CÀNTICS
Una saviesa
antiga de fiabilitat provada,
la
benvolguda creença, el nostre afany més gran,
és el que
hem perdut i també les paraules,
que ja no
diuen res i s’han tornat inútils
per a
lamentar aquesta amarga desfeta.
A força
de callar el que ningú vol sentir,
hem
descobert que preferim la soledat,
i cada
poema ha esdevingut un monòleg,
una
manera de passar el temps entonant
càntics
que es resignen a ser desoïts.
Desoïts,
sí, fora de les ambicions humanes,
lluny de
pretendre que ningú els reconega
cap
finalitat primordial ni sincera.
Uns
versos només, resistint en la jungla
per a
sobreviure a la llei del més fort.
SENSE TU
Cada
poema és una fugida
dels
cercles que any rere any
vas
recorrent amb desgana;
un
tropell de paraules
a la
recerca d’un potser.
Uns
quants versos has escrit
i ja
penses que el temps
habita
fora del teu cos,
en un
lloc recòndit on l’amor
fa gust
d’eternitat.
I pas a
pas vas avançant
cap a un
tot enlluernador;
cap a un
no-res recreat
per la
força d’un misteri
que
capgira la realitat.
I així
vius, descobrint secrets
en els
quals poder creure;
inventant,
sempre inventant,
una vida
nova feta de veus
que no
poden ser sense tu.