 |
| Foto J. Vicente Doménech |
A Fernando Navarro Buenaposada
Quanta bellesa pot haver-hi en un instant,
si hom travessa una fageda nord enllà,
mentre la brisa aleteja suau
entre les fulles
humides per la rosada de la nit.
Us parle d’un ciclista que fa una cursa
contra si mateix i no busca altre bé
que un poc d’esperança, quan de sobte
es troba amb una mena
de pluja fresca i matinera.
Prou sap que aquestes gotes minúscules
d’aigua trèmula no tenen res d’extraordinari,
sinó una causa natural ben coneguda,
però no s’està d’imaginar
que el bosc li plora.
Perquè hi ha una bellesa necessària:
la que ens enlaira i fa sentir d’una altra manera
el dolor, la solitud i tantes pors,
com si els sobrevolàrem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada