LA CURIOSITAT PER SABER

Estic llegint "Les confessions" de Rousseau, i un dels trets de la seua singular personalitat que més em crida l'atenció és que es declara incapaç d'aprendre d'un mestre, per bo que siga: tot el seu aprenentatge el va fer, este important filòsof i escriptor de la Il·lustració, de manera autodidacta. No recorda com va aprendre a llegir i escriure, però ja de ben menut va esdevenir un gran lector, i al llarg de la seua vida es va interessar per les disciplines més diverses (música, botànica, literatura, política, etc.), però sempre va ser ell el qui va estudiar pel seu compte cadascuna d'estes matèries.

La clau d'este autoaprenentatge es troba, sens dubte, en la difícil personalitat de Rousseau, que era una persona tan inquieta que no tenia la paciència necessària de sotmetre's a una disciplina horària i de mètode, ans al contrari, eren les seues ganes de saber les úniques que eren capaces, en un moment donat, de centrar-lo en una determinada matèria, a la qual dedicava moltes hores seguint l'espenta de la seua pròpia vocació, que per a ell era una força major que qualsevol altra disciplina marcada des de fora.

Discrepe d'esta manera de fer les coses, ja que soc dels qui pensen que un bon mestre no té preu, i que la transmissió del coneixement entre les persones necessita d'una planificació i d'una experiència, a fi d'anar assimilant els coneixements a poc a poc i d'una manera convincent. Per tant, crec que Rousseau, que per si mateix va assolir un nivell de coneixements enlluernador, hauria arribat encara més lluny si haguera aprofitat les oportunitats que durant la seua infància i joventut va tenir de formar-se amb uns quants bons mestres que la vida li va oferir i ell va rebutjar, tot i que en les seues memòries manifesta el seu penediment d'esta manera d'actuar.

Ara bé, la qüestió fonamental que jo em plantetge és per què en l'actualitat es valora tan poc la singularitat de cada xiquet a l'hora d'educar-lo, per què no s'estimula el seu interés per descobrir la veritat, per què el sistema educatiu tot ho refia al mètode i no s´obri més a una manera d'aprendre pegada a les inquietuts dels alumnes: despertar en ells les ànsies de saber i després ajudar-los a descobrir la resposta a les preguntes que es fan. En definitiva, situar el procés de l'aprenentatge al si de la mateixa vida, com una necessitat d'obtenir respostes a les preguntes que necessitem fer-nos cada dia.

Esta reflexió em fa parar esment en una notícia que vaig llegir l'altre dia al periòdic, en relació amb el sistema educatiu anglés. En este país, una de les carreres universitàries més sol·licitades és la d'economia, però al pla d'estudis també s'estudia i s'aprofundeix en el coneixement de la filosofía i de la política. És una visió integral de l'educació que, sens dubte, tracta de donar una resposta més completa a les grans preguntes de la vida, que no la que es pot donar a partir de plans d'estudis com els espanyols, que estan tan especialitzats que es despreocupen de situar les decisions econòmiques en el seu context humà, ja que tota decisió d'eixe tipus té una relevànica ètica i social, que ha de ser valorada degudament.
En altres països, com Finlàndia, que han assolit un nivell de qualitat educativa excel·lent, tenen molt clar que l'educació ha de ser integral, basada en la inquietud per saber, l'autoconeixement, l'autonomia, la responsabilitat i el tarannà positivament crític davant de la vida i del món.

En fi, que crec que en el tema educatiu els arbres no ens deixen veure el bosc, i que bé faríem si no ens oblidàrem de Rousseau, el gran autodidacte, que estava equivocat, i ell ho sabia, rebutjant els mestres, però estava plenament encertat quan situava en un primer nivell d'importància la curiositat per saber. Com deia Einstein, "el que importa és no deixar de fer-se preguntes", i el sistema educatiu ha d'estimular això.