dimarts, 3 de maig de 2022

LU

El seu nom és Lu, i quan va irrompre a la meua casa
era una cadella desficiosa que em cabia a la mà.
Tres anys ha complit, i és amable i tan fidel
que em segueix a totes parts expectant i silenciosa,
o potser seré jo qui l'acompanya embadalit
quan s’enredra entre les meues cames en cerca de carícies.
Si li done de menjar, em llepa les mans agraïda;
llavors jo la bese en el front amb cura
per a fer-li comprendre que no vull ser el seu amo,
ni pretenc mostres de submissió sinó d'afecte,
i que em fa feliç la innocència dels seus bots alegres.
Sempre vol tindre'm al seu costat, i per això m'espera
i perdona amb resignació les meues traïcions quotidianes,
cada vegada que em separe d'ella per a anar als meus assumptes,
confiada en què tard o d’hora tornaré.
I diuen que els gossos no tenen ànima,
però jo sé que no pot ser real aquesta condemna
perquè, si es gita en la meua falda, Lu sembla un àngel
i s'hi manté quieta, com dormida, sense por,
i sap de mi el que més importa: que mai li faria mal.
Això em fa pensar que el paradís és una estació terminal
on caben, sense distinció d’espècies, tots els que han passat
una part important de les seues vides
esperant-se impacients l'un a l'altre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada