VIURE LA DEMOCRÀCIA

La democràcia no és sols un conjunt de normes i d’institucions, sinó també una manera de viure i de sentir. Crec que, sovint, s’oblida aquest important aspecte: com sent la gent la democràcia. És cert que tenim una Constitució i unes lleis que reconeixen els nostres drets individuals, polítics i socials, i que hi ha uns òrgans encarregats de vetllar per la seua efectivitat, però això no és prou per a determinar si una societat és plenament democràtica. Cal indagar en la vivència de la gent, saber com experimenta els valors proclamats per la democràcia a nivell formal.

Si comencem pel tema dels impostos, en aquest moment, hi ha una part majoritària de la societat que se sent profundament frustrada. En general, el ciutadà mitjà pensa amb raó que la càrrega fiscal està mal repartida, i que tot el pes de la llei tributària recau sobre les seues esquenes. Predomina, doncs, un sentiment d’injustícia i desigualtat que ve provocat per la manera tan iniqua que s’ha comportat l’administració d’hisenda des que s’ha aprovat la Constitució i, més acusadament, des que ha començat la crisi. Hi ha la creença que els ciutadans no són iguals a l’hora de pagar els seues impostos, i això és una mancança democràtica molt important.

Pel que fa a l’administració de justícia, és evident que la gent la considera tan lenta com poc eficaç, i que els poderosos tenen mitjans per fer que encara siga més lenta i més ineficaç, quan es tracta de jutjar-los a ells. Aquesta constatació suscita un sentiment d’impotència davant de la delinqüència de “coll blanc”. Una democràcia que no resolga adequadament aquest problema no pot ser una democràcia normalitzada. La gent necessita sentir que viu en un país on es fa justícia igual per a tots. Tanmateix, el que sent és tot just el contrari, i no sols a nivell judicial sinó més general, perquè els mateixos partits i sindicats, que haurien de defensar a tots els treballadors i ciutadans per igual, no actuen així.

Altra mancança democràtica important, viscuda per la gent, és la relacionada amb els serveis públics bàsics i les prestacions socials. La impressió generalitzada és que s’ha produït un retrocés en la qualitat dels dits serveis i prestacions, i que això ha anat acompanyat d’un important avanç en les ajudes que dóna l’Estat als més rics, finançant la banca i retallant els drets laborals, per exemple. Quant a l’educació, no ha hagut cap govern capaç de portar endavant una reforma a l’altura dels temps que corren, que ens homologue als països més avançats d’Europa. Tot això comporta un estat de postració que no s’avé amb el tracte digne que mereix la ciutadania en una democràcia. Avui dia, el sentiment que domina és que cal no ser massa crític amb els qui manen, que és preferible callar el que un pensa, perquè d’això pot dependre la seua prosperitat social i econòmica.

En fi, que es constata un retrocés democràtic, perquè la gent no viu la democràcia amb plenitud, sinó com si es tractara de la madrastra del conte, que actua arbitràriament perquè ha renunciat a ser justa i equànime. Hi ha una subordinació clara del poder polític al poder econòmic, que no és admissible en un sistema que es basa en el govern del poble, pel poble i per al poble.

Ara, ens volen fer creure que es solucionaran moltes de les carències democràtiques gràcies a la llei de transparència que volen aprovar. No obstant això, tot fa presagiar que la llei està condemnada al fracàs, ja que no es veu per part dels polítics un canvi de mentalitat i de comportament, és a dir, tant ètic com estètic, i segueixen oficiant la cerimònia de la confusió, de la qual difícilment els ciutadans, que tenim el dret d’exigir l’abolició de l’obscurantisme, en sortirem ben lliurats.

Per tant, pense sincerament que una nova llei de transparència hauria d’anar acompanyada d’una renovació a fons, tant física com mental, dels responsables de la situació que ara vivim. No es creïble que els oficiants actuals de l’espectacle diari de les trampes i les mentides siguen capaços d’esdevenir defensors abnegats de la transparència. Cal, doncs, que tinguen un gest generós i se’n vagen a casa, perquè en vinguen altres de nous.