divendres, 11 de juny de 2021

UN BES I UNA FLOR

Hi ha cançons que les portes dins de manera duradora, perquè es van apoderar de tu quan eres un xiquet i ja és impossible deixar d'estimar-les o d'identificar-te amb elles. Això em va passar a mi, quan tenia entre 11 i 13 anys, amb Nino Bravo, que a primeries de la dècada dels 70 del segle passat va enregistrar tres cançons inoblidables: "Te quiero, te quiero", "Puerta de amor" i, sobretot, "Un beso y una flor".

En totes tres s'amaga el misteri de l'amor: un misteri que jo a penes intuïta en aquell moment, però que m'atreia poderosament. I pense jo que el misteri és poètic per naturalesa. Potser per això m'agrada tant encara esta música, perquè estime la poesia i és molt poètic evocar les experiències que van associades al temps en què començàvem a temptar els grans misteris de la vida, que miràvem amb uns ulls nets i desproveïts de malícia, amb una innocència que mai hauríem volgut perdre.

Solc posar en el cotxe seleccions musicals fetes per mi, amb les meues cançons preferides, i puc assegurar-vos que sempre que li arriba el torn al gran cantant d'Aielo de Malferit, fill de mare carcaixentina, m'emocione profundament, tal com ho feia en la meua infància. No ha perdut força ni sinceritat la meua devoció per la seua manera de cantar, la qual cosa resulta estrany alhora que meritori, ara que m'acoste a l'edat provecta i albire amb tristor com moltes il·lusions han perdut el llustre.

Arrossegat per la meua devoció per Nino Bravo, vaig visitar l'altre dia el Museu que li dediquen en el seu poble natal, i em va encantar la visita. Hi es pot reseguir molt bé la seua trajectòria vital i artística. Era molt menut quan la seua família es va traslladar, per raons de treball del pare, a València, i encara que va tindre altres ocupacions, mai va deixar d'esforçar-se per obrir-se pas en el món de la música, fins que ho va aconseguir gràcies a la força de la seua veu i a les grans cançons que van fer per a ell els més grans compositors de l'època, entre els quals destaca José Luis Armenteros, que va ser músic de Los Relámpagos i és l'autor d'"Un beso y una flor" i altres tresors de la seua discografia.

Una de les joies del Museu és l'audiovisual sobre la seua carrera artística, en el qual parlen les persones que millor el van conéixer. Resulta entranyable comprovar la falta absoluta de divisme que caracteritzava la relació que mantenia amb la gent del seu voltant. Era un xicot de la Vall d'Albaida, emparentat amb la Ribera, que xafava terra i sabia d'on venia.

Quina manera més bella de partir, amb un bes i una flor. Quanta innocència! Quant d'amor! Quanta bellesa! Ací teniu la cançó:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada