AHIR I HUI
Ara sabem
que som el que queda
d’un ahir
intentat, de tot allò
que un
dia haguera pogut ser.
I aquesta
és la buidor que cantem
a l’hora
d’escriure els versos.
Sempre
hem volgut tindre
al nostre
abast el domini del temps,
però els
anys han fet que la vida
esdevinga
una pròrroga fingida,
un
després que allunya el demà.
Hui som
més nosaltres que mai
perquè
hem perdut la por de no ser res.
MIRAR CAP ARRERE
1
Aquesta és la porció de realitat
que em correspon assumir
en un temps que encara
no he aprés a cridar pel seu nom.
Tot el que capta la meua atenció
remunta a l'origen,
i així vaig a la caça dels precedents
de cada vicissitud o col·lapse.
El que hi ha darrere d’un nou succés
és allò que l’explica,
no el que es planta davant meu
com la pura forma d'alguna cosa
que íntimament es debat
entre el que haguera pogut ser
i el que ha sigut.
2
Un dia ens van dir que el present,
en la seua projecció cap al futur,
era capaç de tot.
Després d’algunes decepcions,
l'experiència ens ha ensenyat
la força superior del passat,
i és allí on tornem
a l’hora d’indagar el que som,
des dels borrosos records.
Així, si vam poder tan poc
i no vam ser tan alegres com volíem;
si ens sentim culpables
de no haver sigut més savis i clements,
ens queda el consol de mirar cap arrere
en cerca del perdó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada