dissabte, 23 de març de 2019

EL TEATRE DE TXÈKHOV

He llegit les cinc peces teatrals majors de Txèkhov: IvànovLa gavinaL'oncle Vània, Les tres germanes El jardí dels cirerers. Quina meravella! 
S'ha dit que Txèkhov és probablement l'autor que més s’assembla a Shakespeare en el sentit que és capaç de presentar sobre l’escena l’ésser humà amb tota la seua complexitat: els problemes, les alegries, les idees, les passions o les frustracions que projecten els seus personatges són tan reals que creen la sensació de no estar veient una ficció, sinó autèntics retaules de vida real. Txèkhov afirmava que ell no volia reflectir “cap dolent ni cap àngel”, ni pretenia “acusar ni vindicar ningú”.
Igual que passa en la vida real, els personatges de Txèkhov són contradictoris i se senten atrapats enmig d'un món limitat que no els deixa obrir les ales per a volar. Aquesta infelicitat, però, no és deguda normalment a cap desgràcia grossa, sinó que és la mateixa vida, amb el pas del temps, la que s'encarrega de llevar-los la bena dels ulls perquè puguen albirar l'abisme que s'obri davant dels seus peus. Per això se senten vells, encara que siguen joves.
La desesperança de l'ésser humà, en el teatre txekhovià, es dibuixa d'una manera subtil, a través d'escenes quotidianes que no exigeixen de frases rotundes ni d'aclariments sobrers. Com deia el propi autor, "l'art té d'especial i de bo que en ell no es pot mentir ... Es pot mentir en l'amor, en la política, en medicina, pot un enganyar la gent i fins al mateix Déu, hi ha hagut casos ... Però en l'art no es pot enganyar ... Ja veu, sovint em retrauen, fins i tot Tolstoi, m'ho ha dit, que escric sobre bajanades, que no tinc herois positius, revolucionaris, Alexandre de Macedònia o si més no, com en les obres de Leskov, un guàrdia honest ... Però on trobar-los? ¡M'encantaria! Però on són? La nostra vida provinciana, les ciutats sense pavimentar, els pobles, sumits en la pobresa, la gent feta miquetes... Tots quan som joves piulem feliços com teuladins en els fems, però quan tenim quaranta anys ja som vells i comencem a pensar en la mort... ¿Nosaltres, uns herois?... Vostè diu que ha plorat en les meues obres... No és per això que les he escrites. Ho he fet per dir a la gent només una cosa: 'Mireu-vos bé i fixeu-vos en la vida inútil i trista que porteu'. El més important és que la gent s'adone d'això. I quan ho entenguen, segur que construiran una altra vida, una vida millor... Jo no ho veuré, però ho sé, serà una vida completament nova... I els que ja ho han entés? Bé, aquests ja trobaran el camí sense mi... Bé, anem-nos a dormir, s'acosta una tempesta (...)".
En les obres de Txèkhov sempre està present l’aspiració d’alguns personatges a viure en un país lliure, més just i laboriós. I és que Txékhov, nét d’un esclau (la servitud va ser abolida a Rússia l’any 1861), defensava els efectes benèfics de la ciència i el progrés.
Si destaque aquest aspecte de l’ideari del nostre autor, és per subratllar el rigor realista de la seua obra, que no declina davant de les aspiracions més nobles dels seus personatges. En efecte, Txèkhov defensava la causa del progrés, però no permetia que tal aspiració servira per a ennoblir els personatges que defensaven aquest ideal i denigrar els contraris. La grandesa del seu teatre rau en el seu radical compromís amb la vida: el que resulta essencial no és el que pensen els personatges, sinó com viuen i es comporten, amb independència de les seues idees.
Així, per exemple, en El jardí dels cirerers està present d’una manera aclaparadora el pas del temps i el seu poder destructiu, que està a punt de provocar un canvi d'època. Crida l’atenció que una obra així puga ser titllada de comèdia pel propi autor, però així ho va fer. I és cert que hi ha escenes carregades d’un patetisme còmic (humor negre). En aquesta peça teatral, els protagonistes que perden amb el canvi històric que s'aveïna no són ni pitjors ni millors que aquells que hi guanyen. Els perdedors són tractats, aparentment, d’una manera amable, però hi ha molta crudesa en el retrat que se’n fa d’una classe ociosa, incapaç d’evitar el seu final. Els guanyadors són dibuixats, també en aparença, com a avariciosos o dogmàtics, però són els únics aptes per a portar endavant els canvis que la societat reclama.
Al final de l’obra, hi ha un diàleg que posa de manifest com Txèkhov és capaç d’apiadar-se dels seus personatges, sense enganyar a ningú: els dos germans són responsables de la seua desgràcia, però tots podem comprendre el dolor que una persona sent en un moment així, quan t’acomiades d’una casa i un jardí pairals que han sigut l'escenari de la teua infància:
Gaev: (Amb accent desesperat.) Germana meua! Germana meua!...
Liubov Andreevna: Oh, estimat, el meu dolç, el meu meravellós jardí!... La meua vida, la meua joventut, la meua felicitat!... Adéu!...
La veu d'Ània: (Amb alegre crida.) Mamà!
La veu de Trofimov: (Animada i joiosa.) Uuu!...
Liubov Andreevna: Ja anem! (Ixen. L'escenari queda buit. Se sent tancar amb clau les portes, partir els cotxes. Regna el silenci. De sobte, ressona un so solitari i trist; el del cop de destral descarregant sobre l'arbre. Sonen passos.)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada