dissabte, 9 de febrer de 2019

"LA REGENTA", DE CLARÍN

He llegit "La Regenta", gaudint-la pàgina a pàgina, desitjant que no s'acabara, perquè és una novel·la que t'atrapa, tant per la qualitat de la prosa com per la inventiva de l'autor i la seua capacitat de penetrar en la psicologia dels personatges i les misèries d'una època. Tot s'hi conta d'una manera equilibrada, com si Clarín no pretenguera fer sang ni recrear-se en la nafra, la qual cosa és perfectament compatible amb la dissecció implacable d'una realitat tan estreta de mires, que ofega sense pietat qualsevol persona amb ganes de volar.
A diferència d'altres obres mestres de la història de la literatura, que tracten el tema de l'adulteri, com Madame Bovary i Anna Karenina, no es preocupa l'autor d'analitzar minuciosament les vivències amoroses de la protagonista, sinó el context social i el clima emocional que expliquen el seu comportament. En aquest aspecte és una novel·la filla del seu temps, que es mou entre el realisme i el naturalisme de les acaballes del segle XIX, clarament adscrita a l'escola francesa: Stendhal, sobretot, perquè a l'igual que aquest autor, Clarín és molt donat a repartir al llarg del text escenes inoblidables, que deixen el lector atònit, incapaç de resistir-se al seu embruix.
Per altra banda, la lectura d'aquesta obra, ens permet descobrir un dels grans personatges de la literatura universal: el Magistral, Fermín de Pas, vicari de la diòcesi de Vetusta, perdudament enamorat de la Regenta, en el qual Clarín concentra totes les contradiccions de la societat que vol retratar. És un personatge patètic, incapaç de canviar el rumb de la seua vida, però alhora poderós i decidit a fer tot el mal possible a causa de la gelosia i el ressentiment.
Qui vulga conéixer el perquè de l'endarreriment de la societat espanyola, trobarà ací també una font d'informació impagable. Hi perviuen encara estructures de poder i prestigi social pròpies de l'antic règim, amb una església omnipresent, una aristocràcia reaccionària i una burgesia inculta i curta de mires, incapaç de guiar el país per la via de la industrialització i l'obertura a les idees més avançades que circulaven per Europa. Tot és o esdevé mediocre, fins i tot les aspiracions més nobles, perquè ningú no és capaç de fer reeixir els seus sentiments a la mentida i la hipocresia.
El que resulta trist és que, mentre escric aquest comentari, em pregunte si han canviat molt les coses d'aleshores ençà, i arribe a la conclusió que, aparentment, han canviat, però encara perdura aquella mediocritat que hi reflectia Clarín: tot ha canviat perquè no canvie res, ja que el poder, d'una manera més subtil, segueix operant sobre el teixit social controlant-lo a força d'emporuguir-lo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada