diumenge, 12 de gener de 2020

LA "FUTBOLITZACIÓ" DE LA POLÍTICA

Feia referència VICENÇ VILLATORO, en un article d'opinió publicat en EL PAÍS el 15 de març de 2008, a la "futbolizació" de la política, a fi d'explicar com "el debat polític, d'una manera creixent, ha deixat de ser contrast d'arguments i ha passat a ser batalla de hooligans abans del partit". És sabut que el hooligan és del seu equip, guanye o perda, jugue bé o jugue malament, l'entrene qui l'entrene i siga quina siga l'alineació. No es tracta de pensar, sinó de prendre partit i vestir-se amb la samarreta. I a partir d'ací, desitjar la victòria dels propis, amb les armes que siga, però desitjar encara més la derrota de l'adversari. Com en el futbol, es tracta d'adquirir des del principi una adscripció irreversible -no necessàriament raonada- i conservar-la fins al final en qualsevol circumstància. I a l'obcecació anomenar-la coherència. I si algú que diu ser dels nostres assumeix un argument de l'adversari, titllar-lo de traidor, oportunista o interessat.
Quan la Constitució és objecte de discussió entre hooligans, es produeix la paradoxa que una norma nascuda per a possibilitar la lliure expressió d'opinions i idees, i propiciar l'acord i la convivència a partir del debat, esdevé una arma llancívola que només es fa servir per a tapar-li la boca al contrari. Entre hooligans, no hi ha posicions matisades: o bé la Constitució és un text sagrat que no es pot tocar i sols s'ha d'interpretar d'una determinada manera, o bé representa un règim obsolet que pateix una greu crisi de credibilitat. Els uns i els altres tenen en comú la foribunda desqualificació del discrepant: així, per exemple, VOX diu que el Govern actual és ilegítim i immoral, tot i que s'haja constituït legalment, i els independentistes s'han cansat de repetir que el seu referèndum és legítim, tot i que no siga constitucionalment possible.
La legitimitat, en mans dels hooligans, pot servir per a tot: en un cas, per a imposar una determinada interpretació de la Constitució i considerar rebutjable qualsevol altra; i en el cas oposat, per a fer el que no està permés i privar de valor els mandats constitucionals.
Si bé ho mirem, aquestes dues postures, com tots els extrems, es toquen, ja que es complauen a menysprear la Constitució si aquesta no s'avé amb els seus plantejaments unilaterals. I per aquest camí resulta molt difícil avançar.
En democràcia, el debat entre legalitat i legitimitat és útil i necessari perquè les normes vagen acomodant-se a la realitat canviant i les noves exigències de la societat, i això implica escoltar les noves propostes.
Els qui opinen que la negociació no és convenient haurien de justificar que no hi ha cap conflicte greu a solucionar. La democràcia és, per definició, un sistema que s'assenta sobre la voluntat de la majoria i el respecte a les minories. La negociació amb aquestes minories és una mostra d'aquest respecte i també una oportunitat d'evitar fractures que debiliten la societat.
Tant de bo el nou Govern encerte a fer de la necessitat virtut i integre la precària majoria parlamentària que l'ha ajudat a pujar en un projecte capaç d'il·lusionar a una majoria encara més ampla.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada