LA "FUTBOLITZACIÓ" DE LA POLÍTICA

Feia referència VICENÇ VILLATORO, en un article d'opinió publicat en EL PAÍS el 15 de març de 2008, a la "futbolizació" de la política, a fi d'explicar com "el debat polític, d'una manera creixent, ha deixat de ser contrast d'arguments i ha passat a ser batalla de hooligans abans del partit". És sabut que el hooligan recolza sempre el seu equip, guanye o perda, jugue bé o jugue malament, l'entrene qui l'entrene i siga quina siga l'alineació. No es tracta de pensar, sinó de prendre partit i vestir-se amb la samarreta. I a partir d'ací, desitjar la victòria dels propis, per damunt de tot, i encara més la derrota de l'adversari. Com en el futbol, es tracta d'adquirir des del principi una adscripció irreversible -no necessàriament raonada- i conservar-la fins al final en qualsevol circumstància. I a l'obcecació anomenar-la coherència. I si algú que diu ser dels nostres assumeix un argument de l'adversari, titllar-lo de traidor, oportunista o interessat.
Quan la Constitució és objecte de discussió entre hooligans, es produeix la paradoxa que una norma nascuda per a possibilitar la lliure expressió d'opinions i idees, i propiciar l'acord i la convivència a partir del debat, esdevé una arma llancívola que només es fa servir per a tapar-li la boca al contrari. Entre hooligans, no hi ha posicions matisades: o bé la Constitució és un text sagrat que no es pot tocar i sols s'ha d'interpretar d'una determinada manera, o bé representa un règim obsolet que pateix una greu crisi de credibilitat. Els uns i els altres tenen en comú la foribunda desqualificació del discrepant.

La legitimitat, en mans dels hooligans, pot servir per a tot: en un cas, per a imposar una determinada interpretació de la Constitució i considerar rebutjable qualsevol altra; i en el cas oposat, per a fer el que no està permés i privar de valor els mandats constitucionals.
Si bé ho mirem, aquestes dues postures, com tots els extrems, es toquen, ja que es complauen a menysprear la Constitució si aquesta no s'avé amb els seus plantejaments excloents. I per aquest camí resulta molt difícil avançar.
En democràcia, el debat entre legalitat i legitimitat és útil i necessari perquè les normes vagen acomodant-se a la realitat canviant i les noves exigències de la societat, i això implica escoltar les noves propostes i a totes les parts afectades pel canvi, sobre la base de la racionalitat i el bé comú, i no de la conveniència i els interessos de la part que està en situació d'imposar el seu criteri. Els canvis importants necessiten un projecte.