QUÈ S'HA FET D'AQUELLES FLORS?

Hui vull compartir amb vosaltres una troballa extraordinària: Marlene Dietrich canta el tema de Pete Seeger "Where have all the flowers gone?":

Què s'ha fet d'aquelles flors?

Fa tants dies.

Què s'ha fet d'aquelles flors?

Fa tant de temps.

Què s'ha fet d'aquelles flors?

Les xiques les han collides totes.

Com és que no aprenen mai?

Com és que mai aprendran?

Què s'ha fet d'aquelles xiques?

Fa tants dies.

Què s'ha fet d'aquelles xiques?

Fa tant de temps.

Què s'ha fet d'aquelles xiques?

Han portat les flors als xics, totes.

Com és que no aprenen mai?

Com és que mai aprendran?

Què s'ha fet de tots aquells xics?

Fa tants dies.

Què s'ha fet de tots aquells xics?

Fa tant de temps.

Què s'ha fet de tots aquells xics?

Han marxat a ser soldats, tots.

Com és que no aprenen mai?

Com és que mai aprendran?

Què s'ha fet d'aquells soldats?

Fa tants dies.

Què s'ha fet d'aquells soldats?

Fa tant de temps.

Què s'ha fet d'aquells soldats?

Han anat a la tomba, tots

Com és que no aprenen mai?

Com és que mai aprendran?

Què s'ha fet d'aquelles tombes?

Fa tants dies.

Què s'ha fet d'aquelles tombes?

Fa tant de temps.

Què s'ha fet d'aquelles tombes?

Estan cobertes de flors, totes.

Com és que no aprenen mai?

Com és que mai aprendran?

Què s'ha fet d'aquelles flors?

Fa tants dies.

Què s'ha fet d'aquelles flors?

Fa tant de temps.

Què s'ha fet d'aquelles flors?

Les xiques les han collides totes.

Com és que no aprenen mai?

Com és que mai aprendran?

LLEIS SENSE EMBUTS

Un recurs del qual es val sovint el poder per convéncer els ciutadans de les seues bones intencions de cara a resoldre un problema, és fer-nos creure que la seua solució s’esdevindrà per la via d’una reforma legal. Tanmateix, sol passar que una vegada aprovada la nova ordenació ens trobem davant d’una realitat que no ha canviat gaire respecte de la situació anterior. Aleshores, el que haurem de preguntar-nos és si la normativa derogada era ineficaç i imperfecta, o si pel contrari l’arrel del problema no era tant la llei quant la seua maldestra aplicació pel propi poder. I quan parlem de “maldestra aplicació” no ens referim tan sols a una mancança de diligència o de voluntat a l’hora de fer-la complir, sinó també a tota una variada mostra de subtileses que, malgrat contradir l’esperit de la norma, són enginyades i consentides pels qui tenen encomanada com a responsabilitat principal la funció d’aplicar i interpretar les lleis.

Soc dels qui pensen que l’exercici de la funció de legislar, igual que passa amb tantes altres activitats humanes, ha de donar més importància a la qualitat que no a la quantitat. Però de res no valdrà promulgar una llei excelsa si després resulta inaplicada o tergiversada. Al capdavall, tan injusta és l’aplicació d’un text legal dolent com la inaplicació de la millor de les lleis o, el que encara és pitjor, la seua aplicació discriminatòria, que fa recaure tot el pes de la llei sols sobre els ciutadans més indefensos.

No cap, però, la resignació ni l’acceptació d’aquestes desigualtats efectives com si foren normals o indefugibles. La primera cosa que cal exigir d’una llei aprovada pel parlament és el seu compliment general i sense embuts. És un deure democràtic elemental, que ve dictat pel mateix sentit comú. Per això, la qualitat d’una democràcia haurà de jutjar-se per la seua capacitat de fer que les lleis s’apliquen, i no –com volen fer-nos creure alguns polítics– pel número de lleis publicades.