La tradició rebuda dels nostres avantpassats és un llegat de valor incalculable, perquè en ella trobem respostes sense les quals ens sentiríem desnortats en el present. Vivím en un món globalitzat, ple de desigualdats i alhora tecnològicament molt avançat, al qual se li plantegen reptes d'una formidable complexitat, però si bé ho mirem al llarg de la història, la humanitat ha hagut d'acarar situacions d'una dificultat semblant, i conservar la memòria de tot això suposa incorporar al present la consciència plena de qui som. Al capdavall, del que es tracta és de no perdre de vista que el moment actual és el resultat de molts moments anteriors, i que les solucions d'abans degudament actualitzades i qüestionades, si cal, són vàlides per a orientar-nos avui.
La ruptura amb la tradició suposa negar-nos a nosaltres mateixos, perquè tot el que hem aprés ve del passat i la nostra responsabilitat és transmetre-ho millorat a les generacions següents. Vicente Aleixandre, en el seu discurs d'acceptació del Premi Nobel de Literatura de 1977, va establir una interessant sinonímia entre tradició i revolució: "La generación del 27 no quiso desdeñar nada de lo mucho que seguía vivo en ese largo pretérito, abierto de pronto ante nuestra mirada como un largo relámpago de ininterrumpida belleza. No fuimos negadores, sino de la mediocridad; nuestra generación tendía a la afirmación y al entusiasmo, no al escepticismo ni a la taciturna reticencia. Nos interesó vivamente todo cuanto tenía valor, sin importarnos donde éste se hallase. Y si fuimos revolucionarios, si lo pudimos ser, fue porque antes habíamos amado y absorbido incluso aquellos valores contra los que ahora íbamos a reaccionar. Nos apoyábamos fuertemente en ellos para poder así tomar impulso y lanzarnos hacia adelante en brinco temeroso al asalto de nuestro destino. No os asombre, pues, que un poeta que empezó siendo superrealista haga hoy la apología de la tradición. Tradición y revolución. He ahí dos palabras idénticas."
Pensaments com aquests se m'acudeixen sempre que, un 8 de setembre per la vesprada, contemple la processó anomenada la Volta Gran d'Algemesí. Hi admire els muixaranguers, els tornejants, els cirialots, etc., tal com els podien admirar fa cent anys els meus avis paterns (tot i que eren nascuts a Carcaxient, van residir a Algemesí per raons de treball, al carrer Cisners, i hi va nàixer el meu pare). Però em resulta inevitable pensar que tota eixa tradició tan rica s'ha actualitzat al llarg del temps, que el que en el seu origen era una festa religiosa s'ha transformat en una celebració col·lectiva de la convivènica, una projecció cap al futur d'un poble orgullós de la seua història, que ha estat capaç de conservar-la, recrear-la i transmetre-la als seus fills com una mostra de la seua voluntat de treballar junts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada