"HORES INGRATES"

HORES INGRATES

1

És arribada l’hora en què l’angoixa

serà fruit de la certesa i no del dubte.

Tot allò que sabem ja ho sabíem,

però hem comprés que serem ferits

per la mateixa daga que abans

passava de llarg cercant un altre parador.

Avui hem de conviure amb un neguit

que no té cap porta d’eixida oberta,

perquè la vida ha traçat gèlidament,

com qui separa territoris estranys,

una línia divisòria recta i infranquejable

entre el que ara som i el que volíem ser.

2

Hores ingrates, aquestes, que ens empenten

cap a l’evidència menys subtil, més crua,

i ens obliguen a enfilar un nou tram del camí

amb conviccions cada vegada més fosques,

perquè no és temps de pressentir i confiar,

sinó de sentir astorats com la vida es retrau

i ens deixa amb una pesant càrrega als muscles,

que no és la basta ferralla elaborada pels dies,

sinó el que resta de nosaltres després de descobrir

que ja hem arribat, que som ací, de cap a peus,

i no ens fem il·lusions, car hi veiem clar i sabem

quins són els límits justs de la nostra esperança.

3

No és un malson aquesta necessitat sobrevinguda

de restablir els lligams amb els objectes coneguts

perquè recuperen la seua consistència original

i no ens deixen sols enmig de la fúria del temps.

Són dessaborides les hores corrents, hem perdut

el costum de retrobar-nos amb les cares d’ahir,

aquelles que ens feren sentir dignes de lloança

i, després, es dissolgueren en un desencís creixent.

Són aspres els nostres gestos, vivim impacients,

com si sempre esperàrem el que no ha de venir,

i així envoltem el nostre present d’un gran buit

on patim com a pèrdua allò que un dia rebutjàrem.

4

De sobte, el vell àngel ens ve a visitar

per recordar-nos la seua cara amable,

amb la benigna intenció de proclamar

que altres crepuscles són possibles.

Però no el reconeixem, s’ha transfigurat

el color de les seues dolcíssimes mirades,

la gràcia d’uns llavis fills d’aquell temps

en què no creure era també estimar.

I no sabem per què un dia es va acabar

aquell món on encara era imaginable

una altra manera de celebrar els afectes,

sense aquesta llandosa cansera d’un mateix.

5

Un silenci de no dir en la boca,

per totes les paraules renegades

només nàixer i tantes carícies

que hem callat amb covardia.

Podíem haver proferit desitjos

que travessaren espais de desmesura,

i n’hem tingut prou fent de la vida

un misteri de curta revolada.

Quant amor ens hem reservat,

quanta passió trobaran a faltar

els qui tant ens estimaven

per la ignomínia del nostre silenci.

6

Fer del món un misteri inexplorat,

desentranyar el secret de cada mirada,

són reptes que un dia despertaren passions

i després, amb indolència, les deixàrem caure.

Perquè mai és la vida qui calla;

som nosaltres els qui renunciem, una per una,

a escoltar les seues sàvies paraules,

i així malbaratem el do de pronunciar-les.

¿Com, després d’un cert temps,

un pot no sentir-se del tot l’únic culpable,

si era propícia la nit, vam ser joves i audaços

i ens aclamaven els déus quan cantàvem?

7

Pesen tant els records que la vida

no la podem entendre sense mirar

cap a un passat cada vegada més incert,

que sols perdura en la fràgil memòria.

Dels pensaments, en fem amagatalls

on guardem imatges ferides pel temps,

tan desfigurades que sols sobreviuen

si prenen una forma del present.

Així, les velles il·lusions esdevenen

les noves cançons que ara escoltem,

quan la música comença a sonar

al gran ball on mai no serem convidats.

8

Hi ha llocs on la gent es delita

aprenent a fer del desengany

una sofrença més tolerable

i no una decepció incandescent.

Un poc de mentida aprofita

per inventar altres raons,

que posen al nostre abast

noves possibilitats de reeixir.

Un poc de veritat és prudent,

quan ens bevem a glops la joia

d’un moment i no ens adonem

que li diuen amor perquè acaba.

9

Després de tantes hores ingrates,

què serà de nosaltres, si no sabem

com eixir d’aquest passeig pel caire

en què s’han convertit els dies.

Després de tantes hores ingrates,

per a què en voldrem de noves,

si no és per evocar, sense refer,

cançons que restaran inacabades.

Després de tantes hores ingrates,

la vida conservarà el seu nom

i el domini de la nit s’estendrà pertot,

com un final que no vull escriure ací.