divendres, 2 de novembre de 2018

"EL TURÓ DE LES FALGUERES", DE DYLAN THOMAS

Traduït amb la col·laboració de la meua
filla Natàlia.

Quan era jove i afable sota les branques de les pomeres,
pels volts de la casa que respirava feliç com l’herba fresca,
i la nit era estrellada sobre la coma,
el temps em convidava a ascendir
fins a emmirallar-me, daurat, en la plenitud dels seus ulls,
i venerat entre els carros vaig ser príncep dels pomerars,
en viles on va haver-hi un temps en què vaig posseir arbres i fulles,
amb un rastre de margarides i ordi
i de fruites caigudes, com rius de llum.

I com era verd i confiat, famós entre els graners
que encerclaven el corral feliç, i cantava perquè la granja era la meua llar
al sol que només és jove una vegada,
el temps em deixava jugar i ser
d’or gràcies als seus favors,
i verd i daurat vaig ser caçador i pastor, i les vedelles
cantaven al sentir el meu corn, les raboses lladraven clara i fredament als turons,
i el diumenge repicava calmós
als còdols dels sagrats rierols.

Mentre el sol lluïa en el seu curs, era admirable veure els camps
de fenc tan alts com la casa, el colorit de les xemeneies,
en un joc preciós d’aire i aigua
i foc verd com l’herba.
I de nit, sota les diminutes estrelles,
quan me n’anava a dormir, les òlibes amagaven la granja
i durant les hores de lluna se sentien, glorioses entre els estables, les aus nocturnes
revolant pels pallers, i els cavalls
feien llampades en la fosca.

I després tot despertava, i la granja, com un rodamón
blanc de rosada, retornava, amb el gall als muscles: tot era
resplendent, adàmic i pur,
i en el cel congregat de nou
el sol creixia més rodó aquell dia.
Així devia ser quan va nàixer, senzilla, la llum
i la filaren per primera vegada, i els cavalls fascinats eixien calents
de la verda quadra plena de renills
cap a bancals de lloança.

I venerat entre raboses i faisans vora de la casa alegre,
sota els núvols recents i tan feliç com gran era el meu cor,
al sol tantes voltes nascut,
vivia els dies sense cura,
s’esvalotaven els meus anhels entre els fencs alts de la casa
i llavors res no m’importava, en el meu tràfic celest, que el temps deixe
en el seu gir harmoniós tan poques cançons matineres,
abans que els infants verds i daurats
el seguisquen ja fora de la gràcia.

Res no m’importava, en els dies blancs com anyells, pensar que el temps em portaria,
de l’ombra de la meua mà, a les golfes atapeïdes d’orenetes,
sota la lluna que sempre s’enlaira,
ni que cavalcant cap al son
el sentiria volar amb les terres altes
i, en despertar, no veuria mai més la granja, al país sense infants.
Ah, quan era jove i afable, en la bondat dels seus favors,
el temps em tenia verd i moribund,
per més que, en les meus cadenes, cantara com el mar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada