PENSAMENTS ÍNTIMS

 “Defineix-te sols a tu mateix. Això serà ja un enigma”

Goethe

De segur que em deixa palplantat. Quan la vaig convidar a sopar, em va dir que sí per cortesia, amb un posat de resignació a la cara que feia palesa la seua desgana. És una dona massa intel·ligent per a enganyar-la. De segur que, en proposar-li d’eixir a sopar, va endevinar les meues intencions.

És evident que un home com jo: quarantenari, advocat de l’estat, ben situat econòmicament, assessor d’empresaris i polítics importants, molt sol·licitat com a conferenciant en tota mena de congressos jurídics, que s’ha divorciat dues vegades i té una filla menuda de la segona muller, no queda a sopar amb una dona per passar una estona. També és evident que moltes joves es desfarien per casar-se amb mi. Encara que siga pecar d’immodèstia, cal reconéixer que em conserve molt bé. A més a més, com que ocupe una excel·lent posició social i econòmica, sóc una persona abellidora a muntó. Tanmateix, he anat a fixar-me en una dona madura ben difícil d’acontentar.

Quan me la va presentar Toni, a l’eixida d’aquell concert tan memorable que feren al Palau de la Música, em va impressionar molt favorablement: una dona de la meua edat, directa, franca, espontània en el vestir i en el parlar, que era molt capaç de mantenir una conversa sobre l’art pianístic de Mompou o la poesia de la renaixença, alhora que li traspuava per tot el cos una sensualitat amatent, de tan natural com era.

Ara veig molt clar que una dona com aquesta no necessita un home com jo, que acabaria embrutint-la amb les meues exigències domèstiques: l’educació de la nena, l’organització de la casa, la falta de tacte en certes qüestions íntimes. Per altra banda, ella té molt de temperament artístic: és pintora d’un cert prestigi, bona pianista, excel·lent lectora, escriptora de contes infantils; mentre que les meues preocupacions són poc enlairades, com ara la marxa de l’economia o l’enèsima reforma administrativa. Tot i reconéixer que no la meresc, no puc renunciar a ella. Per això l’espere, encara que ja han passat vint minuts de l’hora que ens vam citar.

Mentre l’espere, em distrauré pensant una manera original de rebre-la. És clar que aquesta dona està feta d’una pasta especial, i si vull tenir alguna possibilitat de fer-la meua hauré de canviar. Sí, canviar. No ha de ser tan difícil practicar, en la pròpia persona, les mutacions necessàries perquè els sentiments no muiren escanyats per una voluntat o unes creences que no són capaces de fer-los arribar a bon port. Sé el que he de fer: la sorprendré regalant-li una flor, i li xiuxiuejaré a cau d’orella que el cor em fa mal de tant d’esperar-la. Mira, ací prop hi ha una parada de flors: “Bon dia, senyora, done’m una orquídia”. La florista me n’ha escollit una de preciosa. Em diu el preu, pague i ja està fet, ara sols em resta pregar perquè vinga.

Atenció! Acaba de tombar la cantonada. Que bella és! El cor em bat a tota pressa. Des que em vaig enamorar con un foll als catorze anys, que no sentia res de paregut al que sent ara. No seré capaç de dir-li el que acabe de pensar. Em trobe ridícul amb la flor a la mà. Si em veren els meus companys de la Delegació del Govern es riurien de mi. M’amagaré l’orquídia a la butxaca i li diré hola, sols això: “Hola!, Anna, què em contes?” Quina recepció més freda, però ara ja està fet. M’ha donat dos petons i ha contestat a la meua salutació.

Mentre caminem els dos junts, en silenci, cap al restaurant, m’imagine que és la meua dona, que vivim junts des de fa temps i encara conservem la il·lusió del primer dia. Jo amb aquesta dona seria capaç d’arribar al final del món. Què estarà pensant de mi? Millor serà que li diga quelcom: “He reservat taula en un restaurant especialitzat en cuina francesa. Espere que t’agrade”. Ella, molt atentament, m’ha dit que li sembla perfecte. Caram, quins llavis més carnosos! No m’importaria morir-me dintre d’aqueixa boca tan goluda! Abans d’acabar-se la nit, he de fer esment de la seua boca.

Ja hem arribat al restaurant: “Bona nit, he reservat taula per a dos. Sóc Pere Llavador”. El cambrer ens ha aposentat en una taula molt recollida. És com si m’haguera llegit el pensament. “T’agrada aquest lloc, Anna?”. Ella diu que sí, mentre jo m’enfunde a determinar el color dels seus ulls. Quan s’adona que la mire fixament, desvia la seua mirada cap a un dels quadres col·locats a la paret: “Conec molt bé el pintor d’aquest quadre, va ser company meu a Belles Arts”, però jo no l’escolte, perquè el descobriment dels seus ulls m’ha deixat estabornit. Qui poguera desxifrar el secret que amaga aqueix iris!; tan brillant que fa pampallugues, al compàs de la contracció espasmòdica de la parpella. M’han entrat unes ganes folles d’acaronar-li la cara, perquè la sent dèbil, necessitada de mi. Li diria: no t’amoïnes que sóc ací, al teu costat, per sempre més. Però jo no valc per a dir aquestes tendreses, la poesia és una assignatura pendent en el meu currículum. Crec que ja he fet tard per a ser poeta.

El cambrer ens pregunta què volem prendre: ella demana primer i jo em limite a dir que vull el mateix que ella. Així seguiria tota la vida, demanant les mateixes coses, compartint-ho tot. Però sé que això no és possible, perquè he de vetllar pels interessos de la meua filla i –arribat el cas– hauria de fer separació de béns. Quin fàstic! Estic tan clavat en el meu món que ja m’és impossible entrar en el d’ella. Què pensarà de mi? De segur que em veu envanit de mi mateix, afectat, ridícul; creurà que la vull impressionar, que ho he preparat tot per demanar-li el casament. Però no he fet mèrits perquè hi assentisca. Tota la vida reprimint els meus sentiments, demostrant a tots els altres que sóc fort, que sé controlar les emocions més elementals; i ara no sé com declarar a la dona de la meua vida que l’estime, tal com l’esclau estima la llibertat, desesperadament, com si no trobara al món cap altra justificació més que ella.

Sopem en silenci, de tard en tard diem algunes frases correctes, fem lloança del menjar i brindem amb bon vi. S’acabarà el sopar i no li hauré dit res d’interessant. Mira que sóc imbècil! No tinc remei!: ella se n’anirà, i mai no tornaré a tenir-la tan a prop, però sóc incapaç de reaccionar. Pense com canviaria la meua vida si hi entrara una dona així, i albire el desastre. En el fons, li tinc por, perquè desperta en mi una passió arrossegadora, que seria capaç de commoure els fonaments d’allò que ha estat, fins ara, la meua existència.

Ja no estic en l’edat d’intentar aventures, millor serà pagar i tractar d’oblidar-la, que demà m’espera un dia molt dur: al matí, a les nou, he de reunir-me amb el delegat del Govern per tractar l’assumpte de l’autovia; a les onze, he de presidir un tribunal d’oposicions; després de dinar, aniré al gimnàs a fer un poc de pesos; a les sis, seré al despatx del gerent de l’empresa d’aviació; finalment, assistiré al sopar on es lliuraran els premis que concedeix el Govern als millors empresaris de l’any. De segur que en tot el dia no tindré temps de pensar en ella.

"HORES INGRATES", PREMI IBN JAFADJA DE POESIA D'ALZIRA

IX Premi de Poesia Ibn Jafadja
Obra guanyadora Hores ingrates Robert Cortell
	L'autor Robert Cortell (Carcaixent, 1958) és llicenciat en Dret i lletrat de la Sindicatura de Comptes. Entre la seua obra poètica trobem Jocs d’ambigú, Als volts del desconcert i Otras voces. Amb Subtils desenganys va aconseguir el Premi Marc Granell d’Almussafes. A més, Cortell també ha conreat la narrativa curta i el teatre. Té publicats dos reculls de contes, La societat benestant. Quinze històries al descobert i Històries amb un gat, i l’obra de teatre El cas de les esqueles. Amb Hores ingrates ha guanyat el IX Premi de Poesia Ibn Jafadja.
L'obra TRÀFIC Amb el pas del temps, ens movem prou bé a les fondàries, car hem aprés a traficar amb desenganys i condols per resistir l’escomesa de les hores, i sabem com pintar llunes enmig de la foscúria, sense cap altre propòsit que seguir avançant pel nostre camí. És ben fàcil, amb el pas del temps, considerar digne el manteniment d’una certa impostura, a fi de no cedir   a la temptació de deixar-nos aclaparar per tots els circumloquis de la pena, i així aparentem ser àrbitres d’una partida que jugàrem fa temps i perdérem. Amb el pas del temps, sobretot es tracta de preservar una certa estètica en la desfeta, que els dies passats no ensorren impunement els dies futurs i siga possible reeixir a la tristesa que es desplega davant dels nostres ulls, perquè hem tocat fons, però tenim ungles per rebaixar el sòl i inventar una altra fi. Declaracions de Robert Cortell «Per a un poeta riberenc com jo, guanyar el Premi Ibn Jafadja és una aspiració natural. Em dóna l’oportunitat de sentir-me poeta ‒que no profeta‒ a la meua terra, entre la meua gent. Això comporta una satisfacció molt especial que culmina amb la publicació del poemari per Edicions Bromera, editorial també de la Ribera que fa vora trenta anys que edita magnífics llibres de poesia.» «Amb el títol de l’obra, Hores ingrates, vull destacar que ens trobem davant uns poemes que mediten sobre el temps i sobre les seues conseqüències devastadores. Si les hores són ingrates és perquè l’autor ja ha entrat en la cinquantena i ha experimentat com el passat es desdibuixa i el futur s’acurta. Les hores d’ara estan amerades de present, un àmbit estret i transitori on resulta difícil encabir les esperances.» «Amb el pas del temps, en canvi, ens resignem a conviure amb el nostre passat, i aquest conformisme l’acompanyem d’una manipulació dels nostres records, per tal que ens siguen més suportables. El passat esdevé, així, un company de viatge que intenta molestar el menys possible. Però si mirem cap al futur, ho fem amb desconfiança perquè ens resulta incert, fonedís. Aquesta visió crepuscular del passat i del futur, ens fa sentir-nos atrapats pel temps, i això provoca que les nostres hores siguen ingrates, perquè són més fruit de l’acceptació d’un ahir i de la pèrdua d’un demà, que de la lliure elecció.»
© Edicions Bromera, 2014

SOBRE LA POR

"Sense títol", de J. M. Basquiat

Entre enutjosa i cerval,

la vam conéixer a les nits de la infància,

quan preferíem mirar cap a un costat

tan aviat un estrany soroll o una paorosa

visió ens envaïa per un altre.

Era aleshores com un neguit que tenallava els membres,

impedint-nos fugir o encendre el llum,

i així tot s’esdevenia a les fosques,

sense cap altre soroll que el nostre alenar

entretallat, ni més vergonya que la pròpia

en notar el llit mullat.

Però no ens sentíem sols;

sabíem que ben a prop eren els àngels protectors,

capaços d’allunyar qualsevol perill

amb la seua sola influència clarivident,

i seguíem dormint tot refiats en la creença

que l’imminent perill s’havia fos

tal com havia vingut: sense avisar.

Hem crescut combatent-la sagaçment

per poder viure i potser ara no temem

la respiració de la nit, car sabem

com mantenir la calma en el fondal del crit

i reeixir al sotrac de les grans pèrdues

premonitòries d’altres venidores, en un moment

en què la vida comença pertot a perfilar confins.

I encara continuem dormint com infants,

malgrat el seràfic abandó i la consciència del perill,

i també mirem cap a un costat,

quan caldria defensar un altre flanc a les palpentes,

perquè mai no hem deixat de creure.

"DELLÀ LO RIU XÚQUER. EL PAÍS DE LES MUNTANYES", DE VICENT SANXIS

Avui he presentat, a la Biblioteca Municipal de Carcaixent, l'últim llibre del meu amic Vicent Sanxis, que li ha editat EDICIONS 96. Per si algú té interés a conéixer el que he dit, pot llegir tot seguit el text de la meua intervenció:

Tot viatge pot ser el començament d’una aventura. En el fet de partir, hi ha implícita una evasió de la realitat que ens circumda. De vegades, el sentiment dominant, en el moment de la partida, és exclusivament este: anar-se’n per oblidar o per “desconnectar”, con solem dir hui en dia, encara que siga temporalment. Però prou sovint passa que, quan arribes al teu destí, et quedes corprés dels llocs visitats i experimentes l’emoció del descobriment, que et reconforta molt més que la mera pretensió de defugir la realitat quotidiana.

Hi ha diferents classes de viatges: uns són només d’anada. És el que se’n va per a no tornar al lloc d’origen, o amb la intenció de no tornar-hi fins que passe un bon grapat d’anys. També hi ha viatges d’anada i tornada, que de vegades són diaris i d’altres per més dies i no subjectes a una repetició periòdica. Però els viatges més emocionants són els circulars, en els quals l’anada acaba en el punt de partida. El que emprén un viatge d’estes característiques ho fa amb la intenció de visitar un munt d’indrets i ciutats, de tal manera que va passant d’un lloc a l’altre sense refer mai el camí, fins que en arribar al punt d’origen clou el cercle. L’avantatge que tenen estos viatges circulars és que en ells no és possible la tristesa del retorn, perquè sempre estàs coneixent coses noves.

Des del punt de vista temporal, cada viatge té la seua cronologia pròpia, que no necessàriament s’adequa al temps interior del viatger. Així, pot passar que abans de mamprendre la tornada, el protagonista del viatge el done per acabat, bé perquè mentalment ja ha tornat a les preocupacions deixades de banda al començar-lo, bé perquè ja ha perdut l’interés a seguir endavant.

En tot viatge ens trobem, doncs, amb la presència de sentiments alegres i foscos lligats a les vivències que s’hi experimenten. Per això, podem dir que en el fet de viatjar juga un component de creativitat que el transforma en una experiència subjectiva i, per tant, única i irrepetible. Si preguntem a dos persones que han fet, per separat, un mateix viatge, aviat ens adonarem que realment cadascun ha fet el seu viatge, que poc o res té a veure el d’un amb el de l’altre. Per això el gènere de la literatura de viatges s’integra en el que es coneix com literatura del jo, perquè en ella l’escriptor ens parla de si mateix, del que ell sent i del que ell pensa, i res no li impedeix, si ho considera oportú, recórrer a la ficció, és a dir, a la invenció, com estratègia per expressar d’una manera més intensa el que passa pel seu món interior. No és precís que siga així. De fet, en el llibre de Vicent que hui presentem hi ha una clara vocació de contar la realitat del que va passar durant les excursions que hi conta, però cal no oblidar que la literatura és ficció, i que l’escriptor pot fer ús de la seua llibertat creativa quan ho considere oportú, no per dir-nos mentides, sinó per incorporar nous elements que potencien literàriament el que ens vol contar.

L’any 1956 Camilo José Cela i Josep Maria Espinàs van dedicar uns dies del mes d’agost a recórrer els Pallars, la Vall d’Aran i l’Alta Ribagorça. Després cadascun en va escriure la seua crònica de manera literària. Espinàs va publicar el 1957 Viatge al Pirineu de Lleida, i no és fins a l’any 1965 que Cela publicava Viaje al Pirineo de Lérida.

En estes dues obres es fa evident com un mateix viatge, que feren junts els dos autors, pot derivar en dos llibres completament diferents. No sols perquè l’estil d’un i altre escriptor són distints, sinó perquè també hi ha importants diferències quant al to que adopten en explicar experiències compartides, i també quant a la relació entre la realitat viscuda i la contada. Sembla que Cela inventa més que Espinàs, tot i que ambdós incorporen la ficció al seu relat del viatge.

La literatura de viatges és, així, un tipus de literatura molt pròxima a les memòries, el dietari i el diari, l’assaig, l’autobiografia i la correspondència. La diferència rau en què els relats de viatges són textos autobiogràfics en què l’autor narra les experiències viscudes durant un desplaçament a un indret determinat i, per tant, al contrari que la resta de gèneres del jo, el factor espacial hi és més important que no el temporal. Esta preponderància de l’espai respecte al temps és cabdal perquè, quan l’autor es disposa a narrar l’experiència viscuda, la perspectiva guanyada amb el pas del temps afavoreix una llibertat compositiva major que en el cas del diari-dietari i de la correspondència, gèneres que pretenen, d’una manera estricta, ser fidels a la realitat, tot i que això en literatura difícilment s’aconsegueix d’una manera absoluta.

I és que el gènere dels llibres de viatges comporta esta dualitat. De vegades s’apropa a la novel·la i altres a l’article periodístic. A Cela l’inclouríem en el primer cas i a Espinàs en el segon, malgrat que tampoc no s’acaba de cenyir totalment a la realitat.

Esta dualitat és possible pel component de creativitat que hi ha en tot viatge, com hem dit abans, i jo crec que este component és el factor que explica el pes propi que ha anat guanyant durant els últims dos-cents anys la literatura de viatges, fins a l’extrem que hui en dia la crítica sol considerar esta manifestació literària com un gènere diferenciat, ja que presenta unes característiques pròpies.

Vull aclarir que, per a mi, la literatura de viatges comprén tant el gran viatge, com el petit desplaçament que fa un oficinista tots els dies per anar al seu lloc de treball. També esta curta passejada pot transformar-se en una experiència singular, a poc que s’escometa amb la curiositat pròpia de qui té ganes de descobrir noves coses, o tan sols de reflexionar pel camí o d’experimentar sensacions inèdites. Recorde que fa uns anys vaig sentir parlar d’un funcionari que anava a peu al treball i aprofitava el seu desplaçament diari per llegir al llarg del trajecte. Ja podeu fer-vos una idea del risc que corria esta persona en arribar a un cantó o en circular per un lloc concorregut, però és cert i segur que este lector peripatètic es va llegir, a força de desplaçar-se amb un llibre a les mans, l’obra dels principals autors de la literatura russa, que com sabeu compta amb vàries obres que superen amplament les mil pàgines i tenen un pes considerable per ser transportades a pols.

Per la meua banda, us diré que tots els dies laborables faig, en tren, l’anada i la tornada de Carcaixent a València, i em passa prou sovint que les millors idees que sóc capaç de concebre se m’acudeixen durant estos viatges que, en principi, podrien semblar tan rutinaris. Per això estic agraït al tren, i li he dedicat alguns dels meus contes i poemes.

Hi ha llibres magistrals dedicats a contar experiències mínimes. En Vianant, l’escriptor saforenc Rafa Gomar es recrea en l’observació de les coses menudes de la vida quotidiana, que sols s’hi poden apreciar si utilitzem la mirada per fixar-nos en els detalls, que a simple vista se’ns escaparien. La mirada atenta, per tant, és l’eina capaç de transformar un viatge curt o un desplaçament ordinari, en una aventura extraordinària de la ment. Això és el que explica, que Gomar senta la necessitat de contar-nos les sensacions que experimenta, mentre s’adreça caminant cap a casa, després del treball: “Feia una vesprada freda. L’aire bufava fort i he tornat a casa a peu. Per la Glorieta he creuat el pont de Calatrava: estaven pintant-lo. Després he continuat per Amadeu de Savoia per la vorera de l’edifici de la Tabacalera fins al Passeig del Mar. Em plaïa percebre la fredor sobre la cara i el cos i m’he descordat l’anorac per notar-la més intensament. De tant en tant, durant el trajecte, el vent em col·locava a ratxades sobre els narius olors de perfums i maquillatge dels vianants, olors dels cossos, naftalina i abrics tancats a l’armari des de feia temps”. Si bé ho mirem, es tracta d’experiències mínimes, però molt expressives, d’un cor inquiet.

En el llibre de Vicent que hui presentem, s’alternen sis relats de viatges amb sis relats que cal adscriure al gènere del conte o de la narrativa curta.

Quant als relats de viatges cal destacar que tracten sobre sis excursions distintes que va fer, amb companyia de companys i amics, a Llutxent, Pinet i Benicolet, de la Vall d’Albaida; a les ermites del Puig i Santa Anna, de la Costera; al Cavall Verd, de la Marina Alta; al Mondúver, de la Safor; al Cavall Bernat i la Creu del Cardenal, de la Ribera, i a la serra del Buixcarró, de les comarques centrals.

Tots estos relats de viatges tenen un valor literari important, perquè el lector hi adverteix de seguida que la intenció de l’escriptor no és tan sols contar-nos la seua experiència viatgera, sinó que vol alguna cosa més, que va enllà de la geografia i de la història, per endinsar-se en les emocions que són pròpies d’una ànima humana sensible a la realitat que l’envolta. Per això, hi ha relats on Vicent desplega un franc sentit de l’humor, com ara en el de Llutxent, Pinet i Benicolet; però també n’hi ha, d’altres, on la indignació es fa palesa, quan conta les experiències que van haver de patir els moriscos abans de ser expulsats al nord d’Àfrica l’any 1609. Amb estos dos exemples, el que vull destacar és que no vol Vicent, amb els seus relats de viatges, fer-nos una mera crònica, sinó dotar de vida pròpia uns paisatges que s’estima. I així, aconsegueix fascinar-nos gràcies a la saviesa literària que hi desplega, de manera que no és difícil fer-se a la idea que el lector participa de l’experiència del viatge.

Perquè en feu un tast, tot seguit llegiré un breu fragment del relat sobre l’excursió al Buixcarró:

“El Buixcarró i la Penya Blanca –al pla de Corrals– són dues muntanyes que podem veure des de la part sud de Carcaixent mirant en direcció cap al sud-est. Estes muntanyes tenen un gran atractiu per a mi, talment con si foren màgiques. I ho són per allò de la seua visió quotidiana des de ben xiquet, ja que a Rafelguaraf vaig viure fins els 26 anys. Allí vivia en un carrer que era de mitja galta, mirant a llevant; per tant, només havia d’eixir al carrer o obrir la finestra de la meua habitació per veure-les allà al fons: imponents, amb els pendissos equilibrats, magnífiques, ben definides, com vigilants permanents de tots els paratges que les envolten, quasi inalterables al pas dels temps i de les persones, immutables als esdeveniments com qualsevol objecte inanimat.”

Però, a banda dels sis relats de viatges, com he dit abans, hi ha al llibre “Dellà lo riu Xúquer. El País de les Muntanyes”, altres sis contes que són totalment de ficció, i que presenten l’atractiu de la seua diversitat, ja que es tracta de narracions breus escrites en diverses èpoques, que reflecteixen l’evolució de Vicent Sanxis com escriptor. Així, hi ha un conte que el propi autor qualifica al pròleg com “d’estil clàssic popular”, però n’hi ha, d’altres, plenament contemporanis, com ara, “El quadre”: un conte magnífic, que conjumina el misteri amb la brevetat característica d’este gènere literari.

Cal no oblidar que, en el conte, l’exigència de brevetat no afecta tan sols al número de pàgines, que necessàriament haurà de ser reduït, sinó que va més enllà, fins a l'extrem de condicionar d'una manera fonamental la seua essència. A parer meu, el conte ha de ser breu sense complexes, d'una manera decidida, i això comporta dir estrictament allò que siga precís per fer-se intel·ligible.

Deia Poe que "si una obra literària és massa llarga per a ser llegida tota d'un cop, era millor resignar-se a perdre l'importantíssim efecte que es deriva de la unitat d'impressió". En esta cita, el gran contista nord-americà ens dóna un important fonament ideològic per justificar la brevetat del conte: aconseguir la unitat d'impressió en el lector.

Els contes del llibre que presentem causen en el lector este efecte unitari, que és accentuat pel desenvolupament ben dosificat de la trama. Al propi temps hi ha una preocupació pel llenguatge que és marca de la casa: Vicent enriqueix els seus relats amb un lèxic molt variat, que està fortament arrelat en la parla popular, de la qual és un encuriosit estudiós. Tot plegat, “Dellà lo riu Xúquer. El País de les Muntanyes”, és una immillorable ocasió per reconciliar-nos amb el nostre idioma, que demana un rigor que prou sovint oblidem. Un rigor que es pot assolir recuperant moltes de les paraules i expressions que s’han anat perdent a poc a poc, a causa de la situació de diglòssia en què encara s’hi troba la nostra llengua. Per això, seria bo que llibres com este, i altres que ha publicat Vicent, foren estudiats als col·legis i instituts, perquè són llibres aptes per inculcar a les persones del demà tant l’interés de parlar bé i de conéixer el seu entorn, com el convenciment que llengua i cultura formen part de la seua vida.

GUANYAR-SE EL RESPECTE

Ara per ara, els polítics estan avesats a dir les coses que més els convenen, sense preocupar-se de si són veritat o no. Els debats parlamentaris s'assemblen a tot menys a un autèntic debat, perquè ningú no vol saber-se'n res del que diu l'altre. Cadascú va a la seua i, a la fi, l'únic que importa és guanyar la votació. Per això, quan un polític porta molts anys seguint eixa pràctica, si es veu obligat a comparéixer com acusat davant d'un jutge, és molt difícil que s'adone de la diferència que hi ha entre el parlament i un tribunal de justícia. En el parlament pot dir qualsevol despropòsit, perquè sempre compta amb l'aplaudiment del seu grup polític, i això fa que qualsevol ximpleria o mentida que diga no meresca cap retret. En canvi, quan la declaració s'ha de fer davant d'un tribunal, no valen romanços, però ells no en són conscients i hi segueixen aplicant les nefastes pràctiques parlamentàries descrites, convençuts de què encara són vàlides. El resultat ja no pot ser més catastròfic, perquè el polític no sols queda com un mentider, sinó que apareix davant de l'opinió pública com un ésser absolutament mediocre, indigne de l'escó o càrrec que ha estat ocupant o encara ocupa.

No hauria de ser així, però el que passa en aquestos casos és que allò que es considera tolerable en el parlament -on molts ciutadans s'han acostumat a contemplar-hi l'espectacle poc gratificant de les paraules buides, xulesques o temeràries-, en una sala de justícia sembla inacceptable, perquè els receptors de tals paraules són uns jutges professionals que no donen per bona qualsevol explicació i tenen la possibilitat de condemnar l'impostor. Això fa que les regles de joc siguen distintes: no es tracta ja de fer un discurs que compta de bestreta amb la complaença dels companys de grup o de govern, sinó de convéncer. El ciutadà, ara sí, li exigeix al polític que resulten convincents les seues paraules i, en cas contari, li dóna l'esquena.

Però no ens enganyem, eixe mediocre que ara desaprovem és el mateix que abans aplaudíem i votàvem quan mantenia una conducta poc edificant en l'exercici de les funcions públiques. Aquesta és la paradoxa: sense haver-hi un canvi de persona ni de comportament, la societat passa, sense solució de continuïtat, del recolzament cec a la condemna més fulminant. Què és el que ha canviat? Per què la immoralitat deixa de tolerar-se tan sols quan un jutge intervé? Lamentablement, crec que en eixe canvi d'actitud hi ha més un component d'oportunisme, que no d'autèntica reflexió i de rigor moral i democràtic. Respectem el poderós fins que cau en desgràcia, cosa que és impròpia d'una democràcia, on la regla general hauria de ser tot just la contrària: desconfiar del poderós perquè tinga un comportament moral irreprotxable i s'esforce a guanyar-se el nostre respecte dia a dia.

DIGNIFICAR LA FUNCIÓ PÚBLICA

L'altre dia vaig acudir a una oficina de l'Institut Nacional de la Seguretat Social, amb cita prèvia, per tal de fer una consulta sobre la possibilitat que una familiar meua, que m'acompanyava, tinga dret a una determinada pensió, i ens van tractar molt amablement. Com que les lleis no són clares i sempre deixen un marge a la interpretació, la funcionària ens va aconsellar que demanàrem la prestació, perquè el "no" ja el teníem, i podia donar-se el cas que l'encarregat de resoldre l'expedient hi apreciara la concurrència de les circumstàncies legalment previstes per meritar el dret. Certament, la situació no és gens clara, i no ens hem de fer gaire il·lusions sobre el resultat satisfatori de les nostres gestions, però almenys se'ns donava una orientació i, el que és més important, ningú no ens enganyava, coneixedors com érem, nosaltres mateixos, que la situació no és fàcil.

En eixir al carrer, vaig reflexionar sobre el resultat de la gestió que acabàvem de fer, i em sorprenia del grau de satisfacció obtesa de la visita, que, per altra banda, va ser rutinària i sense res d'especial. El que la funcionària m'havia aportat eren dos coses molt importants: 1) Convenciment que pagava la pena intentar-ho, tot i que no era fàcil encimbellar l'empresa amb un èxit. 2) Confiança en què, si la meua parent tenia dret, no li'l negarien, perquè el que em va transmetre la funcionària és que hi havia precedents de situacions similiars, i que es procura tractar a tothom per igual.

Si, en compte de la Seguretat Social, es tractara d'una oficina pública on es trameten plans urbanístics, subvencions, contractacions, etc., segurament no me n'hauria eixit ni tan convençut ni tan confiat. Per què? La resposta és evident, si més no, per a mi: En el cas de la Seguretat Social, malgrat que hi haurà casos en què encertaran més i altres menys, el que pense és que hi ha uns tècnics que són els qui tramiten i proposen el que s'ha de fer. Encara que hi haurà excepcions, en general, un creu que ens trobem davant d'una matèria en la qual els polítics respecten els criteris dels funcionaris que objectivament apliquen la llei. En canvi, quan es tracta de les altres matèries, l'experiència em diu que són els polítics els qui fan el que volen, i bandegen el criteri dels professionals en el cas que no siga favorable als seus interessos.

La conclusió que trac de tot açò és que, en un moment de crisi institucional com l'actual, resulta fonamental que els ciutadans exigim als nostres representants que ens proporcionen el convenciment i la confiança que les administracions públics estan al servei de l'interés públic, i que en elles els funcionaris gaudeixen de les garanties necessàries perquè puguen desplegar el seu treball a fi que prevalga la legalitat i es tracte igual a tothom. No és gens fàcil que este propòsit esdevinga una realitat, perquè s'han donat moltes passes equivocades, i el mal està molt arrelat i escampat, però mentre això no s'aconseguesca, la democràcia estarà ferida de mort, perquè els ciutadans no ens la creurem. Els partits polítics tenen una greu responsabilitat en este moment, perquè són ells els qui tenen el poder necessari per capgirar la situació.

UNA DEMOCRÀCIA DE FIRA

Tots els casos de corrupció dels quals en tenim notícia, el que demostren és que hem viscut fins ara en una democràcia de fira, on els poderosos es creien en el dret d'abusar, de balafiar i de malversar a pler, convençuts de la seua impunitat. D'una altra manera, no s'explica com és possible que hagen tingut lloc unes activitats delictives tan barroeres.

Perquè, de finor, n'ha hagut ben poca: la mateixa visita del Papa Benet XVI es va considerar una oportunitat adient per portar endavant l'assaltament als diners públics. I si això ha sigut possible, és perquè s'han donat una sèrie de causes que han resultat fatals:

En primer lloc, cal referir-se al bipartidisme i a l'excessiu poder dels partits polítics que s'han alternat en el poder, els quals amb càrrec als pressupostos públics han disposat de diners per comprar voluntats i crear-se una clientela d'incondicionals, que lluny de preocupar-se per l'interés públic s'han dedicat a promoure els seus interessos particulars. Així mateix, els partits han actuat com instruments de control social, en emmordassar les associacions, els mitjans de comunicació i les institucions que podien actuar com un contrapoder.

En segon lloc, la divisió de poders ha funcionat d'una manera molt imperfecta, ja que el poder legislatiu ha renunciat, a través del règim de majories, a fiscalitzar el govern, que lliure de control parlamentari s'ha sentit a gust per fer el que li abellira sense donar explicacions. Així, s'ha negat tot tipus d'informació als partits minoritaris, amb el desvergonyiment més absolut.

En tercer lloc, cal referir-se als electors, que han donat més valor a l'interés que no a la veritat i en cap moment han sigut exigents amb els seus representants, com si no fóra fonamental en democràcia, després de votar, mantenir una actitud crítica i desconfiada amb els candidats electes, a fi que s'ajusten al programa que els han votat i actuen d'una manera ètica i responsable, fent un bon ús dels fons públics. Sols així s'explica que persones tan incompetents, irresponsables i mancades de rigor, fins i tot, de seny, hagen ocupat el poder durant tant de temps.

Finalment, cal destacar una causa més subtil, però que ha tingut un pes indubtable en tota aquesta història de la corrupció: el pensament dèbil d'una societat fàcil d'acontentar, que no planta cara als poderosos si aquestos els donen unes molletes del pastís. Els versos d'Espriu tenen plena actualitat: "Nosaltres savíem d'un únic senyor i vèiem com esdevenia gos", és a dir, que el poble "va triar la gran vergonya mansa dels lladrucs", oblidant-se que no és un "gos mesell, sinó l'amo de tot". La societat valenciana, a banda dels problemes que tenen altres societats, té un greu problema d'identitat: no sabem qui som, ni què volem, i això ens perjudica molt, perquè hem deixat passar oportunitats importants a causa de la nostra falta d'ambició com a poble.