuar amb el següent vers i així successivament, fins que arribe a l’explosió final, que és una mena d’enlluernament o descobriment d’especial intensitat que em fa pensar que el poema ja està acabat. El poder creador de les paraules és tan important que, quan he acabat un poema, pense que no l’he escrit jo. És com si les paraules tingueren la capacitat de poar en el meu subconscient els versos que escric.

En la poesia, les paraules no sols importen pel seu significat, sinó també perquè volen dir més del que signifiquen. La paraula poètica vol ser un plus respecte a la paraula que està mancada de fulgor artístic. Quan s’aconsegueix que dues paraules juntes diguen més del que cadascuna diu per separat, ens trobem davant de l’efecte poètic.

M’agrada molt un poema de José-Agustín Goytisolo que es titula “El oficio del poeta”, perquè hi descriu de manera molt senzilla i precisa que té d’essencial la poesia:

Contemplar las palabras
sobre el papel escritas,
medirlas, sopesar
su cuerpo en el conjunto
del poema, y después,
igual que un artesano,
separarse a mirar
cómo la luz emerge
de la sutil textura.

Así es el viejo oficio
del poeta, que comienza
en la idea, en el soplo
sobre el polvo infinito
de la memoria, sobre
la experiencia vivida,
la historia, los deseos,
las pasiones del hombre.

La materia del canto
nos lo ha ofrecido el pueblo
con su voz. Devolvamos
las palabras reunidas
a su auténtico dueño.

Per la meua banda, he escrit últimament alguns poemes que parlen del que significa la poesia per a mi.

Ací en teniu un:

FASCINACIÓ

 

Mirem amb afany el que s'alça

davant nostre, a la vista del món,

i penosament tractem de descobrir

el que s’amaga darrere seu,

però mai ho aconseguim per complet.

Resulta molt fàcil extraviar-nos

en el propòsit d'avançar

pel laberint ocult on la vida

palpita amb desbordant intensitat.

 

Tenim cinc sentits i així aprenem

que la gentilesa existeix

i és divina la imperfecció,

que la natura imita l'art

i sempre s’expressa per conjectures,

allunyant amb els seus dubtes

el que sembla a l’abast.

I no en tenim prou

amb les nostres percepcions.

 

Necessitem crear

allí on el saber claudica.

El que es veu i se sent,

i el que s’olora, tasta i toca,

és tan real com allò

que secretament tempta

la nostra capacitat de fascinació

perquè imaginem la seua veritat

quan escrivim els versos.