LU

El seu nom és Lu, i va irrompre a casa meua

com cadella desficiosa que em cabia a la mà.

Tres anys ha complit, i és amable i tan fidel

que em segueix a totes parts, expectant i silenciosa,

o potser soc jo qui l'acompanya, embadalit,

quan s’arrima a les meues cames en cerca de carícies.

Si li done a menjar, em llepa les mans, agraïda;

llavors bese el seu front amb cura

per a fer-li saber que em fa feliç

la innocència dels seus bots alegres.

 

I diuen que no hi ha un paradís per als gossos,

però jo sé que no pot ser veritat aquesta condemna

perquè –quan s’acomoda en la meua falda–

es manté quieta, com adormida,

i sap de mi el que més importa: que mai li faria mal.

Això em fa pensar que és seu un tros de la meua ànima,

i crec possible una estació terminal on es retroben,

dos per dos i sense distinció d’espècies,

tots aquells que han passat una part important del seu temps

esperant-se impacients l'un a l'altre.