El tren de rodalies forma part de la meua vida, ja que
tots els dies laborables l’agafe per fer el trajecte de Carcaixent a València,
d’anada i tornada. Són moltes les hores, doncs, que em passe en el tren, fent
diverses activitats, totes elles molt grates. És lògic, per tant, que haja
dedicat al tren algunes de les meues composicions literàries.
Tot seguit us propose llegir un poema i un conte que
tenen com a protagonista el tren.
El poema fa així:
Aquest tren d’anada i tornada
és l’habitacle confortant on cada dia
trobe un nou motiu
per repetir el trajecte de sempre.
De vegades és la primera llum del matí,
la que m’inspira, amb la seua calidesa,
un nou poema que mai no serà escrit;
d’altres és el sotragueig del vagó,
el que m’infon un cert optimisme,
com si cada sacseig fóra una escomesa
enjogassada de la deessa Fortuna.
Fins i tot, quan no espere res
i em sent profundament abatut,
m’hi trobe com per encanteri
o pura casualitat, amb una quimera
en la qual pensar i torbar-me.
Així, cada viatge és diferent,
tot i que l’horari no canvie,
ni es renoven els paisatges,
perquè és inexhaurible la nostra inclinació
a traçar línies que separen l’ara i ací
del que vindrà després,
com si cada moment ens concedira
l’oportunitat de recomençar.
El conte és aquest:
VIDA FÈRRIA
“L’estació
dels amors ve i va”
Battiato
1
Feia ja quinze anys que tots els dies laborables, a
l’estació de Gandia, ell agafava el tren de rodalia amb destinació a València.
A les set del matí, sempre puntual, hom podia veure-l’hi, palplantat a l’andana
principal, prest a pujar-hi.
Quan s’hi asseia, li agradava fer una becada mentre
somiava que era ell qui enfilava la via fèrria, tot refiat en el paral·lelisme
dels seus carrils d’acer laminat: “Qui poguera aviar-se per la vida, amb la
mateixa seguretat que el tren ressegueix el seu camí de rodament!”. El tren li
permetia d’arribar al seu lloc de treball ben relaxat, predisposat a donar el
màxim rendiment.
Un bon dia, quan s’adreçava a l’estació, va parar esment
en els molts anys que portava anant tots els dies feiners a València, i que si
fa no fa encara li’n restaven vint-i-cinc per a la jubilació. Per curiositat,
va fer un càlcul mental que el va trasbalsar: “Si cada dia sóc dues hores dalt
del tren, entre l’anada i la tornada, i són dos-cents vint-i-cinc els dies que
treballe durant tot un any; això vol dir que em passe quatre-centes cinquanta
hores anuals viatjant, és a dir, l’equivalent a quasi dinou dies. Per tant,
després de quaranta anys, m’hauré passat assegut al tren un total de set-cents
seixanta dies, que són dos anys ben comptats!”.
Li costava de pair el descobriment que acabava de fer:
“Si no faig res per evitar-ho, malbarataré més de dos anys de la meua vida!”.
De seguida es va posar a pensar en tot allò que podia fer al tren per aprofitar
el temps: llegir, estudiar, conversar, escriure o qualsevol altra cosa de
profit.
A partir d’aquell dia, les coses canviaren molt. No va
tornar a ser mai més aquella persona que, tot just pujar al vagó, es deixava
caure damunt el seient per quedar-se ensopit. Va descobrir que al tren podia
desplegar una intensa vida social: amb els passatgers de Gandia parlava de
política; quan s’ajuntava amb els de Cullera, la conversa solia derivar cap a
temes ecològics; en trobar-se amb els de Sueca, de seguida sortia un tema
literari. En fi, coneixia gent de tots els pobles de la línia Gandia-València,
i sempre hi havia quelcom a parlar.
Si no li abellia conversar, es treia de la cartera un
llibre i es posava a llegir: tenia interés per molts temes, li agradaven tots
els gèneres literaris. De la lectura, sense voler, se’n va passar a
l’escriptura, malgrat ser una mica incòmode escriure al tren. Amb tot, va poder
enllestir molts contes i poemes, els quals no va gosar de llegir a ningú: li
feia vergonya!
De vegades, vivia situacions molt divertides, com aquell
dia que estava tan concentrat, buscant una paraula que rimara amb “renoc”, que
no es va adonar que el tren, després d’haver arribat al final del seu trajecte,
reiniciava la seua marxa, ara vers Xàtiva. Sols quan va arribar a la ciutat
dels Borja va notar quelcom estrany: “Jo diria que aquesta ciutat no és
València!”.
A poc a poc, tots els passatgers habituals el coneixien i
el saludaven. S’havia guanyat una justa fama de persona instruïda, i això feia
que moltes persones buscaren un seient a prop d’ell: els venia tan de gust
escoltar-lo!
Mentre tot açò passava al tren, cal dir que les coses no
li rodaven igual de bé a la seua altra casa, la que tenia a Gandia. En arribar
a l’edat de quaranta-cinc anys, es va desfer el seu matrimoni, després d’un
temps de compartir una vida rutinària amb una dona que no l’havia comprés mai.
Això el va fer caure en un estat d’abandó que el va portar a descurar la
relació amb els amics de sempre. Volia recordar el moment que va deixar de ser
jove, per a esdevenir una persona madura: “Potser el trànsit d’una a l’altra
edat siga més fàcil d’apreciar pels altres. Un dia t’aixeques i tothom et mira
de diferent manera: ja no veuen en tu la frescor de la persona que agafa el tren
d’anada, sinó el cansament de la que viatja en el tren de tornada”.
L’home solitari, mancat d’autoestima, que caminava
encongit entre els vianants, es transformava tots els matins, en pujar al tren,
en una persona sociable, il·lusionada, optimista entre els passatgers. Sols el
tren el feia sentir-se viu. Era pujar al tren i oblidar-se de la seua trista
vida a ciutat. Al capdavall, dues hores de felicitat al dia és molt més del que
poden fruir la majoria dels habitants d’aquest planeta.
2
Després que passaren deu anys més, va
començar a patir un altre abandó. Ell que sempre havia gaudit del seu treball,
s’adonava que la feina li resultava cada vegada menys satisfactòria. A causa de
l’edat, se sentia postergat pels companys més joves que havien entrat a
l’empresa els últims anys. El seu criteri ja no pesava tant com abans, eren els
més joves els qui ara portaven la iniciativa. La situació era greu, però no
desesperada. Era cert que la seua vida anava quedant-se buida, però encara
tenia el tren i això li donava esma per a seguir endavant.
Als seus cinquanta-cinc anys, sols
demanava que les coses romangueren com estaven, que no desaparegueren de sobte
els amics del tren, les seues ganes de llegir, d’escriure, de conversar. Tenia
tanta por a qualsevol canvi que fins i tot pregava perquè no arranjaren les
estacions, que no les pintaren amb colors nous, que no hi feren obres per
transformar la seua fesomia. Els trens eren cada vegada més moderns: seients
abatibles, fil musical, aire condicionat. Aquests avanços li produïen un neguit
transitori, fins que s’hi acostumava a la nova situació.
Però les coses, de vegades, canvien
per a millorar. Un matí d’hivern, en pujar-hi, va donar una llambregada a
l’interior del vagó, i va ensopegar amb la mirada amorosa d’una dona de la seua
edat. Feia tant de temps que ningú no el mirava així! Era una mirada que
traspuava un desig roent de comunicar-se amb ell, de demanar perdó per haver
tardat tant a manifestar-se.
Sense perdre ni un segon, es va
dirigir cap a ella i va seure al seu costat, tal com si els dos es conegueren
d’ençà que eren menuts. De seguida congeniaren i començaren a parlar de les
seues coses, i a riure, sobretot a riure: rigueren tant que encomanaren les
seues rialles a tots els passatgers del vagó. Fins i tot el revisor va haver
d’asseure’s perquè se li afluixaren les cames.
A partir d’aquell dia, la nova
parella compartia tots els viatges. Encara que ningú no ho advertira, tothom
sabia que al segon vagó hi havia dos seients reservats per a ells.
Era un amor de tren, subjecte a un
horari; un amor d’anada i tornada que mai no va intentar eixir del vagó:
s’estava tan bé allí dins, que traure’l a fora hauria comportat un risc que no
volien córrer de cap manera. Els amants autèntics són aquells que no necessiten
res de ningú, perquè ho tenen tot quan es troben junts.
Ell li escrivia versos apassionats.
Si algun passatger li demanava que els llegira en veu alta, no es negava mai.
Ara ja no temia fer el ridícul, l’amor ho justifica tot! I es posava dret
perquè tothom poguera escoltar-lo. Els més romàntics ploraven, i el revisor no
tenia prou mans per a repartir mocadors de paper.
Ella li referia tots els dies un
pensament, com ara aquella volta que li va engegar, només seure al seu costat:
“No puc dir-te que sóc feliç, perquè tota felicitat és transitòria, però et
done les gràcies pels moments de felicitat que em regales de dilluns a
divendres, de set a huit del matí i de tres a quatre de la vesprada”. Un altre
dia va fer notar, tota misteriosa: “La cara oculta de l’amor és el desamor,
sense ell no sabríem estimar”. Era una dona tan desconcertant!
I així
van transcórrer cinc anys, fins que un dia ella no va comparéixer a la seua
cita diària. Arrossegat pel neguit, la va buscar per tots els vagons, va
preguntar a tots els passatgers, però no l’havia vista ningú. El revisor, molt
apenat, li va donar un paraigües que ella havia oblidat al seu seient el dia
anterior. No la va tornar a veure mai més.
Per solidaritat amb ell, durant molt
de temps, ningú no va gosar de seure al seu costat, per no ocupar el lloc que
durant tants anys havia estat de la seua estimada. En record d’ella, algú
deixava de tant en tant una rosa vermella damunt el seu seient.
3
Després d’altres cinc anys de nous
viatges, va arribar l’hora del comiat. Com que es jubilava, ja no tindria motiu
per a agafar el tren tots els dies. En reconeixement als seus quaranta anys de
fidelitat ininterrompuda al tren, un revisor li va regalar una gorra del seu
antic uniforme.
Els primers dies de la jubilació, va
pensar en tot allò que podria fer a partir d’ara, i que al llarg de la seua
vida havia anat deixant per falta de temps. Tanmateix, després de molt de
pensar, va arribar a la trista conclusió que no li abellia fer res que no
haguera intentat fins aleshores: no era falta de temps, sinó de ganes, el que
l’havia privat de realitzar altres activitats. I és que fora del tren no hi
havia res que valguera la pena per a ell.
Quan eixia a donar un tomb pel poble,
els seus passos s’encaminaven d’esma cap a l’estació. S’asseia en un banc de
l’andana, a esguardar en silenci el posat de les persones que esperaven el
proper tren. S’entretenia endevinant les seues ocupacions: els estudiants
portaven llibres i carpetes, i lluïen un aire desimbolt. Els empleats de banca
vestien amb jaqueta i corbata, i portaven un diari d’informació econòmica sota
l’aixella. Els funcionaris anaven amb carteres i maletins, més feixucs com més
alts eren els llocs que ocupaven a l’escala administrativa. Així se li
escolaven les hores molt plàcidament, fins que al capvespre buscava el seu
retir, sense una altra il·lusió que la de tornar-hi l’endemà a veure noves
cares.
Un dia, quasi de manera inconscient,
va agafar el tren que anava a València, només per saludar la gent coneguda. Va
ser un viatge molt agradable. Els passatgers de més edat, que el coneixien bé,
es van alegrar molt sincerament de tornar-lo a veure, i els més joves pogueren
per fi encaixar la mà d’aquella persona tan cèlebre.
A partir d’aquell dia, va tornar de
nou a fer diàriament el trajecte d’anada i tornada a València. De primer, en
arribar a l’estació de la capital, baixava a passejar durant unes hores pels
seus carrers. Després d’unes setmanes de fer el mateix, cansat de tant de
passeig, va limitar la seua aventura diària al viatge en tren. Quan arribava a
València, s’asseia en un banc de l’estació a esperar el tren que el tornaria a
Gandia.
A poc a poc, anaven restant-li menys
coneguts entre els passatgers, i els joves que s’hi incorporaven ja no buscaven
la seua conversa. Un dia, tot desconcertat, va comprovar que estava sol. El
vagó anava ple, però no hi havia ningú que el convidara a compartir el
trajecte, més aviat s’adonava que la gent mirava cap a un altre lloc si
intentava comunicar-se amb ells.
Bé, res de nou, era la solitud que
sempre l’havia acompanyat fora del tren, que ara s’estenia en aquell àmbit tan
benvolgut, però això no li llevava les ganes de seguir viatjant. Va arribar a
recórrer en un dia quatre o cinc vegades el trajecte Gandia-València. Mai no en
tenia prou, s’hauria passat tot el dia dalt del tren, però la seua minvada
pensió no li permetia de gastar-se més diners.
Quan va arribar a la respectable edat
de vuitanta anys, els factors de l’estació l’ajudaven a pujar al vagó, puix que
li faltaven les forces; per si mateix ja no era capaç de pujar-hi.
Les coses havien canviat. Ja no era
aquell passatger tan respectat que tothom admirava, sinó un estrafolari, un
guillat que tenia la dèria del tren. Ell no pensava res de ningú, sols somreia
a tot aquell que el mirava. Només perden la innocència aquells que traeixen els
seus somnis.
4
El dia que va fer vuitanta-cinc anys,
es va aixecar del llit tot convençut que anava a passar quelcom de definitiu.
Per això es va emportar els dos
objectes que més estimava: la gorra de revisor, que li havien regalat quan la
seua jubilació, i el paraigües d’ella. Xino-xano se’n va anar a l’estació: ben
tranquil, ben content. Abans de pujar al seu tren, llançà un petó a l’aire,
acomiadant-se dels factors, de la gent que esperava altres trens.
Quan el revisor li va demanar el billet,
es va sorprendre en veure que anava acompanyat d’un paraigües, malgrat no fer
temps de plutja. Més el va atabalar aquella gorra antiga que li cenyia el cap.
“Per favor, mostre’m el billet”. Com que no responia, li va frisar el muscle
per deixondir-lo, però sols va aconseguir que el seu cos es decantara com un
fardell cap el seient del costat.
Un dels passatgers, admirat, no va
poder estar-se de dir davant el cadàver: “Quan jo em muira, m’agradaria fer la
mateixa cara de felicitat”.
Tothom va assentir.
