AVUI HE TORNAT A EQUIVOCAR-ME

Ho sé; temps vindran en què els homes

senten admiració mútua, en què cadascú

brille com una estrella davant dels ulls

de tots altres.

M. GORKI

Efectivament, avui he tornat a equivocar-me. I no és que vullga fer pregó d’aquest fet, però tard o d’hora acabaria sabent-se si m’ho callara. Per això pense que la millor cosa que puc fer és dir-ho clarament i donar la cara: “M’he equivocat!”.

Ningú no és perfecte, ho sé molt bé, però aquesta circumstància no em lleva de passar-me una estona amarga sempre que fique la pota. Crec que ens fa mal cometre errors, entre altres raons, perquè ens recorden les nostre limitacions. Aquesta és la causa que tot error el sentim com una petita o –segons casos– una gran desfeta, com una humiliació que ens fa davallar la ullada.

Tanmateix, si bé ho pensem, no hi ha res de més natural que equivocar-se, ja que el nostre saber no passa de ser un niu d’hipòtesis. KARL POPPER es pregunta si podem saber quelcom: la seua resposta a aquesta pregunta ens inclina a una certa modèstia. Nogensmenys, la resposta no és pas pessimista, relativista ni escèptica; mostra que podem aprendre dels nostres errors, perquè “és possible una aproximació a la veritat”. Front al pessimisme de la teoria del coneixement, cal reconéixer que podem assolir una veritat aproximativa, tot i que “un saber segur ens està prohibit”. No ens ha d’estranyar, doncs, que es diga que és d’humans equivocar-se.

Malgrat aquestes opinions tan ponderades, tendim a pensar que nosaltres som l’excepció que confirma la regla, i ens agrada pensar que podem ser infal·libles, oblidant que l'ésser humà sols és un pont entre l'animal i el superhome. I si això és veritat, almenys mentre no arribem al final del pont, hem d’acceptar les nostres equivocacions com a pròpies de la nostra naturalesa humana. No ens resta cap altre remei que carregar amb aquest debilitat.

Emprant paraules de THOMAS MANN, podríem dir que –considerant aquests aspectes i altres semblants– l’únic heroisme possible és el de la debilitat.

En efecte, els errors ens donen la possibilitat de la rectificació, la qual cosa exigeix un esforç, sovint, heroic. És ben difícil acceptar les pròpies equivocacions i encara és d’una dificultat superior mamprendre la tasca sempre escrua de posar tots els mitjans necessaris per a no reincidir-hi, adoptant els canvis que estiguen al nostre abast, fins i tot en la nostra manera de pensar, de creure o de captenir-nos.

Els errors són com cicatrius que creuen el nostre pit per a recordar-nos el passat i advertir-nos dels perills que ens esperen en el futur. Si sabem tractar-los amb humilitat i modèstia, aprendrem molt cada vegada que ens equivoquem. Si, ans al contrari, per supèrbia volem veure un encert on hi ha manifesta equivocació, romandrem sempre al mateix lloc, sense poder avançar, encerclats per una muralla espessa i opaca que no ens deixarà veure enllà del propi nas. I restarem tot sols, ja que veurem un enemic en tota persona que tracte de deslliurar-nos del nostre engany o desinformació.

Els errors propis ens conviden a ser tolerants amb els errors del altres. Ja ens va explicar SÈNECA com “tothom n’ha comés, d’errors: uns de greus, altres d’intranscendents, altres amb premeditació, altres portats d’un rampell o arrossegats per la maldat aliena, altres ens mantinguérem en els nostres bons propòsits sense massa fermesa i perdérem la innocència malgrat el nostre pesar i la nostra resistència”. Si ens situem en aquesta perspectiva, ningú no pot estar del tot segur que les seues creences siguen superiors a les del altres.

Resulta lamentable comprovar que encara hi ha individus entestats a discriminar entres els bons i els malbons per tal de situar-se, tot seguit, en la part dels bons i rebutjar, fins i tot públicament, els considerats malbons. És una raça de persones que podríem titllar de farisees. RAFAEL SÁNCHEZ FERLOSIO ha estudiat, amb la seua habitual profunditat, aquesta figura: “El fariseu és aquell que basteix la seua bondat o santedat amb la maldat o iniquitat alienes. Necessita del malbò i el qualla ontològicament en l’aire amb una sobrehumana maledicció a fi de constituir-se ell, per contraposició, en bo”.

No hi ha autèntica llibertat sense el dret a equivocar-se. En certa manera, la mateixa democràcia es fonamenta en l’estadística de les equivocacions. Ja ho va dir LINCOLN: “Es pot enganyar a tot un poble la meitat del temps o es pot enganyar a la meitat d’un poble durant tot el temps, però no es pot enganyar tot el temps a tot un poble”.