Una de les condemnes més pesants que hem de
suportar els escriptors és la de corregir els propis textos. Quan acabe
d’escriure un poema, el deixe reposar unes hores, i quan el torne a llegir
surten els dubtes. En eixe moment comences a corregir i ja no pares, ni
pararies si no fóra perquè, de tant en tant, tens la sort que algú s’apiada de
tu i te’l publica. Però, en eixe instant, s’inaugura una altra tortura, que és
la del penediment: lliges el que t’han publicat i la majoria de vegades no
t’agrada, o trobes defectes que et fan nosa, i voldries retirar el teu llibre
de totes les llibreries i de les prestatgeries on ha anat a parar. I encara hi
ha una tercera fase, de caire més somiador: anheles tenir una segona
oportunitat i que l’editor et truque per telèfon per oferir-te la possibilitat
de reeditar el llibre, amb totes les correccions que siguen escaients. És un
somni que rarament es realitza i que, a més a més, no soluciona res, ja que
arribat el moment l’única cosa que aconsegueixes és reiniciar el procés: 1) Els
dubtes: què cal corregir i què no de la primera edició. 2) El penediment: la
segona edició tampoc no és perfecta, hi perduren defectes inacceptables. 3) Somies,
doncs, en una tercera edició que, si miraculosament et fora permesa, tampoc no
solucionaria res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada