"MACBETH", DE VERDI

El passat dissabte vaig assistir a la representació de l'òpera verdiana Macbeth, basada en el drama de Shakespeare, que va tenir lloc al Palau de Les Arts. Primer de res, he de destacar que l'Orquestra de la Comunitat Valenciana va assolir l'excelència, amb una interpretació plena d'energia i de matissos, que es va compenetrar a la perfecció amb el cant dels protagonistes, entre els quals va destacar la formidable actuació de Plácido Domingo. Cal assenyalar que en esta òpera, Verdi, va superar els esquemes estereotipats del belcantisme i es va preocupar de què la música s'avinguera amb la psicologia dels personatges i les diferents situacions.

Ens trobem davant d'una òpera fosca, perquè fosca és la història dels protagonistes: Macbeth dubta abans de matar al seu rei, perquè el sentiment de culpa el paralitza. És la seua dona la qui l'empeny a actuar titllant-lo de covard. A poc a poc, es giren les tornes, i Macbeth esdevé un dèspota assassí, mentre que Lady Macbeth, víctima del remordiment, es torna boja i mor. Més que no l'ambició, jo crec que el tema d'esta obra és el de la culpa i el remordiment. Macbeth se sent culpable d'haver matat al seu rei, però eixe sentiment de culpa no el paralitza sinó que l'esperona a matar a tota la progènie del rei Duncan. Esdevé, així, un assassí implacable, tot i que viu amargat perquè sap que és un traïdor i això el porta, en ocasions, a insinuar el seu penediment. En canvi, Lady Macbeth, comença sent una ambiciosa assassina, que domina la voluntat del seu marit i l'empenta cap al crim per atényer el poder. En eixe moment és una dona insensible que no coneix la culpa. Tanmateix, a mesura que transcorre el drama la follia s'apodera d'ella, a causa del remordiment que li provoca la seua dolenta actuació.

Esta doble evolució dels personatges, que s'ha qualificat com "simetria creuada", em porta a pensar que en la base d'este drama es troba la idea del mal en dues de les seues manifestacions: per una banda, la maldat de qui es deixa arrossegar pels demés, en contra dels seus principis. Per altra banda, la maldat que respon a motius útils, però que és tan horrible que sols pot suportar-la qui té una gran fortalesa física i mental. Lady Macbeth és dèbil i acaba morint víctima de la seua dolenta acció. En canvi, Macbeth, mor en mans dels seus enemics, igualment amargat, però no boig, perquè ell té fortalesa suficient per a fer una fugida cap a endavant i multiplicar els seus crims.