Segons
Freud, el que caracteritza una il·lusió és que deriva dels desitjos humans; per
això s’acosta a les idees delirants en psiquiatria, però difereix d’aquestes en
què la il·lusió no és necessàriament falsa, és a dir, irrealitzable o en
contradicció amb la realitat, mentre que la idea delirant contradiu la
realitat.
La
il·lusió és compatible amb la realitat perquè allò que s’espera entra dins dels
límits del que es pot considerar raonable o versemblant. Les il·lusions poder
resultar extremes, però seran il·lusions i no idees delirants sempre que es
mantinguen dins de la realitat, és a dir, que siguen realitzables, almenys, vagament.
Si
allò que s’espera és possible, aleshores no podem titllar d’inconscient la
persona que s’il·lusiona, ja que la veritat, com deia Aristòtil, no es troba
tan sols en el que és sinó també en el que pot ser.
Em
sembla meravellosa aquesta ambivalència de la veritat. Seria molt avorrit que
tot fora com pensava Plató, i que tan sols entrara dins de la veritat la idea
pura i la nostra aspiració a aconseguir-la. També poden entrar-hi les nostres esperances més estimades, tot i que el trellat ens impedeix ultrapassar la
barrera que separa la il·lusió del deliri.
Erasme
de Rotterdam va dedicar un dels seus llibres més celebrats a elogiar la follia,
entre altres, “d’aquells qui, moguts per un afany de canviar les coses,
cultiven noves i secretes ciències, remenant mar i terra a la casera de la
quinta essència. Espentats per una esperança tan dolça com la mel, no perdonen
treballs ni dispendis, inventant sempre alguna cosa nova que torne a enganyar
la seua admirable ingenuïtat, i els faça agradívola la seua ficció. Fins que,
una vegada gastat el seu últim cèntim, no els queda res a abocar al fogó.
Segueixen, però, somiant dolços somnis, encoratjant els altres amb totes les
seues forces a disfrutar de la mateixa felicitat. Quan, finalment, han perdut
tota esperança, els resta encara com a gran consol aquella dita que fa: ‘En un
gran repte, n’hi ha prou amb haver-ho intentat’. I aleshores es queixen de la
brevetat de la vida, i la culpen que no done per a més”.
Els
poetes també saben molt d’il·lusions. Així, Claudio Rodríguez cantava el do de
l’ebrietat, en poemes com aquest, que considere un dels més enlluernadors que
s’han escrit en qualsevol llengua:
I
Siempre
la claridad viene del cielo;
es
un don: no se halla entre las cosas
sino
por encima, y las ocupa
haciendo
de ello vida y labor propias.
Así
amanece el día; así la noche
cierra
el gran aposento de sus sombras.
Y
esto es un don. ¿Quién hace menos creados
cada
vez a los seres? ¿Qué alta bóveda
los
contiene en su amor? ¡Si ya nos llega
y
es pronto aún, ya llega a la redonda
a
la manera de los vuelos tuyos
y
se cierne, y se aleja y, aún remonta,
nada
hay tan claro como sus impulsos!
Oh,
claridad sedienta de una forma,
de
una materia para deslumbrarla
quemándose
a sí misma al cumplir su obra.
Como
yo, como todo lo que espera.
Si
tú la luz te la has llevado toda,
¿cómo
voy a esperar nada del alba?
Y,
sin embargo -esto es un don-, mi boca
espera,
y mi alma espera, y tú me esperas,
ebria
persecución, claridad sola
mortal
como el abrazo de las hoces,
pero
abrazo hasta el fin que nunca afloja.
