"EL PUJOL DE LA FALGUERA", DE DYLAN THOMAS

Traduït amb la col·laboració de la meua

filla Natàlia.

Quan jo era jove i afable sota les branques de les pomeres,

entorn de la casa que respirava feliç com l’herba fresca,

i la nit damunt la canyada d'estreles,

el temps em deixava cridar alegrement i enfilar-me,

daurat, al punt àlgid dels seus ulls,

i venerat entre els carros vaig ser príncep dels pomerars,

en llocs on va haver-hi un temps que vaig posseir arbres i fulles,

amb un rastre de margarides i ordi

i de fruites caigudes formant rius de llum.

I com que era verd i confiat, famós entre els graners

que encerclaven el corral feliç, i cantava perquè la granja era la meua llar

al sol que només és jove una vegada,

el temps em deixava jugar i ser

d’or gràcies als seus favors,

i verd i daurat vaig ser caçador i pastor, i les vedelles

cantaven al sentir el meu corn, les raboses udolaven clara i fredament en els pujols,

i el diumenge repicava calmós

en els cudols dels sagrats rierols.

Mentre el sol lluïa en el seu curs, era admirable veure els camps

de fenc tan alts com la casa, el colorit de les ximeneres,

en un joc preciós d’aire i aigua

i foc verd com l’herba.

I de nit, sota les diminutes estreles,

quan me n’anava a dormir, les òbiles ocultaven la granja,

i durant les hores de lluna se sentien, glorioses entre els estables, les aus nocturnes

voletejant pels pallers, i els cavalls

llançaven centellejos en la foscor.

I després tot despertava, i la granja, com un rodamon

blanc de rosada, tornava, amb el gall a la seua esquena: tot era

resplendent, adàmic i pur,

i en el cel congregat de nou

el sol creixia més redó aquell dia.

Així degué ser quan va nàixer, senzilla, la llum

per a ser filada per primera vegada, i els cavalls fascinats eixien calents

del verd estable ple de renills

cap a camps de lloança.

I venerat entre raboses i faisans al costat de la casa alegre,

sota els núvols recents i tan feliç com gran era el meu cor,

al sol tantes voltes nascut,

apurava els dies sense cura,

s’esvalotaven els meus anhels entre els fencs alts de la casa

i res m’importava llavors, en el meu trànsit celeste, que el temps concedisca

en el seu gir harmoniós tan poques cançons matinals,

abans que els infants verds i daurats

el seguisquen ja fora de la gràcia.

Res m’importava, en els dies blancs com corders, pensar que el temps em portaria

dalt les golfes on s'arrepleguen les oronelles a l'ombra de la meua mà,

sota la lluna que sempre s’alça,

ni que cavalcant cap al son

el sentiria esmunyir-se en les terres altes

i, en despertar, no veuria mai més la granja, al país sense infants.

Ah, quan jo era jove i afable, en la bondat dels seus favors,

el temps em tenia verd i moribund,

encara que, en les meus cadenes, cantara com el mar.