POESIA I VERITAT

 

Segons Aristòtil, la poesia investiga les coses del món construint-ne còpies conforme al que les coses del món poden arribar a ser. Per tant, el punt de vista que adopta el poeta quan escriu és la recerca de la veritat, però no una veritat evident sinó oculta. La veritat del poeta és la veritat del que pot arribar a ser no del que és.

La poesia ens enfronta al que la raó mai podria comprendre plenament perquè resulta confús i només s’albira entre boires. Però la poesia no és res sense la veritat: tot poema ha d’expressar una realitat que, tot i que roman oculta, forma part essencial de les nostres vides en l’aspecte més íntim i sincer.

El poeta místic Juan de la Cruz, amb gran lucidesa, deia el següent: «Tot és símbol, tot és el que és i alguna cosa més». Eixa «cosa més» és la que busca el poeta, no per a dir-la de qualsevol manera, sinó buscant l’efecte poètic, que intensifica de manera extraordinària l’expressivitat del que es vol revelar: «Segons vas enllaçant les paraules / amb finor i cura per part teua / la teua expressió haurà sigut extraordinària / si una connexió magistral aconsegueix / convertir un vocable conegut / en un nou» (Horaci).

He escrit últimament dos poemes que parlen de la poesia tal com jo la veig, i que adopten com a punt de partida la identificació de la poesia amb la veritat:

En “Càntics”, destaque com la poesia ha esdevingut en el món actual, que tant menysprea la veritat, una presència que es podria titllar d’estrafolària, si no fora tan dolorós reconéixer-ho. Per això, hi caracteritze el poeta com un ser solitari que monologa quan escriu els seus versos. Però la poesia segueix sent necessària, perquè la llei del més fort que tant impera hui dia es basa en la mentida, que és la gran enemiga de la poesia.

En l’altre poema, “Sense tu”, tracte la paradoxa que hi ha implícita en la creació poètica, donat que la poesia és ficció però és una ficció esclava de la veritat, que no pot ser res si no està amerada de la vida, de les paraules velles del poeta.

Ací teniu estos dos poemes:

 

CÀNTICS

Una saviesa antiga per sempre trastornada,

la benvolguda creença, el nostre afany més gran,

és el que hem perdut i també les paraules

que ja no diuen res, que s'han tornat inútils

per a lamentar aquesta amarga desfeta.

 

A força de callar el que ningú vol sentir,

hem descobert que preferim el silenci

i cada poema ha esdevingut un monòleg,

una manera de passar el temps entonant

càntics que es resignen a restar desoïts.

 

Desoïts, sí, fora de les ambicions humanes,

sense pretendre que ningú els reconega

cap aspiració primordial ni sincera.

Uns versos només, resistint en la jungla,

per a sobreviure a la llei del més fort.

 

SENSE TU

Cada poema és una fugida

dels cercles que any rere any

vas recorrent amb desgana;

un extraviament de paraules

a la recerca d’un pot ser.

 

Uns quants versos has escrit

i ja penses que el temps

habita fora del teu cos,

en un lloc recòndit on l’amor

fa gust a eternitat.

 

I pas a pas, vas avançant

cap a un tot enlluernador,

cap a un no-res recreat

per la força d’un misteri

que no necessita ser provat.

 

I així vius, descobrint secrets

en els quals poder creure;

inventant, sempre inventant

una vida nova feta de paraules

tan velles que no poden ser sense tu.