"EL PUJOL DE LA FALGUERA", DE DYLAN THOMAS

Traduït amb la col·laboració de la meua

filla Natàlia.

Quan jo era jove i afable sota les branques de les pomeres,

entorn de la casa que respirava feliç com l’herba fresca,

i la nit damunt la canyada d'estreles,

el temps em deixava cridar alegrement i enfilar-me,

daurat, al punt àlgid dels seus ulls,

i venerat entre els carros vaig ser príncep dels pomerars,

en llocs on va haver-hi un temps que vaig posseir arbres i fulles,

amb un rastre de margarides i ordi

i de fruites caigudes formant rius de llum.

I com que era verd i confiat, famós entre els graners

que encerclaven el corral feliç, i cantava perquè la granja era la meua llar

al sol que només és jove una vegada,

el temps em deixava jugar i ser

d’or gràcies als seus favors,

i verd i daurat vaig ser caçador i pastor, i les vedelles

cantaven al sentir el meu corn, les raboses udolaven clara i fredament en els pujols,

i el diumenge repicava calmós

en els cudols dels sagrats rierols.

Mentre el sol lluïa en el seu curs, era admirable veure els camps

de fenc tan alts com la casa, el colorit de les ximeneres,

en un joc preciós d’aire i aigua

i foc verd com l’herba.

I de nit, sota les diminutes estreles,

quan me n’anava a dormir, les òbiles ocultaven la granja,

i durant les hores de lluna se sentien, glorioses entre els estables, les aus nocturnes

voletejant pels pallers, i els cavalls

llançaven centellejos en la foscor.

I després tot despertava, i la granja, com un rodamon

blanc de rosada, tornava, amb el gall a la seua esquena: tot era

resplendent, adàmic i pur,

i en el cel congregat de nou

el sol creixia més redó aquell dia.

Així degué ser quan va nàixer, senzilla, la llum

per a ser filada per primera vegada, i els cavalls fascinats eixien calents

del verd estable ple de renills

cap a camps de lloança.

I venerat entre raboses i faisans al costat de la casa alegre,

sota els núvols recents i tan feliç com gran era el meu cor,

al sol tantes voltes nascut,

apurava els dies sense cura,

s’esvalotaven els meus anhels entre els fencs alts de la casa

i res m’importava llavors, en el meu trànsit celeste, que el temps concedisca

en el seu gir harmoniós tan poques cançons matinals,

abans que els infants verds i daurats

el seguisquen ja fora de la gràcia.

Res m’importava, en els dies blancs com corders, pensar que el temps em portaria

dalt les golfes on s'arrepleguen les oronelles a l'ombra de la meua mà,

sota la lluna que sempre s’alça,

ni que cavalcant cap al son

el sentiria esmunyir-se en les terres altes

i, en despertar, no veuria mai més la granja, al país sense infants.

Ah, quan jo era jove i afable, en la bondat dels seus favors,

el temps em tenia verd i moribund,

encara que, en les meus cadenes, cantara com el mar.

FOUCAULT I ELS "IL·LEGALISMES" LEGALS

Segons Foucault, tot dispositiu legislatiu contempla uns espais reservats en els quals la llei pot ser infringida, uns altres en els quals pot ser ignorada i finalment, uns altres més en els quals les infraccions poden ser castigades. És a dir, per a aquest pensador francés, la llei no traça una línia divisòria clara entre el que és legal i el que és il·legal, ja que hi ha uns “il·legalismes” que  permet, tolera o inventa com a privilegis de classe, i uns altres “il·legalismes” que prohibeix, aïlla i defineix com a mitjà de dominació. I això passa perquè les lleis estan fetes per uns i s'imposen als altres.

No anava errat el filòsof, si tenim en compte el nombre desmesurat de normes que s’aproven i la discrecionalitat amb què s’apliquen i interpreten.

Des d’un punt de vista lògic, es podria pensar que la hipertròfia normativa limita la llibertat de decidir dels poders públics, ja que cada vegada queden menys parcel·les lliures de regulació. Però no és això el que passa, les coses em sembla que ocorren d’una altra manera ben distinta, i així ens trobem que davant d’una proliferació normativa sense precedents en molts sectors de la activitat pública, la discrecionalitat és cada vegada més gran i també la inseguretat jurídica.

Aquest fenomen necessita de moltes explicacions, donada la seua complexitat. A continuació exposaré algunes de les que em semblen més versemblants:

Primer, cal referir la següent paradoxa: moltes de les lleis que s’aproven per a regular una determinada matèria no es marquen com a objectiu fonamental limitar el poder. Prou sovint obliden aquest propòsit i deixen, de manera deliberada, la porta oberta a la interpretació en temes de gran transcendència. Per tant, el legislador dona al poder executiu, d’entrada, i al poder judicial, en cas de conflicte, una carta en blanc a l’hora d’aplicar i interpretar la llei.

Segon, no s’ha d'oblidar que la tècnica legislativa és a vegades molt ambigua, d’una manera deliberada, per tal de deixar les portes obertes a l’Administració perquè puga estrényer o afluixar segons considere oportú. I no cal dir que el poder disposa de molts mecanismes per a aconseguir que s’interpreten les normes d’acord amb els seus interessos, a banda de la possibilitat que té de manipular la llei a través del reglament. En l’àmbit judicial, aquesta indefinició dona lloc que el biaix ideològic dels jutges siga rellevant, i que hi haja diferències notables entre unes sentències, que es titllen de conservadores, i unes altres, de progressistes. A vegades, fa l’efecte que d’una llei es pot deduir una cosa i la contrària, segons qui l’aplique o interprete.

Tercer, hi ha casos en què la mateixa llei, en el seu articulat, admet de manera expressa que situacions aparentment semblants reben tractaments distints. Això passa a causa de la gran influència que té el poder executiu en l'elaboració de les lleis, i sobretot de les normes amb valor de llei com els decrets lleis, que de manera apressada incorporen normes a l’ordenament jurídic que estan molt condicionades pels interessos conjunturals del Govern a cada moment.

Podem concloure, doncs, que per la via de l’omissió, de l’ambigüitat calculada i de la intervenció de l’executiu en la funció legislativa, la paradoxa dels “il·legalismes” legals que denunciava Foucault és una realitat.

INVENTARI

INVENTARI

 

La vida va a la seua,

però la voldríem distinta,

i tendim a considerar

que res pot contradir

els nostres propòsits més estimats

o que són motius d’una gran fe.

Per això, quan els tenim a l’abast,

ja els gaudim com a complits.

 

És tan fastigós el conflicte

entre els somnis confessats,

o les secretes cobejances,

i el que es queda a les portes,

que sovint també ens apropiem

d’allò que és una pura quimera

i no mereix l’honor

de ser tingut per viable.

 

Així és com entrem a distingir,

en el nostre inventari final

de béns i drets més preats,

entre la columna on descrivim

el que un dia vam fer nostre

només perquè podia ser,

i la que inclou tots els impossibles

que vam posseir com a reals.