divendres, 24 de gener de 2020

ESCRIURE I REESCRIURE

Una de les condemnes més pesants que hem de suportar els escriptors és la de corregir els propis textos. Quan acabe d’escriure un poema, el deixe reposar unes hores, i quan el torne a llegir surten els dubtes. En eixe moment comences a corregir i ja no pares, ni pararies si no fóra perquè, de tant en tant, tens la sort que algú s’apiada de tu i te’l publica. Però, en eixe instant, s’inaugura una altra tortura, que és la del penediment: lliges el que t’han publicat i la majoria de vegades no t’agrada, o trobes defectes que et fan nosa, i voldries retirar el teu llibre de totes les llibreries i de les prestatgeries on ha anat a parar. I encara hi ha una tercera fase, de caire més somiador: anheles tenir una segona oportunitat i que l’editor et truque per telèfon per oferir-te la possibilitat de reeditar el llibre, amb totes les correccions que siguen escaients. És un somni que rarament es realitza i que, a més a més, no soluciona res, ja que arribat el moment l’única cosa que aconsegueixes és reiniciar el procés: 1) Els dubtes: què cal corregir i què no de la primera edició. 2) El penediment: la segona edició tampoc no és perfecta, hi perduren defectes inacceptables. 3) Somies, doncs, en una tercera edició que, si miraculosament et fora permesa, tampoc no solucionaria res.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada