DOMÈNEC CANET, POETA

El passat 5 d'abril va morir el gran poeta carcaixentí Domènec Canet, i vull dedicar esta entrada als seus versos. Com va destacar el crític literari Dominic Keown, en un estudi publicat l’any 1991, que va dedicar a la seua poesia primerenca, el nostre autor és “un del representants més destacats de la lírica catalana que més entronca amb les línies generals de la poesia contemporània europea”. I és que les especulacions existencials i temporals “recorden una preocupació artística més amplament occidental que va des de la postguerra fins als nostres dies”.

La seua poesia s’incardina en els corrents existencialistes i de literatura de l’absurd que tanta importància tenien a l’Europa on el poeta va viure durant els anys seixanta del segle passat. Les seues influències, segons ell mateix va declarar, eren, en primer lloc, Tzara i Prévert, però també Rimbaud, Blas de Otero, Beckett, Pere Quart, etc. Una poesia irracionalista que no realista, com erròniament la va qualificar Amadeu Fabregat en l’antologia de l’any 1974 “Carn fresca”. Recorde que Domènec es lamentava d’esta classificació, que considerava una traïció al seu ideal artístic. Els crítics, de vegades, s’empenyen a encapsular els autors fixant-se en trets parcials que, com és el cas, no reflecteixen la complexitat i significació de la seua obra. Com diu Josep Antoni Fluixà, ser titllat de realista, en els anys setanta del segle passat, significava que “Domènec Canet no pertanyia al grup dels poetes que conreaven una poesia moderna i actual, sinó que, pel contrari, s’adheria a la d’aquells que encara s’entestaven en aplicar als seus textos unes fórmules que eren ja en desús i que, amb la seua simplicitat expressiva, empobrien la riquesa lèxica de la llengua literària”.

Per sort, comptem amb els quatre poemaris que ens ha deixat Domènec, per a posar en el lloc estilístic avançat que mereix un poeta que va defugir el localisme des del primer moment i que va construir una obra poètica que desassossega profundament el lector, barrejant la irracionalitat amb un llenguatge planer, de vegades prosaic, que és la seua manera de mostrar-nos una humanitat perduda en el seu laberint.

Tot seguit transcriuré un poema de cadascun dels poemaris que ens ha deixat Domènec Canet, perquè en feu un tast de la seua poesia, de l’emoció dels seus poemes existencials:

“Amb cansera, amb desengany”, poemari guanyador del Premi Ausiàs March 1969, editat per l’Ajuntament de Gandia:

Poema núm. 3

Quan són les vuit i cinquanta-dos

de la tarda,

que fan les vint hores i cinquanta-dos minuts del dia

solar mitjà

d’un dia de maig

–calendari gregorià corresponent encara

al primer equinocci de l’any–;

pense que de les paraules

lluna-moon-Mond,

el meu mot –és a dir “lluna”–

sembla més a cosa blanca i molla de dalt el cel,

però Mond

fa que siga més rodona i dura.

 

(Krieg

diu molt més que “guerra”

i parla de destrucció.)

 

On hi ha més equivalència és en rosa-Rose

–flor producte d’un arbust

de la família de les rosàcies,

de colors i formes prou diferents–.

 

Tot això, potser, ho dic

perquè la tristor vol entrar per la meua

finestra oberta

i beure’s el meu té.

–Avui no han vingut els amics

ni he rebut una paraula d’amor,

i tinc el llit buit

i dec dormir tot sol.

 

Jo crec que hauria de dir:

que avui el temps és com sempre,

o més bé:

que crec que hi ha massa núvols per al temps que som.

 

–Ja no em resta més tabac a la pipa,

quan sóc,

si les coses ixen bé,

a meitat de la meua vida–.

 

(En aquestes hores de la tarda

voldria dir-li a una dona que l’estime

i li besaria els llavis.)

 

Potser perquè avui estic cansat.

 

“Des del meu exili voluntari”, poemari guanyador del Premi Ausiàs March 1970, editat per l’Ajuntament de Gandia:

Poema núm. 5 de la segona part

 

Aquesta nit

he trepitjat el foc

i he desfet la boira

que en ramells de glaç penjava dels meus dits.

I quan ja pensava veure la llum,

he trobat novament el fredat del bosc.

He trepitjat el foc

i he volgut travessar la cadena de mots

que ens allunyen de cada veritat.

 

¿Per què ens és tan fàcil de parlar,

asseguts amb un cigarret i un got de cervesa

a la mà, d’aquella llunyana guerra

d’aquell país,

d’aquella fam d’aquell país,

d’aquells morts sense raó d’aquell país?

I la indignació ens puja als ulls.

 

Però seguim asseguts, amb el nostre cigarret

que va passant, i amb la nostra cervesa.

I fins i tot, potser, ens anirem a fer l’amor

tots dos,

oblidant tota aquella història de mots

tan llunyans.

 

Saps tu? Aquesta nit, quan dormies al meu costat,

tranquil·la,

jo trepitjava foc,

i agafava el foc amb les mans perquè la boira

glaçada dels dits es desfés.

 

I no he dormit.

He vist el fredat fosc d’altres dies

quan només la solitud m’acompanyava.

 

I avui he tingut por.

 

“Tricicle per a bestioles”, poemari finalista del Premi Ausiàs March de 1983, editat per l’Ajuntament de Gandia:

Poema núm. 3 de la primera part

 

d’on es tractarà del punt

del cinisme hedonisme escepticisme

i d’altres sàvies doctrines

 

per a que no se m’oblide

diré el primer de tot el punt

 

el punt és com una taca petita

que es troba entre lletres

serveix per separar no ofegar-se parlant

i etcètera etcètera

voldria escriure un exemple significatiu

però en aquest moment no n’he trobat

 

“als deserts de l’Oest

lluny dels raigs ardents del sol

al silenci creador de les aigües

jo dormia tranquil jo

Quetzalcoatl”

 

és llàstima que en aquest exemple

antic

no n’haja trobat de punt

i

però l’hedonisme serveix per viure millor encara

del que visc

i l’escepticisme per creure menys del que crec

i el cinisme per anar rient-me

de tot l’absurd

que vaig vegent

tan sols que totes aquestes doctrines serveixen

per fer un sostingut-filosòfic-pragmàtic-dialèctic

de tot un sistema de fanatismes

 

(quan hauré mort vull que fiqueu a la caixa

dos botelles de whisky autèntic escocés

que deixaré pagat

–i ja estalvie des d’ara

car hom no sap mai

i el viatge por ser llarg

o tanmateix que no hi haja

una mala taverna per beure

o que fins i tot amb això de la devaluació

no em valguen els diners–)

promet solemnement si hi ha serveis de correus

escriure-vos una postal amb vistes autèntiques

en scope i colorets

d’aquest nou món

i us guardaré als amics

un setge reservat a la millor taverna de la regió

i que tinga vistes a l’exterior un cambrer dos cadires

un saxo baix un somni de camins trencats

i per als solitaris un mot d’amor

 

en unes carrutxes em duré l’equipatge

una flor blava i un peix volador

les espardenyes de cànem algun llibre de Hegel o Marx

per implantar les noves doctrines del món millor al fi

de la història

i també el mein Kampf en edició original-censurada-revisada-

per-l’autor

i així quan jo no hi siga més

deixe la tasca del meu judici

al tribunal-pur-permanent-inflexible-veritable-clar

de la història

que pot fins condemnar-me a ser exclòs a perpetuïtat

de tots els llibres incloent el de naixements

per a vergonya-oprobi de noves generacions

 

i ara us deixe l’adreça d’allà on viuré

uns dies després de mort

–ja us he dit que no sé si hi haurà

serveis postals–

 

Carrer de la ximenera torta mil-noucents-i-trenta-sis.

“Blanca doble i altres cançons”, El Petit Editor, 2014:

passeig

 

la pluja

deixa caure una goteta als vidres

de la meua finestra

perquè em distraga un poc

i de pas

envie a un arbre

perquè em compre el pa

i el gotet de vi

a la tenda del cantó

 

pel carrer un home em demana foc

–fume fume també vosté!

sap jo sóc molt desgraciat done’m foc

és vostè francés?

 

li done foc i em diu adéu

 

em cauen unes fulles d’arbre al cap

i mire el cel

fa ara bon temps i no fa fred

passa un capellà i un mossèn pel meu costat

i un cotxet de morts

i una jove rossa i blanca com la neu

 

m’ature un instant

després encenc la pipa i seguisc

 

mire de nou el cel:

no se saben mai les intencions del temps!